Filosofia Antropològica: Dualisme, Monisme i Sociabilitat Humana

Dualisme Antropològic: Dues Dimensions de la Persona

Dualisme Platònic

• L'ésser humà és format per una ànima immortal i divina, i un cos imperfecte i mortal.
• Plató ho explica amb el Mite del Carro Alat, defensant que l'essència de la persona és l'ànima, que viu en el món de les Idees.
• Plató entén el cos com una *presó* (el cristianisme ha rebutjat el cos durant molts anys a causa del dualisme platònic).
• Aquesta al·legoria descriu les parts de l'ànima i l'afany humà pel coneixement i l'ésser.

Sòcrates i el Coneixement

Sòcrates i Plató sostenen que el coneixement resideix a l'interior de l'individu i s'ha d'extreure mitjançant el diàleg (Maieútica).

Dualisme Cartesià (Descartes)

Descartes defensa que l'ésser humà és un combinat de:

• Substància Pensant (*Res Cogitans*): La ment (racionalitat).
• Substància Extensa (*Res Extensa*): El cos.

Aquest dualisme demostra no tan sols la independència mental, sinó també la immortalitat de l'ànima.

Dualisme Actual i el Problema de la Connexió

Actualment, el dualisme defensa que el cervell (material) i la ment (funcions) no són idèntics. El principal problema històric del dualisme és la dificultat d'explicar la connexió entre l'ànima/ment i el cos.

Monisme Antropològic: Una Sola Realitat

El monisme defensa una sola realitat, creient que la persona té una única dimensió.

Tipus de Monisme

• Espiritualista: Només defensa l'existència de l'ànima o l'esperit.
• Materialisme: Només defensa l'existència del món material.

Branques del Materialisme

• Conductisme: Les nostres accions depenen de l'entorn (Acció-Reacció).
• Reduccionisme Fisicalista: Tot es redueix a processos físics. Qualsevol estat mental és equivalent a un estat neurofisiològic.

Altres Corrents Antropològics

• Funcionalisme: Un procés mental es defineix per la funció que duu a terme, no per la matèria de la qual està format.
• Dualisme de Propietats: Pren les idees més atractives tant del dualisme com del monisme.
• Personalisme: Corrent que reivindica la unitat de l'ésser humà com a ésser corporal i, alhora, espiritual.

La Sociabilitat Humana i l'Hominizació

La sociabilitat és la característica que fa que l'ésser humà tendeixi a viure en societat per satisfer les seves necessitats (relacionat amb la Piràmide de Maslow). Aquest tret és un procés biològic de l'Hominizació.

Tres Factors de la Sociabilitat en l'Hominizació

1. Indeterminació Instintiva: L'ésser humà és lliure dels seus instints i necessita l'aprenentatge. Ens necessitem mútuament per aprendre del nostre entorn social.
2. Llarg Període d'Immaduresa: L'autonomia no s'assoleix fins als 8-9 anys. Depenem dels altres per sobreviure.
3. Inexistència de Qualitats Físiques Destacables: La sociabilitat és necessària per afavorir la supervivència col·lectiva.

L'Ésser Humà com a Animal Social

L'ésser humà està determinat biològicament per ser social: *Zoon Politikon* (Aristòtil).

Cooperació i Agressivitat

Tipus de Socialització

• Animal Gregari: Animal social.
• Animal Semigregari: Ens reconeixem com a membres d'una espècie, però només ens relacionem estretament quan hi ha perill (Exemple: quedar tancats en un ascensor).

L'ésser humà és semigregari: necessitem estar units, però també necessitem el nostre espai i la nostra *interioritat* (pensar, reflexionar, autonomia, tranquil·litat = llibertat).

Visions sobre l'Agressivitat

La sociabilitat ens converteix en «cooperadors violents».

Thomas Hobbes

Hobbes va afirmar: «L'ésser humà és un llop per a l'home» (*Homo homini lupus*). Creia que l'ésser humà és violent per naturalesa i que la violència s'aprenia en el context social, cultural i educatiu per tal de sobreviure.