Estudi de les Variants Dialectals del Català

²Consonàntica o i semivocal: paya, reya, ceya, aguya, poi; desapareix la iodització de la ll intervocàlica quan està en contacte amb una e: vea (vella). La e i o obertes normalment tenen una forta obertura. Els sufixos -qua, -gua es mantenen, però a Eivissa hi ha exemples de monoftongació: gòtllera (guatlla) cont (quant). A final de mots esdrúixols, precedida de i, desapareix gabia (gàbia), història (histori), família (famili). La vocal final -qua, -gua, passa a -ko, -go. La v labiodental, com al tarragoní, però sense recessió: vi /v/, vedell /v/; fins i tot s'imposa la labiodental a bicicleta /v/. -r final només s'articula en formes verbals seguides de pronom: fer-te /rr/; fora d'aquestes formes verbals, en mallorquí, vibrant múltiple: corr (cor), orr (or). Com el valencià: les consonants finals -nt, -lt, -ng, -nc es pronuncien en mallorquí i menorquí: font, alt, jonc, fang. Caiguda de la -s- (o -c-) intervocàlica, no tant a Eivissa: camia (camisa), fuell (fusell), roegar (rosegar). Morf. Desinència 0 de la persona prs.ind. dels verbs en -ar i en -ir: jo cant(o), jo fuig (fujo), trob(o), sent(o). Les desinències 4ª i 5ª del mateix prs: -am, -au, en lloc de -em, -eu. Ex. cantam, cantau. Això trenca l'ambigüitat amb el prs. sub. Imp.sub. -às, -asses, -as, la 1ª conjugació, menys a Menorca: cantàs, cantasses. Prons per. en forma plena: me, te, se, nos, vos, se: vos ha enganyat, se mor. Art. a partir de -ipse, -ipsa, -ipsum: es, sa, excepte a Polensa. Sint. CD + CI en pron: "la te duré"; v + pron. accentuació sobre el pron, com a rossellonès: seu-té, vés-hi. Cas oblic: per jo (per mi). Pret. comp. amb auxiliar ésser: "som anat" (he anat), "ets vingut" (has vingut). Lex. Castellanismes: adiós, grave, besos, sombra. Arcaïsmes: ca (gos), al·lot (noi), ver (veritat), capell (barret). Com l'occidental: torcar (eixugar), bres (bressol), morro (llavi). ROSSELLONÈS: reducció del sistema vocàlic, no distingeix /3/, /0/: són /e/, /o/. Evo. o>u llup,

buca/ absència de a final àtona: gabi (gàbia), besti (bèstia); a, e àtones (neutre) o àtona > u; desplaçament de l'accent del verb cap al pronom enclític: mastegá'l, mastega-hí. La vocal neutre tendeix a desaparèixer en els casos: -en posició pretònica seguida de r: prell (parell); -en hiatus: rim (raïm); -en posició final de mots esdrúixols acabats en -ia: famili, gabi; -per assimilació vocàlica: pitit, lligir; -per assimilació de consonant palatal veïna: ginull, dixar; -es canvia en /u/ per assimilació a una tònica velar (o, u): esturnut (esternut). Iodització /y/ sisteya, n'r (tendre), l'r (moldre); cau la d (t3nrra)(m0lrra). Morf. 1a pr, prs, ind, -i canto -canti; participi -it: naixit (nascut); desplaçament de l'accent en els infinitius plans (aguts a la resta del català). No fa pl. de n. en -ns: pa pas (pans). Manquen els superlatius orgànics en -íssim; s'usa un munt. Sint. Manca de la partícula no a les frases negatives per evitar la redundància, com en occità i francès: (vinrà pas). Lex. Influen, francès i occità: nugues (nous), ribera (riu), rega (solc). Occitanismes: veire (got), fedes (ovelles); gal·licismes: roba (vestit), futell (butaca). ALGUERÉS: fon. distribució semblant a la del valencià: 4 graus d'obertura i 7 fonemes = català central; /e/ ll.v > /e/: figidu > fred, nitidu > net; els diftongs formats per les vocals externes (iu, ui) solen pronunciar-se com a creixements (wí, yú): kwína (cuina), Kwít (cuit), vjúra (viuda). O, u > u, però la o es manté en alguns casos per influència de l'italià: ocupar /o/ comú /o/. Confusió de l/r: ploro = /prorr/. Morf. El gènere de certs n. no es correspon amb el català normatiu: la gel, la dolor. Davant un n. de parentiu: mon, ton, san, ma, ta, sa. Desinència 0 del pr.ind. 1a per. cant. Articles actuals: lo(s), la(s). NORD-OCCIDENTAL LLEIDETÀ: Fon. Pronunciar /3/ la vocal a àtona final de mot. Morfosin. 1a, 2a, 3a, per, sing i 3a pl, pr, sub, terminació en -o. TORTOSÍ: Morfosin. Paraules acabades en -st fan el pl. afegint-hi -s.