-Antropologia. Ésser humà. -
Plató té una concepció dualista de l'ésser humà:és un compost de cos i ànima.
Aquest punt de vista es coneix en filosofia com a dualisme antropològic, i és defensat també pel cristianisme. Influenciat pel pitagorisme, Plató considera la uníó d'ànima i cos com a purament accidental, i en el diàleg Fedre la presenta com un càstig. - L'ànima és considerada immortal i immaterial, i té prioritat sobre el cos. Ella constitueix el nostre "jo", el nostre ser veritable, fins, fins al punt que, en ocasions, Plató arriba a afirmar que l'ésser humà és la seua anima. Seguint la tradició filosofica grega, Plató entén l'anima com un principi vital, allò que infon vida i moviment al cos, però és a més, en el seu cas de l'ànima humana, el principi del coneixement. És a dir:la funció pròpia i específica de l'ànima humana és el coneixement, i el seu tret més característic és la racionalitat. L'ànima és una realitat intermèdia entre els dos mons, malgrat que el seu lloc més propi i cap al qual tendeix és el món de les idees, on ha preexistit. - El cos, és material i mortal. Plató manté una concepció bastant pejorativa del cos:aquest és la presó de l'ànima, de la qual cal que s'allibere, i una font constant d'apetits i desitjos.Plató estableix una divisió de l'ànima en tres parts:racional, irascible i apetitiva. Cadascuna d'aquestes parts es relaciona amb una funció de l'ànima. ·La part racional és la seu de la intel·
ligible i té naturalesa divina. És exclusiva de l'ésser humà. Resideix al cap. ·La part irascible és la font de les passions i de les emocions humanes. Resideix al pit. ·Part apetitiva és la font dels apetits i desitjos materials de l'ésser humà. Resideix la baix ventre.
-Ontologia: per a plató allò real s'identifica amb l'estable, l'etern, allò que no canvia. Distingueix dos formes de realitat:la realitat intel·ligible i la realitat sensible.-Món intel·ligible:és el món del ser. És un món transcendent, és a dir, que està més enllà de l'esfera de les coses materials i visibles amb què estem familiaritzats. Al món intel·ligible pertanyen tant les Idees com els objectes matemàtics. Per tant al món intel·ligible trobrm dos tipus de realitats:les intel·ligibles superiors o Idees i les intel·ligibles inferiors o objectes matemàtics.El saber sobre les coses d'aquest món s'anomena Coneixement.-Mon sensible:és el món de l'esdevenir i de la multiplicitat, d'allò que canvia, d'allò que naix i mor i que no perdura.Plató considera l'esdevenir com a mig camí entre el ser i el no-ser:l'esdevenir és una forma de realitat intermèdia entre el ser i el no-res absolut, una forma de realitat més inconsistent i inestable que la realitat intel·ligible.El saber sobre aquestes coses s'anomena Opinió. Plató expressa la relació entre el món sensible i les Idees amb els termes partició o imitació. Així, afirma que les coses sensibles copien o imiten les Idees. O també que les coses sensibles participen de les Idees. Les idees són la causa del ser i de l'existència de les coses sensibles;són el model perfecte que les coses sensibles copien o imiten de manera imperfecta. El que les coses sensibles tenen de reals, belles, bones i cognoscibles ho tenen de gràcies al fet que participen de les Idees;per això podem dir que les coses sensibles depenen ontologicament de les Idees.
-Relació entre Plató i Sòcretes: Sòcrates va ser un filòsof grec, que va nàixer a l'Atenes democràtica, visqué entre 470 i 399 a.C.,i a més de ser el mestre de Plató, la seua influència sobre aquest fou decisiva. Tant Plató com Sòcrates defensaren la concepció absolutista de la veritat i dels valors morals, és a dir, afirmaren que una cosa són les opinions i una altra la veritat. A diferència de qualsevol opinió, la veritat no és relativa a cadascú ni allò que dicte. També Sòcrates es dedicà a la recerca de les definicions essencials, dit d'una altra manera, s'ocupà de trobar el que ens serveix de criteri per a distingir respectivament el just del injust, el bell del dolent, etc. Però Plató convertirà aquestes definicions en realitats en si, i les anomenarà idees, per això la teoria de les idees no és de Sòcrates sinó de Plató. A més, admetés l'educació i la dialèctica socràtica,que fou un mètode d'investigació de la veritat basat en el diàleg entre mestre i deixeble amb l'objectiu d'aconseguir-la,const de dos fases:la primera fase és la ironia i la segona és la maièutica. Finalment, Plató acceptà l'intel·lectualisme moral del seu mestre Sòcrates, que és la teoria ètica que afirma que la virtut consisteix en el coneixement, basada en tres principis:la virtut és coneixement, el vici és ignorància i ningú no obra malament de manera deliberada. La qual Plató aplica al terreny de la política.
catalán con un tamaño de 5,02 KB