f

Enviado por Chuletator online y clasificado en Magisterio

Escrito el en catalán con un tamaño de 4,68 KB

 
DOCUMENTAL PARTICIPATIU (cinéma vérité)
(En els seus orígens anomenada modalitat interactiva). Es tracta de la modalitat representada pel moviment cinematogràfic cinéma vérité francès, el qual, introdueix uns desenvolupaments tecnològics (equips portàtils, lleugers i sincrònics) de principis dels anys seixanta. Combinats amb una societat més oberta i un conjunt coherent de teories fílmiques i narratives, van permetre un acostament diferent dels subjectes i els directors. Com cita Barnouw, l'artista del cinéma vérité era un participant obert, adoptava el paper de provocador.
A diferència de la modalitat observacional que limitava el realitzador al moment present i demanava un desinterès disciplinat dels mateixos successos, el documental participatiu fa més evident la perspectiva del realitzador, que s'involucra en el mateix discurs que realitza.
En aquests documentals es mostra la relació entre el realitzador i el subjecte filmat. El director esdevé investigador i entra en un àmbit desconegut, participa en la vida dels altres, guanya l'experiència directa i profunda i la reflecteix a partir del cinema. Els directors volien entrar en contacte amb els individus d'una manera més directe, sense tornar a l'exposició clàssica, i d'aquí van sorgir estils d'entrevistes i diferents tàctiques intervencionistes, amb la qual cosa es permetia que el realitzador participés d'una manera més activa en els esdeveniments. Per tant també provoca esdeveniments. Evidencia la perspectiva del realitzador. I això ens porta a dir que el documental participatiu no és objectiu. Ho aconsegueix desplaçant l'autoritat cap als actors socials i amb entrevistes i intervencions tàctiques. El muntatge també es converteix en una eina del discurs que el director vol transmetre, està al servei del punt de vista que li vol donar. El muntatge té la funció de mantenir una continuïtat lògica entre els punts de vista individuals, afirmacions dels entrevistats més fragmentades, intercanvi de conversacions entre el realitzador i els protagonistes (els agents socials). En aquests documentals les relacions espacials poden no ser contigües o fins i tot resultar desproporcionades, juxtaposicions inesperades (que es relacionin amb el tema), enquadraments inusual i imatges d'arxiu afegides. Un altre element a tenir en compte d'aquesta modalitat és la importància i el paper que tenen les ciències socials i l'antropologia en aquest tipus de documentals. Una de les feines més importants i extenses en tot el procés de treball és la pràctica de camp que es realitza, aquests audiovisuals, no deixen de ser o de voler ensenyar que són un estudi. Inclús alguns cops hi trobem participació d'investigadors.

Visionaments i exemples: Michael Moore. Sicko i Capitalism: A Love Story / Morgan Spurlock. Super Size me (2004) / Claire Simon. Mimí (2003); 800 Km. (2002) / Charles Ferguson. Inside Job (2010)

Entradas relacionadas: