El fèlix o llibre de meravelles

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 8,7 KB

 

Ramón Llull, considerat com el gran clàssic de les lletres catalanes, és un dels escriptors més fecunds i polifacètics que han existit. Els últims 40 anys de vida els dedicà a escriure intensament, no sols en català, sinó també en llatí i en àrab.

L’obra de Llull és única, no només pel volum o per l’extraordinària varietat literària, sinó sobretot pel seu caràcter fundacional, és a dir, per ser el primer a impulsar el català com a llengua de cultura, motiu pel qual és considerat com el creador de la prosa literària.

Tanmateix, la intenció amb què va escriure no fou mai estètica, sinó doctrinal. En l’obra lul·liana hi ha de forma constant una voluntat doctrinal i propagandística que no es desvia en cap moment del dogma catòlic. En aquest sentit, Llull fou fonamentalment un autor representatiu de la literatura doctrinal.

No obstant això, hi ha un aspecte que sorprén en el pensament de Llull. Ell volia trobar les «raons necessàries» o «demostratives», és a dir, una justificació racional d’allò que es considera la fe, la creença en el dogma cristíà. Aquesta actitud, que pretenia conjuminar la fe amb la raó, sovint no agradà a les autoritats eclesiàstiques de l’època, fet que va dificultar els seus projectes. En aquesta inquietud intel·lectual és, precisament, on radica l’originalitat del pensament lul·lià. I tot i que Llull no mostra cap afany literari, quasi tots els seus textos assoleixen una gran qualitat literària.

Tancada la seua vida, s’ha pogut organitzar les seues etapes vitals en tres, que coincideixen amb les seues etapes literàries:

Etapa de conversió i preparació (1271-74)


Arrelament dels objectius vitals.

Etapa pre-Ars

Etapa de formació (fins a 1290)


Bases del pensament lul·lià. Il·luminació o començaments de l’Art. Formació a partir de la filosofia escolàstica, averroïsme, retòrica i lògica aristotèlica i àrab, però també una base apriorística. La seua redacció és més elaborada i novel·lesca.

Etapes quaternària i ternària

Etapa de predicació (1290 - 1316?)


Aplicació de les bases pragmàtiques.

Etapa post-Art

En definitiva, el creador de la prosa literària catalana va escriure 235 obres de matèries diverses. Totes amb un llenguatge nou i formes literàries amb la intenció doctrinal de fer arribar idees filósòfiques (literatura com a instrument de difusió del seu ideari).

Amb l’objectiu d’universalització de les seues obres per a convertir als musulmans, divulgà la seua visió del cosmos. El problema filósòfic bàsica era de llenguatge: la comunicació amb els musulmans. Llull té el convenciment de que pot resoldre els problemes de la humanitat i que la raó i la veritat pot triomfar (sempre, des del punt de vista cristíà).

Etapa pre-Ars (1271-74)


Llull escriu el Llibre de contemplació, una enciclopèdia extensa de 365 capítols que recull la seua filosofia vital que va moure’l a predicar: l’amor a Déu. Abraça aspectes humans i divins i en reflexiona pensant en la superioritat de la religió catòlica. Partint de l’amor a Déu, pretén demostrar la racionalitat de les obres divines; per això extrau mecanismes lògics (l’Art) per explicar abstraccions de caràcter diví de la Lògica d’Algatzel.

Poc després escriu l’Ars («tècnica»), un sistema mecànic, mètode infalible, per explicar el seu pensament: la fe i la superioritat de la religió cristiana. Aquest sistema anirà en combinacions de 4 en 4 en l’etapa quaternària i seran simplificats a combinacions de 3 en 3 en la ternària. Prové del Llibre de contemplació i es basa en l’esquema següent:

Déu


Essència divina. Com es pot demostrar la seua existència.

Home:
Cos i ànima. L’ànima apropa l’Home a Déu.

Món


Substància divina de totes les coses creades.

 L’Ars és una teorització, esquematització i universalització dels continguts del Llibre de contemplació.

Etapa quaternària (1274 - 1289)


Aquesta és l’etapa de la primera redacció de l’Art abreujada d’atrobar veritat, reelaborada en 1283 en l’Art demostrativa.

També escriu Llull el Llibre d’Evast e Aloma e son fill Blanquerna (1283) i Fèlix o Llibre de meravelles (1289), a més d’altres obres com el Llibre del Gentil e los tres savis, Doctrina Pueril i el Llibre de l’orde de cavalleria.

Fèlix o Llibre de meravelles

Llibre d’estructura lineal on el protagonista, Fèlix, inicia un «viatge intel·lectual» i va adquirint coneixements a partir de l’observació i de les explicacions dels personatges que troba en el seu camí.

Conté 20 capítols dedicats a tots els aspectes del saber cristíà: astronomia, elements naturals, la naturalesa humana i la naturalesa espiritual. El capítol més extens és el dedicat a l’home.
Conté múltiples exemples per intentar entendre i raonar els misteris divins i la relació Déu creador-criatures creades.

El nom de Fèlix té relació amb el camí que fa de la ignorància al coneixement, que li dóna felicitat. Apareixen personatges savis com el propi Blanquerna, donant unitat a l’obra lul·liana.

El capítol 7 del Llibre de meravelles és el Llibre de les bèsties, on desapareix Fèlix com a protagonista i es posa com a observador d’una reuníó d’animals. D’aquesta manera Llull tracta els temes de la creació divina segons l’ordre del llibre bíblic del Gènesi.

Es creu que aquest capítol va ser una incorporació d’un text previ: el Calila e Dimna (faula àrab d’origen hindú) que passà a la literatura persa, en la cort de Bagdad (segle VIII) on es traduí a l’àrab.

El Calila e Dimna està considerat un manual de comportament de futurs reis. No obstant, en Llull no es troba tan fortament la intenció d’educar als reis, sinó la de criticar els comportaments humans.

Al Llibre de les bèsties es pot llegir la història dels animals que creen el seu petit món: trien un rei (el lleó) i aquest tria una sèrie de consellers. El capítol es centra en els disturbis que crea la rabosa al voltant d’aquest món.

Etapa ternària (1290 - 1307)


En aquesta es dóna una simplificació de l’Art i redacció de l’Ars inventiva veritatis (1290). Desapareix en la redacció de les obres l’expressió literària i adquireix major importància la reflexió i la tècnica. És una època de viatges missionals.

N’hi ha també, una redacció definitiva de l’Art: Ars generalis ultima (1305 - 1308) i l’Ars breu (1308). Altres obres escrites són l’Arbre exemplifical, Flors d’amor, la Rethorica Nova i les poesies «Cant de Ramón» (1300) i «Lo Desconhort» (1295) d’introspecció personal.

Etapa post-Art (1307 – 1316?)


De l’etapa post-Art es pot destacar dues obres amb trets autobiogràfics: Fantasticus i Vida Coetània (1311).

Encara que Llull no tenia intencions literàries, emprava recursos literaris com exemples, petites narracions, elements trobadorescos i elements propis de la narració ficcional. Fa un ús pragmàtic de la llengua. La fa servir com a instrument de renovació espiritual i, com que necessita ser comprés, manifesta una obsessió per fer-se entenedor a tots, per difondre el seu ideal, la fe cristiana. Davant la mancança d’un vocabulari tècnic per a anomenar un bon nombre de conceptes que fins aleshores només s’havien expressat en llatí o àrab, Ramón Llull va haver de portar a terme una important tasca de creació lèxica, d’introducció de neologismes en la llengua. La majoria del lèxic lul·lià està format per paraules patrimonials o populars, però també fa ús de cultismes i arcaismes. Així, a més de ser el creador de la prosa catalana per la seua llengua literària, és també un dels majors escriptors que desenvolupa un llenguatge tècnic i científic del català.  Per altra banda, la sintaxi lul·liana empra elements cultes: construccions llatines, relatius, subordinació amb subjuntiu, hipèrbatons, antítesis, amplificacions, prosa rimada y paral·lelismes; però també fa ús dels elements populars com ara les fórmules afectives. D’aquesta manera, l’estètica i retòrica lul·liana comprén la bellesa dels mots d’acord amb el seu significat.

Entradas relacionadas: