Frontal de santa María d'avia context historic

De l’any 1170 al 1190

Tot i les varietats regionals, el ROMànic és el primer estil internacional de l’Edat Mitjana que va assolir el grau d’internacional. Es tracta de l’art d’una època més que no pas d’un país o d’una comarca. El naixement d’aquest art continental s’emmarca dins d’un context històric concret: el terror de l’any mil, els pelegrinatges i el feudalisme.

            L’obra d’ Henri Focillon, L’any mil, ha fet reflexionar sobre el clima d’angoixa que va envair els pobles d’Europa al llarg del segle
X. Un conjunt de circumstàncies polítiques (invasions dels normands, dels musulmans, dels  hongaresos) van crear aquesta situació de neguit, però els homes de l’any 900 li van donar una formulació religiosa, i l’obscura profecia de l’Apocalipsi, que era interpretada com si el món hagués de desaparèixer l’any 1000, es va propagar pertot arreu.

 Però per a la majoria dels cristians l’any 1000 no assenyalava la fi del món sinó simplement el principi d’una era de calamitats, de fam i de malalties que realment van afectar moltes poblacions. La pietat, presa com a acció de gràcies o com a refugi de temors, es va expressar en una renovació intensa de l’art religiós, com ho manifesten els temes que representa la plàstica ROMànica, plens de monstres i de visions infernals, i amb la imatge del judici final presidint l’entrada dels temples que es van construir en aquella època.

            Per altra banda, la importància que van adquirir els monestirs el Segle XI i el fet que molts conservessin relíquies de sants els va convertir en centres d’afluència de devots. Al llarg dels camins freqüentats pels pelegrins, i sobretot pel camí que menava a Santiago de Compostel.La, es van anar construint edificis per al culte que es poden relacionar perquè tenen un conjunt de trets comuns. El fenomen dels pelegrinatges és més ampli; cal situar-lo dintre del context dels pelegrinatges  a Roma i Jerusalem, sota un desig de mobilitat suscitat per les croades i enmig de la intensificació del tràfic comercial del Segle XI.

            Tots els estudis consideren que el ROMànic va ser la manifestació artística de la societat feudal: non era simplement un art monàstic sinó també aristocràtic, expressió de la superioritat social dels dos estaments que ocupaven el cim de la piràmide social, el clero i la noblesa, i fins i tot de la identificació entre ells. Els monjos i els nobles coincidien en la condició de terratinents, o sigui, de mecenes i de clients gairebé exclusius dels artistes fins al Segle XIII.

            Un esperit comú unia temples i castells, perquè els monestirs benedictins s’alcen amunt com una fortalesa, és a dir castells de Déu.

            La visió del món des de dalt és paral·lela a l’escala de valors que impregnava la vida. Per a la noblesa bel·licosa que anava a les croades,Crist era un heroi i no es podia representar crucificat si no era com a, i la Mare de Déu, la Senyora entronitzada que rebia l’homenatge del cavaller.

b) D’estil ROMànic. D’autor desconegut. Tècnica: tremp d’ou, amb colradures d’estuc. Suport: taula. Localització: MNAC

1. En l'art ROMànic s'aprecia la voluntat de proclamar el triomf definitiu de l'esglèsia cristiana
2. Predomini de la temàtica religiosa, les històries de l'Antic testament i del Nou testament van proporcionar als artistes múltiples motius d'inspiració
3. Tendència a omplir tot l'espai compositiu, a la geometrització i simetria, i Horror Vacui ('por al buit')
4.Absència de perspectiva i sol representar més gran al personatge més important.
5. Adaptació de les figures a l'espai físic i al Març arquitectònic

. C) tècnica del tremp utilitza ou, que el fa més brillant i lent d’assecar,cosa que facilita els modelatges. Al Segle XV se li va afegir oli i es va crear així el tremp gras, que és més flexible i s’adequa molt bé a la pintura realista d’aquell moment.

Aquest frontal està pintat damunt fusta d’àlber amb tremp d’ou, presenta tècniques complementàries, com l’estucat i la colradura, és a dir, l’aplicació d’un vernís transparent tenyit de color groguenc.

Les figures i els elements són ben delimitats. S’hi nota una gran preocupació pel dibuix i per reproduir l’anatomia dels personatges: l’artista hi mostra una evolució de la pintura ROMànica i una soltesa que no posseïen altres pintors anteriors.

Els fons són monocroms (blaus o vermells) als laterals i en el seu moment contrastaven obertament amb la intensitat metàl·lica de la colradura  (avui pràcticament perduda). A més del vermell i blau, també hi van ser utilitzats el taronja i el verd oliva.

La composició, organitzada a partir de grans masses de color, destaca pel seu equilibri i per la sensació de moviment.

El frontal està dividit en cinc parts ben diferenciades presidides per la central, en què la Verge, emmarcada en un arc trilobulat, sosté l’Infant a la falda.

Encara que destaca per la forta tendència al hieratisme, les figures ja són molt humanitzades. Sobretot l’Infant, que, en comptes de presentar-se en la típica i estàtica actitud de beneir, s’inclina cap a un costat com si volgués dirigir-se a un altre compartiment: aquest gest dinamitza l’escena. La Mare de Déu també suavitza la seva actitud posant la mà esquerra sobre la cama del petit mentre l’altra reposa sobre el seu cor.

Al voltant de la part central hi ha uns compartiments amb escenes de la vida de la Mare de Déu: l’Anunciació i la Visitació; el Naixement a l’altra banda i, a sota d’aquestes dues, d’esquerra a dreta, l’Epifania i la Presentació de l’Infant Jesús al temple.

Les figures de cada parcel·la estan disposades enfrontades simètricament entorn d’un eix central. Els cinc compartiments estan separats per un sistema de marcs en què es poden veure elements d’estuc.

Les escenes són tancades, excepte la dels Reis d’Orient, que es dirigeixen cap a la mare i el nen. El Reis també participen en una escena oberta pel gest de l’Infant; aquest, però, no els rep, sinó que beneeix l’Anunciació i la Visitació.

No hi ha perspectiva, malgrat que alguns elements arquitectònics, com els arcs de l’Anunciació i de la Visitació i l’ús de masses de colors purs contribueixin a crear  la il·lusió de profunditat.

Les figures són allargades, estan cobertes per riques vestidures típiques d’Orient, domina la frontalitat,característiques totes elles dels  mosaics bizantins. També observem moltes de les característiques de la pintura ROMànica: les línies gruixudes, les grans masses de colors purs, l’absència de perspectiva i d’una profunditat efectiva, la manca de preocupació per la llum, les figures distribuïdes en un mateix pla i acompanyades d’un fons fosc i també la composició juxtaposada.

A Catalunya es conserven moltes d’aquestes taules; en canvi, són raríssimes en uns altres països europeus.

d) està dedicat ala Mare de Déu. Al centre de la taula hi ha la seva imatge com a Sedes Sapientae, és a dir, com a Tron de la Saviesa, de la qual és símbol el Nen Jesús. Aquest, per la seva banda, és presentat beneint amb la  mà dreta les primeres escenes de la història.Esimportant, iconogràficament destacar que en l’episodi de l’Epifania no hi són representades les tres races del món –que no apareix fins al Segle XVI-, sinó les tres edats de l’home: joventut, maduresa i vellesa.

Significat

A la part central la Verge i l’Infant presideixen el frontal; presenten una mida superior a la resta de personatges que serveix per establir les jerarquies. L’escena és completada amb dos àngels, un a cada banda.

            Els laterals es divideixen en dos compartiments cadascun que presenten escenes relacionades amb la vida de María: l’Anunciació, la Visitació, el Naixement i la Presentació al temple són uns passatges importants de l’Evangeli de sant Lluc,mentre que l’adoració dels Reis d’Orient pertany a l’Evangeli de sant Mateu.

Funció:

            Els frontals d’altar, també anomenats antipendis, tenien la funció religiosa de captar  l’atenció dels fidels amb les escenes representades en la post de fusta situada davant de l’altar.

El frontal de Santa María d’Avià està dedicat ala Mare de Déu. Al centre de la taula hi ha la seva imatge com a Sedes Sapientae, és a dir, com a Tron de la Saviesa, de la qual és símbol el Nen Jesús. Aquest, per la seva banda, és presentat beneint amb la  mà dreta les primeres escenes de la història.       

            És important, iconogràficament destacar que en l’episodi de l’Epifania no hi són representades les tres races del món –que no apareix fins al Segle XVI-, sinó les tres edats de l’home: joventut, maduresa i vellesa.