Filo Descartes

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 3,71 KB

 
Definicions
El Cogito es el primer principi de la filosofia cartesiana. No hi falten les definicions fonamentals. Les definicions no necessiten ser justificades, simplement es posen. En un sistema axiomatic, les definicions no es demostren, al contrari, son juntament amb els axiomes, els principis de tota demostació
1ª Definicio: definicio de substancia. Descartes fa servir com a sinonims les paraules substancia i cosa. La substancia es allo concret existent. Allo que es propi de la substancia es l’existencia, pero no qualsevol forma d’existencia, sino existencia independent: es allo que no necesita res mes que ella mateixa per existir. Amb aixo es dedueix que unicament Deu es substancia, ja que les criatures necessiten Deu per existir (Deu dona l’existencia a totes les criatures). Descartes diu que el concepte substancia no s’aplica de la mateixa manera a Deu i a les criatures. Hi ha dos tipus de substancia:
-Substancia infinita (Deu); a qui conve absolutament definicio
-Substancia finita (Animes i cossos), que no necesiten res mer per existir, tret de Deu, una substancia finita no necesita per existir cap altra substancia finita.
2ª Definicio: Descartes afirma que a cada subtancia li correspon un atribut. L’atribut contitueix l’essencia de la substancia i s’hi identifica. Cada tipus de subtancia te un sol atribut: l’anima es pensament i els cossos son extensió.
3ª Definició: les diverses formes segons com esta disposada la substancia s’anomenen modes. Exemple, un cos (substancia) es una extensio (atribut) que te una figura determinada (mode).


El cogito
Es pregunta com es pot trobar un primer principi absolutament evident del qual es pugui deduir tota la metafisica. Descartes escull el procediment del dubte metodic, utilitza el dubte per trobar la certesa. Es a dir, dubta de tot per veure si queda res que resisteixi a tot dubte, una resta indubtable i certa. Descartes decideix dubtar de les seves creençes mes fermes: la creença en la fiablititat dels sentits, la creença en la rao, la creença en la realitat del mon, i observa que pot dubtarne d’aquestes creençes, pero que s’han de mantenir per a la nostra vida practica. Finalment troba una cosa de la qual no pot dubtar: <>. Aquesta veritat indubtable que se sol coneixer com el Cogito, es el primer principi de la filosofia. <> no es una deduccio, es una intuicio, es dir, una evidencia immediata: l’evidencia que <>. La meva existencia- pensa Descartes- es una cosa absolutament indubtable. Fins i tot encara que ho hagi estat creat per un Deu enganyador, aquest Deu no em podria enganyar i ferme creure que no existeixo.
El cogito pot semblar una afirmacio trivial. La seva transcendencia resideix en la funcio que duu a terme en el sistema cartesia: la de ser el primer principi del qual ha de derivar tot un sistema filsofic. Construir tota l’explicació de la realitat a partir de l’unica evidencia de la meva propia existencia com a esser pensant. La manera com procedeix Descartes es molt sorprenent: primer, examinar que soc jo: una substancia l’esencia de la qual tan sols es “pensar”. Despres, examinar si entre les meves idees d’hi ha una que em permeti demostrar si existeix altra cosa diferent de mi: aixi es demostra l’existencia de Deu. Tan sols aleshores passa a demostrar que existeix el mon i en que consisteixen les coses. Les argumentacions de Descartes van suscitar nombroses critiques dels filosofs contemporains. Pero tant si estaven d’acord amb com no, ningu no va poder substraure’s la fascinació d’un pensament audaç i tan original.

Entradas relacionadas: