Forces Polítiques i Crisi Colonial a la Restauració Espanyola

Forces Polítiques Marginades del Sistema de la Restauració

Evolució del Republicanisme

Després del fracàs de l'experiència del Sexenni Democràtic, el republicanisme va haver de plantar cara al desencís de part dels seus seguidors i a la repressió dels governs monàrquics. L'adaptació més ràpida fou la de Castelar, que evolucionà cap a postures cada vegada més moderades; va considerar possible que la monarquia assumís alguns principis democràtics i va crear el Partido Republicano Posibilista. Ruiz Zorrilla, republicà radical, formà el Partido Republicano Progresista. Les pràctiques insurreccionals van provocar el trencament de Salmerón amb el partit de Zorrilla i la creació del Partido Republicano Centralista. El republicanisme més popular era el Partit Republicà Federal de Pi i Margall. El sufragi universal masculí va significar la revitalització del republicanisme i les aliances electorals (Unió Republicana). Tanmateix, va perdre part de les seves bases socials i va haver de competir amb el PSOE de Pablo Iglesias.

La Reconversió del Carlisme

Després de la derrota carlina, es prohibí que Carles de Borbó estigués a Espanya, fet que va sumir el carlisme en crisi. Carles VII va dipositar la seva confiança com a cap del carlisme en Cándido Nocedal. La renovació del partit anà de la mà de Juan Vázquez de Mella, que fixà un programa adaptat a la nova situació política (Acta de Loredan). La proposta carlina ja no era a favor de l'Antic Règim i acceptava el nou ordre liberal-capitalista. Una part del partit acusava Carles VII de donar prioritat a la qüestió dinàstica per damunt de la religiosa. Líder d'aquest corrent fou Ramón Nocedal, que fundà el Partido Católico Nacional (partit catòlic integrista). El partit carlí va fundar una milícia, el Requetè, que va adquirir importància en la dècada del 1930.

Altres Forces Polítiques

La qüestió catòlica va donar lloc a nous partits. El nou esperit del papa Lleó XIII va suposar la fi del suport que una part de la jerarquia catòlica espanyola havia donat al carlisme; es va fundar la Unión Católica, liderada per Alejandro Pidal. Pel que fa als liberals, Segismundo Moret fundà el Partido Democrático-Monárquico. El 1882, Serrano creà Izquierda Dinástica. Cap dels dos va poder sostreure a Sagasta el lideratge dels liberals.

Nacionalismes Perifèrics a Espanya

Valencianisme

El valencianisme naix com un corrent cultural de reivindicació de la llengua i cultura pròpies, i va tenir en Teodor Llorente i Constantí Llombart els màxims representants. El naixement del valencianisme polític es produeix a inicis del segle XX amb la creació de València Nova, amb la finalitat de comprometre tots els partits polítics en la creació d'un projecte valencianista.

Aragonisme

L'aragonisme sorgeix per la defensa del dret civil aragonès, la reivindicació de valors culturals particularistes i la recuperació de les tradicions. Joaquín Costa va reclamar en els seus escrits els drets dels camperols aragonesos.

Andalusisme

L'apòstol de l'andalusisme fou Blas Infante, qui fou hereu dels moviments republicans i federalistes del segle XIX. Creà el Centro Andaluz per ser un òrgan expressiu de la realitat cultural i social d'Andalusia. Durant la Segona República, el moviment andalusista va abordar la redacció d'un projecte d'estatut d'autonomia, però tingué molt poc suport i hagué d'esperar fins a la fi del franquisme.

Conflictes d'Ultramar: La Crisi Colonial

Cuba

Causes del Conflicte

• Desigualtat política entre espanyols i cubans.
• Manteniment de l'esclavitud.
• Proteccionisme de la metròpoli que obstaculitzava el desenvolupament de l'economia cubana.
• Incapacitat de l'administració per establir reformes a l'illa.

Partits Polítics a Cuba

• Partido Autonomista: Proposava l'autonomia de l'illa.
• Partido Revolucionario Cubano: Buscava la independència per la via insurreccional, amb suport dels EUA.

Insurrecció Armada i Guerra Hispano-Americana

La insurrecció armada esclatà el 1895 amb el "Grito de Baire". Les fases principals foren:

1. 1895-1897: Repressió militar per part de Martínez Campos i Weyler.
2. 1897-1898: Concessions polítiques (autonomia).
3. 1898: Guerra Hispano-Nord-americana, que va culminar amb la derrota d'Espanya.

Filipines

A les Filipines, el moviment independentista (liderat per José Rizal i el Katipunan) va iniciar una insurrecció armada. La intervenció nord-americana i la derrota espanyola a la batalla de Cavite van posar fi al domini espanyol.