Explica l’obra teatral de Josep María Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual

Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 11,06 KB

 

Qüestió 12. Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo


Podem dividir el teatre de Pedrolo en tres etapes, a pesar que, pròpiament, només una etapa central intensa i sòlida, que situem a la segona meitat de la dècada dels anys 50. En aquest període Manuel de Pedrolo planteja una reflexió rigorosa i complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes inquietants i permanents sobre alguns interrogants absurds. Així, s'interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i les seues dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència (Els hereus de la cadira, 1954). Els personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Així, ens trobem amb personatges empresonats, els més decidits dels quals lluiten per enderrocar els murs de la presó, si bé els altres acaben en bona mesura per admetre'ls i acostumars'hi a causa de la por que desperta en ells l'espai exterior. Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils: Cruma (1950), Pell vella al fons del pou1 (1957), La nostra mort de cada dia (1958), Homes i No (1959), Tècnica de cambra (1964), Situació bis (1965), etc. Preocupat per la condició de la persona humana en un sentit transcendent, però compromés amb un país i un moment molt concrets, Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes de l'absurd. El teatre de Manuel de Pedrolo és pessimista quan pren en consideració els problemes col·lectius i planteja una rigorosa transposició de la realitat, feta per mitjà d’uns trets representatius que la sintetitzen i la defineixen. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que tracten d’explicar-lo sense que això signifique que no tenen interés pel món dels altres. Molt sovint els personatges viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen un record imprecís del passat, que els confon.

Qüestió 13. Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual


En l’escriptura teatral actual en català podem observar les tendències següents:

a) Hi ha una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en una línia de recerca expressiva que combina l'experimentació formal i la comicitat, tendència capitanejada per Sergi Belbel, el qual encapçala una prolífica generació de nous dramaturgs. Belbel és un escriptor de grans èxits, estretament vinculat a la pràctica escènica, bon coneixedor dels mecanismes de l'escenificació, inclinat a una estètica deliberadament deslligada de la tradició autòctona.

b) Una altra dramatúrgia, en canvi, empra estratègies de discurs en què el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis, omissions i interrogants, en què la comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica. És una teatralitat poc interessada en els problemes de l’actualitat, centrada en els conflictes individuals més que en els col·lectius, amb personatges innominats. És la “teatralitat opaca”, que es forjà en els Tallers de Dramatúrgia del valencíà Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. L'exponent màxim d'aquesta tendència de "poètica de la sostracció", són Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso.

c) Pel contrari, hi ha autors dramàtics que s’aproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps des d'una òptica reflexiva i gens trivial: Toni Cabré, Manel Dueso.

14.- Explica l’obra teatral de Josep María Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual


Benet i Jornet ha esdevingut l’autor més rellevant del teatre actual català perquè aconsegueix estrenar tot allò que escriu . La seua temàtica ha estat molt reiterada : l’individu en la societat condicionada després del 1939 . Les obres teatrals es divideixen en dues etapes , tret de les primeres provatures en castellà , tenim l’època de formació del 1964 al 1975 que s’inicia amb el guardó Josep María de Sagarra a l’obra
Una vella , coneguda olor (1964 ) i més tard publica Berénàveu a les fosques (1970), les dues són realistes , la primera mostra amb versemblança la societat barcelonina de postguerra i la segona incideix en la intimitat dels personatges . El segon període s’inicià amb la Revolta de bruixes (1975) on fa referència a la impotència de l’autor per canviar el món . Té elements brechtians i un llenguatge més col·loquial . En la dècada dels 70 col·labora amb la televisió i sense adonar-se fa la competència com a guionista als serials sud-americans . L’augment diari de l’Audíència ha estat un fenomen pioner en l’Estat espanyol . La primera sèrie emesa a TV3 fou Poble Nou (1992-95), després Nissaga de poder (1992-95), El cor de la ciutat, i Ventdelplà (2005-10) entre d’altres. Cada vegada els serials són més complexos i l’últim té una pàgina web interactiva en la xarxa d’Internet on el públic opina i pot visionar els capítols que desitge de qualsevol de les set temporades .

15.- Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època


L’autor de Sueca fou l’intel·lectual més important de tot el domini lingüístic del S.XX . La seua rellevància rau en què les seues idees nacionals mobilitzaren els valencians tant si l’havien llegit com si no ho havien fet . Els seus assajos van qüestionar amb eficàcia la nostra identitat . Ell no fou un polític tot i que pensava que qualsevol assagista havia de prendre una decisió , cap podia ser-ne objectiu , apolític i neutral . La seua tasca fou desvetllar el poble valencíà , mostrar-los els problemes , les insuficiències amb una moral cívica , enèrgica i exigent sense entusiasmes , sense il·lusions , sense violència . L’assaig fou el gènere que l’ha fet famós . El seu estil irritava o seduia . La seua escriptura racionalista era massa brillant per deixar-se perdonar . Les obres més polèmiques foren dues : El País Valenciano i Nosaltres els valencians (1962) . Les dues escrites per encàrrec . La primera féu el seu autor digne d’aparéixer en ninot de falla . Els seus detractors esdevingueren inquisidors ja que veien en ell , perills , conjures i greus premonicions i es dedicaren a atiar la venjança . La segona divideix la història del País Valencíà en dos : abans i després de l’aparició del llibre . Alçà tanta pols contra les inèrcies i els conformismes predominants en l’època que Fuster fou víctima d’un atemptat a sa casa amb dues bombes i recentment la seua tomba ha estat profanada . Els seus ecos encara ressonen , per bé i per mal , en la complexa i contradictòria societat valenciana de final del S.XX.


d) També tenim la via comercial, derivada de la cultura mediàtica de les telesèries, que es decanta per una comèdia fàcil, lleugera i ben construïda, i que revisa els gèneres tradicionals amb la finalitat que el producte escènic arribe a un major nombre d'espectadors: Carles Alberola, Paco Mir, Jordi Galceran.

e) Finalment, tenim el “teatre de la irritació”, que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo, a fi de provocar-hi alguna reacció: Roger Bernat. En l’àmbit valencíà, a partir de l'últim quart del Segle XX s'ha consolidat una nova generació d'autors teatrals, entre els quals, són excepcionals els casos de Manuel Molins i Rodolf Sirera. Molins és autor d’obres inspirades en personatges i fets històrics valencians: Dansa del vetlatori (1973), Quatre històries d'amor per la reina Germana (1980), Centaures (1982). Una altra part de la seua producció s’orienta al melodrama (Tango, 1995, Abú Magrib, 2002), o a la comèdia (Ni tan alts, ni tan rics, 1989; Victòria Blanc, 1992).

16.- Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat. Explicaho


La seua obra assagística és una reflexió política sobre el nacionalisme , la relació cultura-poder i l’evolució de les identitats i del símbols de la consciència col·lectiva . Alguns crítics creuen que és una obra que està concebuda exclusivament per als valencians i no té cap projecció internacional , però el nostre escriptor demostra la validesa dels seus escrits per a qualsevol societat occidental . L’obra Crítica de la nació pura (1984) afirma queels humans necessitem tenir una identitat de grup , éa dir , “una nació cultural” que no sobreviu sense una “nació política”. En Sobre els valencians (1997) creu que la identitat valenciana és confusa , ja des del S.XVIII , ens aboca a la subalternitat i  la desintegració per part de la castellana . Ens decobreix la “via valenciana”, la qual no té en compte els valencians que volen assimilar-se als espanyols per manca d’un naciolisme propi i també va contra aquells que creuen que la solució és unir-se al a nació catalana . Per ell seria més còmode viure en societats on la història , el nom , la llengua i els espais polítics no foren qüestions conflictives . Pensa que no triem la terra on naixem però sí el distanciament o l’adhesió a aquesta . En Almansa 1707 . Després de la batalla (2006) mostra com qualsevol país té aniversaris per celebrar . En el nostre cas hi ha la data de naixement el 9 d’Octubre i l’acta de defunció com a poble el 25 d’Abril . Joan .F.Mira té l’esperança que la seua obra contribuirà al procés de reconciliació i retrobament del nostre territori amb ell mateix . Ha reflexionat sobre quin país som i quin projecte col·lectiu tenim per a preservar allò que som.

Entradas relacionadas: