Formació dels Oceans

Enviado por Chuletator online y clasificado en Geología

Escrito el en catalán con un tamaño de 7,39 KB

 

2. L’INTERIOR DEL Planeta Terra

2.1. Mètodes d’estudi

m accedir al coneixement dels materials que existeixen a l’interior de la Terra mitjançant Mètodes d’observació directa (Es basen en l’estudi de les mostres de materials obtingudes Mitjançant perforacions) i mitjançant mètodes indirectes (Es basen en l’anàlisi i la interpretació De característiques físiques del nostre planeta). Els mètodes indirectes més utilitzats són els Mètodes geofísics, basats en principis de la física i en càlculs complexos a partir de les dades Que proporcionen instruments molt sensibles
.  Mètodes directes O Sondejos O Materials expulsats pels volcans
  Mètodes indirectes O Estudi de la densitat terrestre O Estudis de laboratori O Estudi dels meteorits O Mètodes geofísics  Estudis geotèrmics  Anàlisis de les anomalies magnètiques  Anàlisis de les anomalies gravitatòries 
 Mètode sísmic Es basa en l’estudi de la propagació de les ones sísmiques produïdes pels terratrèmols naturals O bé per explosions controlades. És el mètode d’estudi més important de l’interior terrestre. Existeixen tres classes principals d’ones sísmiques, ones P, S i L, les velocitats de propagació de Les quals són diferents per a cada una d’elles i depenen de les condicions elàstiques del medi Que travessen (rigidesa dels materials) i de la densitat el mateix
.  Les ones P, primàries o longitudinals, són les de major velocitat i per tant les que es Registren abans en els sismogrames. Es propaguen per tota classe de medis i la seva Velocitat depèn de la compressibilitat del medi. La direcció de vibració de les partícules Coincideix amb la direcció de propagació de l’ona. 
 Les ones S, secundàries o transversals, viatgen a una velocitat més petita que les P, Amb la qual cosa es registren més tard en els sismogrames. No es propaguen per Medis fluids. La direcció de vibració de les partícules és transversal a la direcció de Propagació de l’ona.
  Les ones L, llargues o superficials, són les més lentes de totes i es propaguen tan sols Per la superfície del terreny. Són les que presenten una major intensitat de vibració i Les responsables dels efectes catastròfics dels terratrèmols. (hi ha dos tipus, ones Love I ones Rayleigh)

3. WEGENER. LA DERIVA DELS CONTINENTS

 
Al començament del Segle XX, el científic alemany Alfred Wegener va presentar la teoria de la Deriva dels continents, en la qual afirmava que els continents actuals van estar units fa uns 200 Milions d’anys i constitueixen un supercontinent, Pangea. Lentament es van anar desplaçant Fins arribar a la geografia actual. El principal problema de la seva teoria fou que mai va ser Capaç d’explicar el mecanisme responsable del moviment dels continents però va establir les Bases per a la revolucionària teoria de la tectònica de plaques. 
 

3.1. Proves de la deriva dels continents

 
 Proves geogràfiques: Coincidència entre les formes de la costa dels continents, Especialment entre Amèrica del Sud i Àfrica.
  Proves paleontològiques: Hi ha diversos exemples de fòssils d’organismes idèntics que S’han trobat en llocs que avui disten milers de quilòmetres. Aquesta prova demostra Que els continents van estar units en alguna època passada. 
 Proves paleoclimàtiques: Zones que actualment tenen un clima tropical i subtropical Van estar més al sud en el passat, i tenien un clima molt més fred. 

4.2 Els límits de les plaques

Les plaques litosfèriques es mouen les unes respecte a les altres. Com a conseqüència, Interaccionen, podent separar-se, xocar o lliscar lateralment entre si i originar modificacions En la superfície terrestre. 
 Els límits de dues plaques que xoquen s’anomenen límits convergents.
  Els límits de dues plaques que se separen s’anomenen divergents. 
 Els límits de dues plaques que llisquen lateralment entre si reben el nom de límits Conservatius.
L’atmosfera és una barreja heterogènia de gasos i de partícules sòlides i líquides (aerosols) que Els camp gravitatori terrestre impedeix que s’escapi. La seva composició i propietats varien molt Amb l’altitud, que alguns científics estimen d’uns 10.000 km, tot i que els 97% de la seva Densitat està els primers 29 kilòmetres. 

5.1.Cronologia de l’atmosfera Anys enrera

-

4.000 milions

L’atmosfera primitiva està formada per metà, aigua i amoni - -

3.800 milions

Etapa prebiòtica El metà, l’amoni són escindits per la radiació ultraviola. L’impacte de cometes i la desgasificació del planeta també canvien la composició Original de l’atmosfera. L’atmosfera comença a incorporar nitrogen, oxigen, Hidrogen i diòxid de carboni, i més aigua, en quantitats suficients per a omplir els Oceans. L’hidrogen, molt lleuger, escapa a l’espai exterior. El nitrogen i el diòxid de carboni romanen a l’atmosfera La radiació ultraviolada trenca les molècules d’aigua. Es forma oxigen. L’oxigen Primitiu es combina amb els minerals de l’escorça terrestre i forma òxids. Apareixen les primeres formes vives, bacteris que es protegeixen de la radiació Solar en el fons oceànic i extreuen energia de la matèria inorgànica A les capes mitjanes de l’atmosfera el àtoms d’oxigen es combinen per a Formar ozó. La presencia d’ozó redueix la quantitat de radiació ultraviolada que Arriba a la superfície 
-
3.500 milions Primers organismes fotosintètics Els cianobacteris comencen a viure a la Superfície dels oceans. Utilitzen llum solar com a font d’energia per a escindir Molècules d’aigua i obtenir hidrogen. Expulsen grans quantitats d’oxigen a L’atmosfera. Però l’oxigen és tòxic per la majoria dels microorganismes existents. 
-
2.000 milions Apareixen els primers organismes eucariotes, entre ells algues que alliberen grans Quantitats d’oxigen com a resultat de la fotosíntesi. L’oxigen comença a ser un Element essencial de la composició de l’atmosfera 
-

600 milions

L’atmosfera està formada per nitrogen i oxigen, en proporcions similars a les Actuals. Apareixen els primers organismes terrestres
. L’atmosfera es pot estructurar en 2 capes, atenent a la seva composició:
  Homoatmosfera (0 km a 60 km): 
  Heteroatmosfera (60 km a 10.000 km): 
L’atmosfera es divideix en 4 capes, atenent a les seves característiques físiques: 
 Troposfera ( 0 km a 12 km): És la capa de la vida 
 Estratosfera (12 km a 45 km): Es Produeix un augment en la Temperatura de l’atmosfera que pot Arribar als 100 ºC.
 Mesosfera (40 km a 90 km). Es Produeix una disminució de la Temperatura, que pot arribar a - 80ºC. 
 Ionosfera o Termosfera (90 km a 500 km): es denomina així perquè els àtoms i Molècules existents es troben en forma d’ions, és a dir, amb càrrega elèctrica.

Entradas relacionadas: