Escepticisme Descartes

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 26,42 KB

 

1. INTRODUCCIÓ

René Descartes va ser un important filòsofracionalistafrancès del Segle XVII. És considerat el pare de la filosofia moderna, en ser el primer a proposar el problema de la validesa del coneixement com a primera qüestió filósòfica, i una de les figures clau de la revolució científica. És responsable, entre altres coses, de la geometria analítica, la invenció de les coordenades cartesianes, a partir de la qual construeix el seu pensament filósòfic.

2. EL PROBLEMA DE L'ORIGEN DEL CONEIXEMENT I LA VERITAT

2.1 La recerca d'un criteri de veritat: el dubte metòdic

Descartes va intentar restablir l’edifici del saber sobre unes bases que fossin totalment fermes i segures. Per això crea un nou criteri de veritat i un nou mètode.

2.1.1 En què consisteix i quins són els seus objectius?

Descartes es va plantejar com a objectiu la recerca d’uns primers principis evidents i indubtables que poguessin superar les objeccions escèptiques i sobre els quals es pogués construir l’edifici de la filosofia i de la ciència.

Per poder trobar-los, calia sotmetre tot allò conegut a examen per observar si tenia validesa o no. Eliminava totes les opinions i les falses creences de l’educació rebuda. Descartes va proposar sotmetre a examen crític tot el que hem après i hem considerat com a veritable.

2.1.2 Com es porta a terme?

Intentar revisar tots els coneixements que hem adquirit potser un temps infinit. És més fàcil dirigir el meu dubte contra els fonaments en els quals es basen, només així m’asseguraré que allò que mantingui com a veritable ho sigui de manera segura.

Per exemple, no puc suposar que les teories d’Aristòtil poden ser veritables només pel fet de ser seves. En lloc de repassar-les totes i intentar refusar-ne els continguts, n’hi ha prou en dir: Aristòtil era humà i es podia equivocar; per tant, les seves teories poden ser errònies.

2.1.3 Per què és un dubte metòdic?

Perquè s’aplica de manera sistemàtica. Es comença per exposar un criteri de dubte, una raó que permeti dubtar, però trobarem alguns coneixements que s’hi resistiran, aleshores es proposa un nou criteri de dubte més potent. I així successivament.

2.1.4 Quins criteris de dubte s'apliquen i quins coneixements es posen en dubte?

Passos per a l’aplicació del dubte metòdic:

1

El dubte de la informació que ens proporcionen els sentits

Els sentits de vegades ens enganyen. N’hi ha prou amb el més petit dubte per convertir el coneixement que ens proporcionen en alguna cosa que no és absolutament fiable. Podem deduir que potser les coses no són tal com ens les mostren els sentits.

2

La dificultat per distingir l’estat de vetlla del de somni:

Quantes vegades somiem objectes, persones o situacions que ens semblen totalment reals i en despertar-nos descobrim que eren un simple producte de la nostra ment? Aquesta sospita em permet qüestionar-me l’existència del món material (les coses) i que aquest sigui la causa de les idees que tinc en la meva ment. Però també em permet dubtar de l’existència del meu propi cos. Malgrat aquest nou criteri de dubte, encara hi ha un tipus de veritats que es mantenen amb igual grau de certesa en estat de vetlla que en el de somni: les veritats matemàtiques.

3

La hipòtesi del geni maligne

No és impossible que en lloc de Déu existeixi un ésser infinitament poderós i intel·ligent l’únic afany del qual no sigui altre que fer que em confongui i m’enganyi fins i tot quan més segur estic dels meus raonaments. És possible que no existeixi, però, i si existís? No tinc cap seguretat que no existeixi, per això puc dubtar absolutament de tot allò del que estava completament segur. Això significa que puc dubtar de les veritats matemàtiques, de la mateixa existència de Déu i de la seva veracitat.


2.1.5 Què cal fer en descobrir que no hi ha cap coneixement segur?

No hi ha res segur en el coneixement humà, llavors ens trobem davant d’un escepticisme radical. Descartes ens diu que, si volem trobar alguna cosa segura i constant en les ciències, hem de suspendre el judici sobre aquests pensaments.

2.1.6 Quina utilitat pot tenir aquest dubte tan radical?

Tal grau d’incertesa, encara que ens pot arribar a desconcertar, té una utilitat: alliberar-nos de qualsevol sort de prejudicis i acostumar el nostre esperit a allunyar-nos dels sentits, etc. Si trobem alguna veritat aquesta haurà de ser, per força, absolutament certa i indubtable.

2.1.7 La trobada de la primera certesa i la formulació del criteri de veritat

Descartes es pregunta: “Sóc tan dependent del cos i dels sentits que sense aquests no puc ser? Si no hi ha res al món... Jo tampoc no existeixo?” Però troba una primera afirmació que es resisteix a tot tipus de dubte: “Si penso alguna cosa, és perquè sóc.”

Puc dubtar de tot “allò que penso”, però és indubtable que penso. I si penso, és perquè existeixo: “Penso, aleshores existeixo”.

Aquesta primera veritat supera el criteri de dubte més fort que s’havia establert i, per tant, es presenta com una veritat absoluta i indubtable:

1. Criteri de veritat: “Allò que la meva raó concep clarament i distintament serà vertader.”

2. Model d’evidència racional. Amb el mateix grau de certesa i claredat que se’ns imposa la primera veritat, així se’ns ha d’imposar tot tipus de veritat.

Trobat el primer principi i el criteri de veritat, Descartes es proposarà aixecar l’edifici del saber i fonamentada a partir d’aquests.

2.2 La reconstrucció del saber des de bases segures

Es tracta d’intentar reconstruir tot el saber partint només de la seva pròpia existència i utilitzant el criteri de veritat establert.

2.2.1 Què sóc jo?

Descartes examina el que creia ser: un ésser compost de cos i ànima. Repassa els atributs respectius que sempre els havia suposat:

1. Respecte als del cos, descobreix que la tesi del geni maligne li permet dubtar de tots. A més, els coneix a través dels sentits i aquests estan posats en dubte.

2. Respecte als de l’ànima, d’alguns pot dubtar, però n’apareix un del qual no es pot dubtar: del fet de pensar

I és així com arriba a la segona veritat: “No sóc més que una cosa que pensa".  L’ànima és el subjecte de les activitats següents: dubtar, entendre, afirmar, negar, voler i no voler, imaginar i sentir. Totes aquestes activitats es donen en el pensament i tenen la mateixa certesa que la primera veritat. Superen la tesi del geni maligne i la distinció entre vetlla i somni. Com passava en el cas del pensament, els continguts de la imaginació o de la sensació poden ser enganyosos, però puc dubtar que el que imagino o sento sigui real, però no que estic imaginant o sentint.

2.2.2 Com podria assolir noves certeses?

Descartes es planteja com podria tenir noves certeses i per això fa un repàs d’allò de què havia dubtat: 1. Que la realitat sigui tal com ens la mostren els sentits. - 2. Que existeixi un món material que sigui la causa de les nostres idees. - 3. La validesa de les veritats matemàtiques. - 4. Que Déu existeixi.

Es tracta de sotmetre a anàlisi quines són certes i quines no ho són. Mentre es mantingui la hipòtesi del geni maligne serà impossible establir cap altra certesa, per això, el primer que hem de fer és eliminar-la.


2.2.3 El tipus d'idees

Descartes parteix d’una evidència: pensem idees. Però no totes semblen ser iguals. Estableix la distinció següent:

1. Idees adventícies. Són aquelles que em mostren els meus sentits i que semblen procedir de fora de mi (sensació de soroll, del sol, de la calor). Són posades en dubte.

2. Idees factícies. Són aquelles que han estat inventades per mi. La seva realitat manquen de valor ja que són una ficció produïda per la meva imaginació.

3. Idees innates. Són aquelles que sembla que han nascut amb mi, que constitueixen part de la meva naturalesa, ja que les trobo en el meu pensament (idea de pensar, existir, infinitud). Són les úniques que m’ofereixen fiabilitat.

2.2.4 Les demostracions de l'existència de Déu

Descartes fa fins a tres demostracions diferents de l’existència de Déu. En aquestes parteix sempre de l’evidència que posseïm en la nostra ment la idea d’un ésser perfecte i infinit, que ell identificarà amb Déu. Aquesta haurà de ser, una idea innata. A partir d’aquesta, fa les seves tres demostracions.

Per altra banda, Descartes considera que hi ha d’haver almenys tanta realitat en la causa com en l’efecte.

Argument gnoseològic


Prova a partir de la presència en nosaltres de la idea del que és perfecte i infinit

La primera demostració parteix que jo tinc en la meva ment la idea del que és perfecte i infinit. Però com que no sóc perfecte ni infinit, pels principis abans esmentats, no puc ser-ne la causa. La seva causa haurà de ser alguna cosa que sigui perfecta i infinita en si mateixa, és a dir, Déu. Per tant, Déu existeix i és la causa que posseeixi en mi la idea innata d’un ésser perfecte i infinit.

Argument de la causalitat:


prova a partir de la imperfecció i la dependència del meu ésser.

En la segona demostració parteix de l’evidència que existeix en la seva ment la idea d’un ésser perfecte i infinit. Es pregunta, si Déu no existeix, de qui rebem la nostra existència? Considera les diferents possibilitats:

- Si fos l’autor del meu ésser, m’hauria donat totes les perfeccions que puc concebre. Seria jo mateix perfecte, cosa que no passa.

- A continuació es planteja la possibilitat d’haver estat causat pels seus pares o una causa menys perfecta que Déu. Però ja que hi ha d’haver tanta realitat en la causa com en l’efecte, hem de trobar una causa última que sigui causa de si mateixa, que pensi i posseeixi aquella idea. I aquesta, evidentment, no pot ser una altra que Déu.

Argument ontològic


Prova a partir de la definició de la idea de Déu

Es parteix en la demostració de la idea de Déu com un ésser perfecte i de l’aplicació del criteri de veritat. Analitza la idea de Déu i conclou que no és concebible que a la idea d’ésser perfecte li falti una de les perfeccions (existir). Per tant, pertany a l’essència de l’ésser perfecte la qualitat de l’existència. És a dir, en Déu l’existència és inseparable de la seva essència.

2.2.5 Eliminació de la hipòtesi del geni maligne

Una vegada s’ha demostrat l’existència de Déu, cal eliminar la hipòtesi del geni maligne. Déu no vol que jo m’enganyi quan alguna cosa es presenta al meu esperit com a clara i distinta. D’aquesta manera queda restablerta la veritat en l’àmbit de les matemàtiques i apareix Déu com a garantia de l’evidència racional.

Per tant, quan la meva raó actua rectament, seguint el criteri de veritat i el mètode que més endavant explicarem, els seus resultats són vertaders. Això no significa que de vegades no pugui equivocar-me. Posseïm una certa facultat de jutjar que hem rebut de Déu, i aquest no vol que ens enganyem. Si en fem un bon ús, no ens equivocarem. Quan no és així, sorgeix l’error.


2.2.6 La demostració de l'existència del món extramental

Descartes constata que si disposem d’una facultat passiva que ens permet rebre les idees (sentir) hi ha d’haver alguna facultat activa que sigui capaç de formar i produir aquestes idees que jo rebo. És la pregunta per l’origen de les idees. Aquesta facultat activa podrien procedir de Déu, però si la major part dels éssers humans creiem que procedeixen de les coses materials, i Déu és perfecte, és impossible que vulgui que ens enganyem tots en pensar que és realment així. Per tant, el món material existeix.

2.3 Els límits del coneixement: el món com a representació

2.3.1 En quina mesura les idees són un reflex de les coses?

Un cop restablert el saber sobre noves bases, hi segueix la desconfiança en la informació que ens proporcionen els sentits. Descartes distingeix entre:

1. Les qualitats primàries. En ser conegudes per la raó, se’ns mostren clarament i distintament. Déu ens garanteix que pertanyen a les coses. Són la magnitud, la figura, el nombre, la situació, el temps i el moviment.

2. Les qualitats secundàries. En ser conegudes a través dels sentits, no en posseïm cap certesa. No podem assegurar que pertanyen a les coses, són subjectives: són les olors, els sons, els sabors, etc.

2.3.2 Coneixem les idees, no les coses: el món com a representació

El dubte metòdic cartesià té importants conseqüències en tota la teoria del coneixement. Per primera vegada es dubta que les nostres idees siguin una còpia idèntica del que són les coses. Aquesta idea es correspon amb una concepció ingènua del coneixement que s’anomena Realisme gnoseològic.

A partir de Descartes s’introdueix la idea del món com a representació. El nostre coneixement és una representació mental de la realitat. És quan ja no tenim seguretat sobre si aquesta representació és una còpia o no. Es parteix d’una única evidència: tenim idees en la ment (idealisme cartesià) i, d’aquestes, només les qualitats primàries reflecteixen el ser de les coses (Realisme moderat).

Descartes planteja en el seu dubte metòdic tota una sèrie d’interrogants sobre l’origen de les idees que seran inevitables per a tota la filosofia posterior.

2.4 L'origen i la constitució del coneixement: el mètode

Per acabar de descriure la teoria del coneixement cartesiana, ens centrem en el mètode (passos que cal fer per poder elaborar un coneixement cert).

2.4.1 Els pressupòsits gnoseològics del Racionalisme modern

La teoria del coneixement del Racionalisme modern es caracteritza per:

1. Menyspreu de la informació dels sentits. Es pot arribar a conèixer la realitat sense necessitat de recórrer a la informació dels sentits, ja que ens indueixen a l’error.

2. Innatisme. Existeix un conjunt d’idees que neixen amb cada ésser humà. Han estat posades per Déu en cada un de nosaltres en néixer i són el punt de partida de tot coneixement.

3. Les matemàtiques com a ideal de model de saber rigorós. Aquestes veritats innates, mitjançant el raonament (deducció) es pot construir l’edifici sencer del saber humà.

2.4.2 Per què la necessitat d'un mètode

Descartes considera que la capacitat per conèixer és molt similar en tots els éssers humans i que el que distingeix els uns dels altres és la manera com aquesta s’aplica.


2.4.3 Quan utilitzem rectament la raó: els tipus de coneixement

Per Descartes hi ha dos únics modes de coneixement correcte:

1. Intuïció. És una veritat que la raó concep clarament i distintament, en la qual no hi ha cap possibilitat de dubte. “Penso, aleshores existeixo”.

2. Deducció. Partim de les certeses obtingudes per intuïció i ens basem en la memòria. En basar-nos en la memòria hi ha la possibilitat d’error, però serà tan segura com la intuïció sempre que parteixi de principis certs.

2.4.4 Com podem assegurar l'avenç: les regles del mètode

- Regla I

: Enunciació del criteri de veritat

És una regla introductòria en la qual no s’accepta com a vertader res que no es presenti a la meva raó com a clar i distint. Per no caure en l’error cal evitar la precipitació i la prevenció.

- Regla II

: Anàlisi

És una regla per poder afrontar un problema de manera eficaç. Hem de descompondre les qüestions complexes en elements més simples que puguem entendre i resoldre amb més claredat. Aquest procés té un límit: quan assolim els conceptes simples podrem resoldre el problema.

- Regla III

: Síntesi

Partint dels conceptes simples, cal remuntar-se a les qüestions més complexes mitjançant la deducció: intuint les connexions entre aquests i relacionant-los.

- Regla IV

: Enumeració

Té la funció de revisar i corregir els possibles errors que s’hagin pogut produir.

3. EL PROBLEMA DE LA REALITAT EN LA METAFÍSICA RACIONALISTA

3.1 La realitat com a substància

Igual que per Aristòtil, la realitat és substància. Continua tenint el sentit de ser allò que segueix (substrat) encara que canviï i que fa que una cosa sigui el que és (essència), però aquest terme filósòfic adquireix nous significats. Si Aristòtil es referia a l’ésser individual i concret, Descartes defineix una realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra realitat per existir. En el procés de reconstrucció del saber, Descartes havia anat demostrant, l’existència de tres realitats diferents: l’ànima, Déu i el món material. Déu (substància infinita) és l’únic ésser, l’essència del qual, implica la mateixa idea d’existència (argument ontològic) i que per existir no necessita res més. Les altres dues realitats per existir necessiten Déu, de qui en depenen la creació i la conservació. Descartes volia assenyalar la independència mútua de l’ànima i el món material. Seguidor del paradigma de la nova ciència, va defensar un món físic regit pel mecanicisme i el determinisme. Volia salvar el pensament del determinisme mecanicista i per això va establir la independència d’aquestes dues realitats. El problema sorgirà en explicar la relació entre cos i ànima en l’ésser humà.

3.2 L'ontologia cartesiana: les tres substàncies

En referència a la substància pensant, el seu atribut és el pensament, sense el qual aquesta no es pot concebre. Però els seus modes, facultats d’imaginar o sentir, no són necessaris per concebre la substància. De la mateixa manera passa amb la substància extensa i els seus modes. Característiques de cada una de les tres substàncies:

1. Substància infinita: Déu. És l’única que és substància. No és creada, és independent i perfecta. Els seus atributs són la infinitud, l’eternitat, la immutabilitat, l’omnisciència i l’omnipotència. No posseeix modes.

2. Substància pensant: ànima. Només és substància per analogia. És creada, depèn de Déu i és independent del món material. És finita i imperfecta. El seu atribut és el pensament. Els seus modes són l’enteniment i la voluntat.

3. Substància extensa: món material. Només és substància per analogia. És creada, depèn de Déu i és independent de l’ànima. El seu atribut és l’extensió. Els seus modes són: la figura, el nombre, la temps, el moviment, etc.


4. EL PROBLEMA DE L'ÉSSER HUMÀ: EL DUALISME ANTROPOLÒGIC CARTESIÀ

Per Descartes l’ésser humà és un ésser compost de cos i ànima. Fonamenta el seu dualisme en dos arguments:

 1. Estableix una dualitat donat que pot concebre el cos i l'anima com a dues coses diferents, aquestes han de ser diferents ja que Déu ens ho garanteix.

2. Descartes s'adona que quan pensa el cos el pot dividir. En canvi, quan pensa l'ànima, aquesta no pot dividir-se

4.1 Les diferències entre l'ésser humà i la resta dels animals

L’ésser humà és l’únic animal capaç de pensar, la resta dels animals no són capaços. Fins i tot els micos, viuen amb conductes rutinàries i patrons molt limitats. Si a això hi sumem que no tenen un llenguatge (més enllà dels sorolls), podem concloure que manquen d’intel·ligència. Es mouen en base la rutina o per intuïció.

En segon lloc, a diferència del que afirmava Aristòtil, per Descartes els animals, malgrat que posseeixen moviment, tampoc no tenen ànima.

4.2 La relació entre el cos i l'ànima

El gran problema de Descartes era explicar com el cos i l’ànima es relacionen, ja que són dues substàncies totalment diferents i independents. Cal recordar que la independència entre totes dues substàncies té dues funcions principals: d’una banda, protegir la llibertat de l’ànima i de l’altra, el fet que pugui existir sense necessitat del cos possibilita el plantejament de la seva immortalitat.

En el Tractat de les passions Descartes resol el problema dient que l’ànima està en totes les parts del cos, però hi ha un lloc al cervell on s’ajunten les dues substàncies: la glàndula pineal. En aquesta hi ha un fluid que flueix a través dels nervis i serveix per traslladar la informació des d’aquesta fins a la resta del cos i viceversa. Les sensacions, els sentiments, etc. No són més que estats del cos que són transmesos a l’ànima a través d’aquesta glàndula.

La resta d’accions involuntàries (batec del cos, la digestió, etc.), obeeixen a causes mecàniques. En això som iguals a la resta dels animals.

5. LA MORAL PROVISIONAL CARTESIANA

5.1 El sentit i la finalitat de la moral provisional cartesiana

Recordem que en el moment més crític del dubte metòdic cartesià, quan tot havia estat posat en dubte i semblava que res no es podia saber amb seguretat, Descartes indicava que aquesta incertesa s’havia d’aplicar només al terreny del pensament. En aquest àmbit, el de l’acció moral, ens proposa les regles de la “moral provisional” que ha de servir per guiar les nostres accions mentre no es puguin restablir les veritats, elaborar una nova moral racional i possibilitar un mode de vida el més felíç possible.

5.2 Les regles de la moral provisional

Descartes no vol que el seu dubte metòdic s’interpreti com un mode de justificar actituds lliberals. Per això en la primera regla accepta les lleis i els costums del seu país, la religió en què ha estat educat, la moderació, etc.

En la segona màxima critica la vacil·lació i la falta de determinació en els actes. És a dir, no podem estar canviant contínuament d’opinió o de criteri. Si ho fem, ens haurem de penedir o tindrem remordiments.

En la tercera màxima Descartes defensa que hem de ser conscients dels nostres límits i de l’ordre de la naturalesa que l’ésser humà no pot canviar. Hem d’obrar, el millor possible.

Finalment, diu que el fi últim i millor per a l’ésser humà és dedicar la vida a la recerca de la veritat, per arribar a aprendre a jutjar correctament i així adquirir la virtut.

Entradas relacionadas: