Ètica Kantiana: Deure, Moral i Imperatiu Categòric

L'Ètica Kantiana i la Moralitat

1. La felicitat és un fi que tots els éssers humans tenen en virtut d’una necessitat natural. L’imperatiu que es reflecteix en la tria dels mitjans per a la felicitat pròpia (imperatius de prudència) és hipotètic perquè l’acció no es mana de manera absoluta, sinó com a mitjà per a algun propòsit. Els imperatius de prudència no poden presentar objectivament accions com a pràctiques i necessàries, han de ser considerats com a consells i no com a mandats de la raó.

2. Omnisciència: tenir coneixement de totes les coses reals i possibles. Accions necessàries: no pot ser com una obligació invariable i immutable des del punt de vista objectiu de la raó, sinó com un suggeriment o consell per a orientar la conducta.

Teoria de l'Autor: Kant

Kant és un filòsof del segle XVIII, principal representant del moviment il·lustrat alemany. Els canvis d’aquest moviment respecte a la tradició es caracteritzen per la recerca de l’autonomia individual a través de la llibertat de pensament i l’accés a l’educació i la cultura. Per comprendre què és l’ésser humà, Kant segueix tres preguntes:

• En primer lloc, Què puc saber? investiga les condicions que fan possible el coneixement humà i els seus límits.
• En segon lloc, Què puc esperar? analitza les condicions i la possibilitat de realització de l’ésser humà i intenta projectar el seu destí.
• I, per últim, una de les principals qüestions que aborda amb l’afirmació “......” és què hem de fer.

Fent un gir a l’ètica tradicional, aquest filòsof no dicta les accions que són morals, sinó que diu com ha de ser la voluntat que guia les nostres accions per considerar-les morals. Kant considera que les accions tenen contingut moral només si són objectives, es poden aplicar universalment i han estat dictades per la raó pràctica del mateix individu.

La Voluntat i el Deure

La voluntat és la que utilitza la raó pràctica per determinar les nostres accions a partir d’uns imperatius que s’autoimposa. La voluntat pot actuar de tres formes diferents respecte al deure. Si actua en contra del deure o bé conforme al deure, no és una voluntat bona, ja que en el primer cas no el segueix i en el segon, tot i que ho fa, persegueix una inclinació egoista que li treu el valor. Només si actua per deure, sense tenir cap desig, podem considerar-la bona voluntat.

Imperatius Hipotètics i Categòrics

L’imperatiu és la forma que pren la llei objectiva que determina la voluntat d’una persona per actuar segons la seva màxima. Els imperatius poden ser hipotètics o categòrics. Els imperatius hipotètics indiquen una acció que és bona simplement com a mitjà per a un fi. Aquests poden ser d’habilitat, és a dir, busquen el que s’ha de fer per aconseguir una cosa, es tracta de la raó instrumental que s'aplica a la part pràctica de les ciències, o poden ser consells de prudència, que tenen l’objectiu d’arribar a la felicitat. Els imperatius categòrics són vàlids a priori i indiquen una acció com a necessària en si mateixa, sense estar sotmesa a cap condició. Aquests només poden ser morals, són els que obliguen a la voluntat a obeir mandats per actuar sense cap altre propòsit i de manera incondicionada i universal.

Formulacions de l'Imperatiu Categòric

D’aquesta manera, Kant determina que l’imperatiu categòric és l’expressió mateixa de la llei moral, ja que les seves màximes guien les bones accions. A més a més, desenvolupa tres formulacions d’aquest imperatiu:

1. Primer, estableix que només hem d’actuar segons la màxima que volem que sigui una llei universal.
2. Segon, hem d'actuar segons la màxima que volem que sigui també una llei universal de la natura.
3. Tercer, hem d’actuar utilitzant les altres persones i nosaltres mateixos com a fi en si mateixos i mai com un mitjà.

Exemples d'Aplicació de l'Imperatiu Categòric

Kant demostra l’aplicació d’aquest imperatiu categòric en diferents exemples. D’una banda, explica que aquell qui estigui considerant el suïcidi es preguntarà si la seva acció pot concordar amb la idea de la humanitat com a fi en si mateix. Si ell, per tal d’escapar-se d’una situació penosa, es destrueix a si mateix, se serveix d’una persona simplement com un mitjà per a conservar una situació suportable fins a la fi de la vida.

D’altra banda, si la màxima “és acceptable trencar promeses” s’universalitzés, mai ningú confiaria en una promesa, així que la idea d’una promesa perdria el seu sentit; la màxima seria autocontradictòria. La màxima no és moral perquè és lògicament impossible d’universalitzar. Així doncs, cap de les dues actuacions pot ser considerada moral.

Els Tres Postulats de la Raó Pràctica

Finalment, Kant parla dels tres postulats que, tot i que no puguem conèixer objectivament, són condicions perquè sigui possible la vida moral:

• Per començar, la immortalitat de l’ànima ens facilita pensar en un progrés de perfeccionament de la nostra virtut.
• Després, l'existència de la llibertat personal que ens permet guiar la nostra voluntat per deure o bé per inclinació fa possible donar valor moral a les accions.
• Per últim, l’existència de Déu és el que ens dóna esperança de poder arribar a un estat de màxima beatitud i felicitat.

Kant vs. Nietzsche: Una Comparació Ètica

Kant, filòsof modern alemany il·lustrat (s. XVIII), va criticar les estructures de l’Antic Règim. La fonamentació de la metafísica dels costums és la primera obra ètica de Kant, on intenta trobar un referent moral universal. Amb això en ment, elabora una ètica autònoma, amb caràcter formal, ja que no es pot establir cap bé o finalitat de la conducta moral (com, per exemple, la felicitat o la vida) més enllà del compliment del deure moral (deontologisme ètic). Els postulats de l’ètica kantiana són precisament les idees que la raó pura no podia acceptar: la llibertat en el món, la immortalitat de l’ànima i l’existència de Déu. En canvi, Nietzsche, filòsof contemporani alemany (s. XIX), elabora una crítica a tots els sistemes filosòfics occidentals des de Plató (incloent-hi el kantià). Aquest diu que la moral noble és la d’aquells que són capaços d’assumir la vida amb tota la seva plenitud, reflecteix la capacitat creadora. Així, la moral, per a Nietzsche, no pot estar fonamentada amb cap idea més enllà de la vida mateixa perquè, si no, es converteix en la moral dels esclaus, la que ens ha fet presoners de valors ficticis. Nietzsche critica l’ètica de Kant perquè encara arrossega els valors occidentals (idees de la raó pràctica). Diu que, per una banda, Kant rebutja la metafísica i critica la raó (Raó Pura) però, per l’altra, accepta les idees de la raó i les torna a introduir a l’ètica.

Diferències en la Concepció de Déu i la Moral

Per a Kant, la moral no pressuposa la religió, però condueix cap a aquesta: reverenciar Déu no és altra cosa que obeir la llei moral, actuar pel deure mateix. En canvi, per a Nietzsche, la idea de Déu és la gran enemiga, ja que ha estat l’instrument de repressió dels homes. Déu ha mort i amb ell tots els transmons inventats per la metafísica tradicional. Nega l’existència de qualsevol entitat superior a la realitat i la vida. En conseqüència, qualsevol ètica basada en aquesta creença és immoral, l’únic valor important és la vida. Finalment, el concepte de deure és clau dins de l’ètica kantiana. Només les accions fetes per deure són morals i actuar per deure significa actuar amb reverència a la llei moral. La llei moral s’expressa en forma d’imperatiu categòric. Aquest, segons Kant, és incondicionat, només ens mostra la fórmula de la moral i està basat en les intencions. No et diu què has de fer en cada cas sinó com has d’actuar sempre. La primera formulació de l’imperatiu diu: “obra només segons una màxima tal que puguis voler al mateix temps que es converteixi en llei universal”. Al contrari, Nietzsche rebutja qualsevol mena de llei o norma en la moral i en tots els àmbits del saber perquè diu que són l’expressió del nihilisme, de la moral dels esclaus. L’únic valor realment important és la vida, i si existís algun deure moral, estaria vinculat a aquesta. Aquest critica la noció de deure i imperatiu kantians. No existeixen les intencions pures perquè quan creiem que actuem “per deure”, en realitat ens impulsen motius irracionals, sovint intencionats, dels quals no en som conscients. L’imperatiu categòric, en el fons, només és l’abstracció dels nostres interessos personals.

Accions Desinteressades i Moralitat

En aquesta dissertació, explorarem el dilema fonamental sobre si només una acció totalment desinteressada pot ser considerada moralment valuosa. Aquest tema planteja qüestions crucials sobre la naturalesa de la moralitat i la motivació darrere de les nostres accions. És possible separar completament l'altruisme de l'interès propi en les nostres accions ètiques? Quina és la importància d'aquesta distinció en la nostra comprensió de la moralitat i en la nostra vida quotidiana?

L'Altruisme Pur com a Estàndard Moral

Per a tractar aquesta qüestió, començaré presentant i defensant la idea que les accions desinteressades són l'única forma veritablement moral de comportament. L'altruisme pur, escàs de qualsevol motivació egoista, és l'estàndard pel qual hem de jutjar la moralitat de les nostres accions. Però, és impossible separar completament l'interès propi de l'altruisme en les nostres accions, ja que sempre podem trobar algun tipus de benefici personal, fins i tot si és indirecte o subconscient. Per exemple, quan algú fa un voluntariat a un altre país té com a objectiu ajudar a aquelles persones, però indirectament també es beneficia, ja que amplia els seus coneixements, la seva cultura, coneix el país, amplia el seu currículum… amb un preu més econòmic perquè l’allotjament, transport, menjar… t’ho dona gratuïtament l’agència a canvi de l’ajuda.

Valorant Accions amb Motivacions Mixtes

D'altra banda, reconeixent que, si bé les accions desinteressades poden ser l'ideal moral, no totes les accions han de complir amb aquest estàndard per a ser considerades ètiques. Podem reconèixer i valorar les accions que tenen una barreja de motivacions altruistes i egoistes, sempre que el resultat final sigui beneficiós per a uns altres i respecti els principis ètics fonamentals. Per tant, fins i tot si una acció té motivacions egoistes, encara pot tenir conseqüències positives i ser considerada moralment valuosa. Com per exemple, a la Creu Roja per les campanyes de Nadal algunes persones reconegudes donen joguines pels nens necessitats. Aquests fan una acció altruista i se sentiran “feliços” d’ajudar, però realment tenen un objectiu que és sortir a revistes i que la gent tingui una imatge bona d’ells. Tot i això, té un resultat beneficiós per aquelles famílies que no poden comprar regals.

Conclusió: Una Visió Més Matisada de la Moralitat

En conclusió, si bé l'altruisme pur pot ser un ideal moral, no necessàriament és l'únic criteri per a determinar la moralitat d'una acció. Entenent la complexitat de la motivació humana i la diversitat de situacions ètiques que enfrontem diàriament, podem adoptar una postura més matisada cap a la moralitat. Això ens permet apreciar una varietat de comportaments ètics, sempre que estiguin en línia amb els principis fonamentals de respecte i justícia cap als altres.