Pla d'estabilització

MESURES ESTABILITZADORES I PLANS DE DESENVOLUPAMENT La posada en funcionament del
Pla d’Estabilització va significar l’abandonament definitiu de la política econòmica d’intervenció. Va ser impulsat pels organismes internacionals com a condició per concedir a Espanya els crèdits imprescindibles per evitar una suspensió de pagaments, fruit de la manca de reserves d’or i de diverses, i poder finançar les importacions. El govern es comprometre a reduir l’ intervencionisme de l’Estat, a disminuir el dèficit públic i abolir els obstacles a l’entrada de mercaderies a l’exterior. Tot i la liberalització, el desmantellament de la intervenció pública fou lenta i molts sectors van conservar un mercat intervingut durant anys. S’hi afegiren uns Plans de Desenvolupament Econòmic i Social, que són un bon exemple de la tendència intervencionista de l’Estat. La planificació va centrar l’interès en el sector industrial i propiciar una sèrie d’actuacions per millorar l’eficàcia de l’estructura empresarial, sectorial i regional, i la creació de pols de desenvolupament, que intentaven reduir els desequilibris. Les previsions dels plans rarament es compliren i els seus efectes van ser escassos.1 Estabilització de l’economia: per reduir la inflació es van elevar els tipus d’interès bancari, es va limitar el dèficit públic amb una reforma fiscal per incrementar la recatació i limitar la despesa de l’Estat.2 Liberalització interior de l’econimia. Van eliminar l’organisme interventor i no regunant els preus dels productes.3 Liberilització esterior del l’econimia. La intenció era treure les trabes a l’entrada de productes extrangers i facilitar la inversió de capital esteriors. I es debalua la pesseta un 50% en relació del dólar.

EL CREIXEMENT ECONÒMIC DE Catalunya

Malgrat que el creixement econòmic va afectar tot el territori espanyol i que algunes de les zones més endarrerides van experimentar un augmentat de la seva renda,la distribució territorial de les activitats econòmiques d’Espanya. Així, Catalunya va continuar mantenint el seu predomini dins el sector industrial espanyol. La distribució sectorial de la indústria catalana va conèixer algunes modificacions en aquells decennis. En primer lloc, el sector tèxtil va perdre una part molt gran de la seva tradicional importància. Paral·lelament, altres sectors, especialment el metall, les arts gràfiques i la petroquímica, van conèixer una forta expansió. I en segon lloc, com totes les economies avançadés, els serveis van passar a convertir-se en el sector d’activitats més important. Aquest creixement no va ser homogeni a tot el territori català i destaca la gran quantitat d’activitat que es va concentrar a Barcelona i als seus voltants. Aquest desequilibri territorial hi va contribuir l’arribada d’emigrants procedents d’altres regions d’Espanya, s’instal·laren preferentment a tota la franja litoral. L’àrea urbana de Barcelona es va convertir en la major concentració obrera d’Espanya. El fenomen migratori, el turisme i l’augment del nivell de renda van provocar, també, una forta expansió del sector de la construcció tan urbana com d’infraestructures.
 

LA RECONVERSIÓ DE L’AGRICULTURA

La profunda transformació de l’economia va implicar una reducció de la importància del sector agrari i va suposar la disminució tant de la població activa que s’hi dedicava com del pes de l’agricultura en el PIB. El primer, l’èxode rural com a resultat de les més nombroses i millors oportunitats de treball a la indústria i als serveis. El segon, la reducció del pes dels aliments dins el consum total com a conseqüència de l’augment de la renda de la majoria de la població. El descens de la mà d’obra rural com a resultat de l’emigració va comportar un augment dels salaris i això va estimular els empresaris agrícoles a intensificar els conreus per mitjà de la mecanització. La millora de la renda va provocar un canvi en la dieta alimentària i una diversificació en la demanda de queviures. El resultat de tot aquest procés fou un augment notori de la productivitat i un canvi en la composició del producte agrari. En contrapartida, van disminuir els cereals destinats a consum humà.

UNA NOVA ESTRUCTURA SOCIAL URBANA

Amb el procés de desruralització va constituir, el canvi més important en l’estructura social espanyola. Va experimentar un creixement extraordinari una jova classe obrera que, tot barrejant-se amb l’autòctona, va representar un terç de la població activa total i la meitat dels assalariats. Es formava així un ampli i divers sector de treballadors en què els obrers qualificats esdevingueren la categoria professional més nombrosa a Espanya i encara més a Catalunya. Al seu costat van proliferar els actius no qualificats en el sector terciari. La transformació de les classes mitjanes i la construcció o els transport van fer canviar la petita burgesia. Tanmateix, va augmentar el pes d’una nova classe mitjana vinculada a les activitats terciàries i la “tecnocratització”. Pel que fa a les classes burgeses,va produir-se un desplaçament dels sectors tradicionals en benefici dels sectors industrial en expansió. Aquesta nova burgesia sovint estava vinculada a les empreses transnacionals i al capital estranger.

LES LIMITACIONS DEL PROCÉS INDUSTRIALITZADOR

Malgrat el profunditat del creixement i de les transformacions, l’economia espanyola mostrava limitacions. En primer lloc per la renda per habitant era a Espanya encara molt baixa i en segon lloc, durant tots aquest anys es va consolidar una forta tendència a la pujada de preus. Així, inflació i poca creació de nous llocs de treball van ser dues de les principals limitacions d’aquesta etapa. D’entre les causes per explicar la inflació, cal destacar l’augment dels preus agrícoles. Conseqüentment de la poca competència ja que bona part dels serveis estaven en mans d’oligopolis; i finalment, la gran creació de diners per part de les autoritats monetàries per fer front a la crisi. S’ha de remarcar l’especialització de la indústria en activitats tecnològicament poc intensives. En efecte, el creixement industrial d’aquestes anys es van caracteritzar per un avenç molt limitat de les indústries de més gran contingut tecnològic. Finalment, cal esmentar l’escassa liberalització d’una bon nombre de sectors econòmics i l’excessiva regulació estatal.