El Front Popular: reformes i tensions a la Segona República

El Govern del Front Popular (1936)

Després dels resultats electorals, Manuel Azaña va ser nomenat president de la República. En contra tenia la dreta i part dels militars per discrepàncies legislatives i ideològiques. El govern estava format per ministres republicans amb el suport dels socialistes.

Represa del procés reformista

Un cop al poder, van reprendre el procés reformista suspès el 1934. Les principals mesures van ser:

• Excarceració d'uns 30.000 presos polítics.
• Obligació a les empreses de readmetre molts obrers acomiadats després de les vagues de 1934.
• Presentació d'un projecte per a la devolució dels béns comunals als municipis.
• Represa dels assentaments de pagesos.
• Rellançament del procés autonòmic, iniciant negociacions per a un nou Estatut al País Basc i a Galícia.
• Trasllat dels generals més implicats en complots a altres destinacions on, teòricament, serien menys perillosos: Franco a les Canàries i Mola a Navarra. Tot i això, no es van atrevir a destituir-los.

La situació a Catalunya

A Catalunya, el 29 de febrer, el Parlament va confirmar Lluís Companys com a president. El govern de la Generalitat va tornar al poder, es va restablir l'Estatut d'Autonomia i la Llei de Contractes de Conreu va tornar a estar en vigor. Això significava que els pagesos arrendataris podien accedir a la propietat de les terres sota certes condicions. Els propietaris no estaven gens contents amb aquesta llei, però els pagesos arrendataris i rabassaires (vinyaters) sí que hi estaven d'acord. El partit més a favor d'aquestes mesures era Esquerra Republicana. A la primavera de 1936, la lluita entre esquerra i dreta a Catalunya no era tan pronunciada com en altres sectors, ja que semblava que els sectors més moderats guanyaven poder davant la FAI.

Clima de tensió i enfrontament

A la resta d'Espanya, el clima es va tornar més tens en veure que guanyaven les esquerres. Els sectors més conservadors s'ho van prendre molt malament: els propietaris agrícoles es van oposar a les mesures de reforma agrària i l'Església catòlica s'oposava frontalment a l'Estat, que considerava anticlerical.

Llavors, els partits d'esquerra i els sindicats es van llançar a les vagues i a l'ocupació de terres al camp. D'altra banda, els anarquistes defensaven la revolució, igual que un sector socialista encapçalat per Largo Caballero, que també optava per solucions radicals.

El sector de la dreta no es va fer enrere. De fet, la Falange Española va causar un clima d'enfrontament civil i de crispació política, amb violència al carrer i patrulles armades de falangistes en contra dels líders d'esquerres. Els enfrontaments entre militants de dreta i esquerra van durar de febrer a juliol de 1936 i, entre els sectors més conservadors de la societat, es va anar formant la idea que només un cop d'Estat era l'única solució.