Europa el 1914: Causes i Tensions de la Primera Guerra Mundial

El Món l'Any 1914: Europa abans de la Gran Guerra

El 1914, Europa era el centre econòmic, polític i cultural del món. Tot i l'emergència dels Estats Units i del Japó, l'hegemonia econòmica, tècnica i financera europea quedava ben palesa quan se n'analitzaven alguns indicadors demogràfics i econòmics. Europa, però, no era un conjunt homogeni ni des del punt de vista econòmic ni del polític. França, la Gran Bretanya i Alemanya eren capdavanteres en gairebé totes les branques industrials i es feien una competència ferotge, en la qual els germànics començaven a destacar. D'altra banda, feia pocs anys que Rússia, l'Imperi Austrohongarès, les petites nacions dels Balcans i Turquia havien començat a modernitzar-se, i la gran majoria de la població d'aquests països encara vivia al camp.

Des del punt de vista polític, França i la Gran Bretanya gaudien de sistemes democràtics, mentre que a Alemanya i Àustria-Hongria, tot i tenir constitucions liberals, hi havia uns sistemes més autoritaris. Rússia, malgrat les reformes iniciades el 1905, era un imperi on el Tsar mantenia una autoritat gairebé absoluta. Pel que fa a les relacions entre els diferents estats d'Europa, el principal canvi el va motivar, l'any 1888, l'adveniment al tron d'Alemanya de Guillem II. Posant fi a l'equilibri europeu arbitrat per Bismarck des del 1871, el Kàiser va marcar un nou rumb consistent a practicar una acció exterior més agressiva amb la intenció de situar Alemanya en un lloc preeminent en el conjunt mundial. Aquesta política es va caracteritzar per la recerca de colònies i per l'impuls donat a la construcció naval, amb vista a competir amb la Gran Bretanya.

Principals Punts de Conflicte: Les Tensions Pre-Guerra

Les tensions que van precedir la Primera Guerra Mundial es van manifestar principalment en dues àrees:

• Rivalitats colonials
• Reivindicacions territorials a Europa

Les Crisis Colonials: El Marroc com a Epicentre

Les crisis polítiques més importants van enfrontar els interessos francesos i alemanys pel domini del Marroc (1905 i 1911). La progressiva intervenció de França al Marroc a partir del 1905 va obtenir el vistiplau de la Gran Bretanya i d'Itàlia, que la van acceptar a canvi de la llibertat d'actuació a Egipte i de contrapartides a la Tripolitània, respectivament. També Espanya va aconseguir una petita part del Marroc. Però Alemanya no va prendre part en cap conversa diplomàtica sobre aquest afer.

En un viatge oficial a Tunísia, el Kàiser va pronunciar un abrandat i amenaçador discurs contra França en què defensava els interessos comercials germànics, amb la intenció de reclamar una presència més important d'Alemanya en l'escena internacional. La crisi es va resoldre a la Conferència d'Algesires (1906), on Alemanya no va aconseguir trencar els lligams de França amb la Gran Bretanya i Rússia, que li donaven suport.

La segona crisi colonial va esclatar l'any 1911, quan els francesos van intervenir militarment al Marroc i els alemanys van enviar, en to amenaçador, un creuer de guerra al port d'Agadir. La guerra no va esclatar gràcies al suport britànic a França i a la cessió a Alemanya de territoris al Congo.

Les Reivindicacions Territorials: El Polvorí dels Balcans

Respecte a les reivindicacions territorials, el focus principal de tensió era la zona dels Balcans, cruïlla d'ètnies diverses i objectiu d'interessos de diferents estats. Per a Àustria-Hongria, els Balcans constituïen un dels mercats més importants, atès que no tenia colònies ni, arran de la unificació italiana, cap sortida fàcil al mar. Per això no veia amb bons ulls que el petit Estat de Sèrbia aspirés a unificar tots els pobles eslaus meridionals en un sol país.

Turquia, que durant molts segles havia controlat la zona, no volia perdre el seu prestigi i el que hi restava de la seva influència. Rússia, per la seva banda, maldava per aconseguir una sortida a la Mediterrània, ja que els estrets del Bòsfor i dels Dardanels estaven massa controlats, per la qual cosa s'erigia en defensora dels pobles eslaus.

Una de les crisis balcàniques la va provocar Àustria quan, el 1908, es va annexionar Bòsnia-Hercegovina, poblada en part per serbis, que ja havia ocupat el 1878. Més tard, el 1912, els principals països de la zona —Bulgària, Sèrbia, Grècia i Montenegro— van formar la Lliga Balcànica, i amb el suport de Rússia van vèncer els turcs. Tanmateix, les disputes sorgides entre els vencedors van comportar un nou conflicte.

Bulgària, secundada per Àustria, es va enfrontar a Sèrbia, la qual tenia l'ajut de Rússia. El xoc diplomàtic va derivar en l'anomenada Segona Guerra Balcànica, en què van lluitar units tots els estats de la zona contra Bulgària. La Pau de Bucarest (1913) va reduir els límits de Bulgària, però no va satisfer Sèrbia perquè no va aconseguir la sortida al mar que pretenia. La zona, després d'aquestes crisis, continuava sent un polvorí.

Altres Zones de Tensió a Europa

Les tensions, però, no es limitaven als Balcans: eren presents també a altres zones d'Europa, com ara Alsàcia i Lorena, que es resistien a la germanització; les illes turques de la Mar Egea, reivindicades per Grècia i Itàlia; els estratègics estrets que comuniquen la Mediterrània amb la Mar Negra, pels quals rivalitzaven les grans potències; i Polònia, nació sense Estat des de feia més de cent anys, que estava repartida entre Alemanya, Àustria i Rússia.