Que ensenyaven els sofistes

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,83 KB

 

Els sofistes

La sofística és el moviment cultural determinant del segle V aC. Es pot considerar com el triomf de la democràcia, perquè posa el debat com a centre de la vida de la ciutat.
Els sofistes eren mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat ensenyant els joves rics a discutir a l'àgora i cobraven per fer-ho. L’ideal grec és el de bastir una ciutat dominada per la saviesa i els sofistes són l’expressió d’aquest ideal. Els sofistes s'interessaven essencialment per l’home (és a dir el ciutadà) i pels problemes de retòrica i de dret, en la mesura que s’interessaven sobretot pel problema de la convivència.

Defensaven una teoria relativista sobre el món que per a ells era consubstancial amb la democràcia. Tot són opinions i tant li fa una opinió com l'altra si s’argumenten d’una forma coherent, perquè al cap i a la la democràcia no és un món de certeses científiques sinó un contrast continuat de parers. L'important és que la convivència en la ciutat estigui ben afermada i que es respecti la diversitat d’opinions i d’interessos, (que és tant com respectar la diversitat dels humans). Per això cal que els diversos parers estiguin ben argumentats i que siguin capaçes de persuadir, tot i que no siguin "veritat" en el sentit que un científic donaria a aquest mot.

La sofística és un moviment cultural amb molts autors i constitueix una expressió de democràcia, en la mesura que la democràcia significa pluralisme de les opinions i llibertat d’expressió.


Alguns sofistes célebres foren Protágores, Górgies, Hípies, Trasimac, Cálleles, Pródic, etc. Tot i que els sofistes no foren un grup homogeni ni constituiren una escola, ni possiblement un moviment com a tal, tots ells tenen una serie de punts en comú que els identifica a pesar de les diferències

·Doble raonaments

Doble raonaments són formulats a l'Hèl·lade pels qui fan filosofia en relació al bé i al mal. Uns afirmen que una cosa és el bé, una altra el mal; altres que és el mateix, que per a uns és el bé, per altres el mal, i per a una mateixa persona, tantost és bé, tantost mal. Per exemple: la malaltia és un mal per als dèbils, un bé per al metges. I la mort es una mal per als que es moren, un bé per als de la funeraria

"Sobre el bell i el lleig també podem formular un doble discurs. Doncs uns diuen que una cosa és el bell i una altra el lleig, que la diferència, com en el nom, també existeix en la realitat; altres en canvi, mantenen que és el mateix el bell i el lleig. Penso que si algú, en un moment, donés l'ordre que tothom reunís en un sol lloc allò que cadascú considera lleig, i després fes prendre d'aquest munt allò que cadascú considera bell , no quedaria ni una sola cosa, sinó que entre tots haurien recollit tot. Això és així perquè cap pensa el mateix."

Sòcrates

Sòcrates es va oposar frontalment als sofistes. Ell no es presentava com a sofista, sinó com a filòsof, és a dir, ell no es considerava savi, sinó enamorat de la saviesa. Com que no era savi, no pretenia ensenyar res, i per tant no cobrava per parlar amb els seus seguidors. Sòcrates estava interessat a trobar definicions universals de conceptes morals, és a dir, vàlides per a tots,i no pas relatives com les dels sofistes. Pretenia trobar la definició universal de justícia, bé, bellesa, virtut, amistat


La muerte de Sócrates:


Tenia 70 anys quan Anit, Melet i Licó, membres del partit democràtic, l'acusaren de corrompre els joves amb ensenyaments contraris a la pietat i a l'Estat. Plató ens explica el desenvolupament del judici i la seva defensa al diàleg “Apologia de Sòcrates”. Sòcrates es va defensar explicant la seva trajectòria vital. Quan era jove tenia tantes preguntes al cap que no parava de cercar algun savi que els les pogués respondre, però no trobava cap home que pogués resoldre satisfactòriament les seves qüestions. Ell no es considerava savi, però no desaprofitava cap ocasió per dialogar amb tothom que volgués reflexionar sobre qüestions filósòfiques. Explica que el seu amic Querofont, que era precisament del partit democràtic, com els seus acusadors, va atrevir-se a demanar a l'Oracle del déu Apol.Lo, al temple de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates, i l'Oracle va respondre que no. Fixeu-vos que qui s'escolta i consulta als déus no pot ser tingut per descregut i impius. Però el més paradoxal era que ell fóra el més savi quan, precisament, era ben conscient de la seva ignorància. Com podia ser el més savi quan l'únic que sabia era que no sabia res? Només hi havia una resposta: els altres grecs no sabien ni tan sols que no sabien res! (Fixeu-vos que ara estava qualificant d'ignorants a tots els seus jutges!). Si no sabia res, difícilment podia ensenyar res, i per tant els seus ensenyaments no podien ser pas perjudicials per als joves.

Sòcrates va respondre provocativament, fins a l'extrem que un judici que podia no haver tingut cap transcendència va acabar amb condemna a mort. Va ser declarat culpable per un marge molt petit de vots. Després de ser declarat culpable calia decidir la pena. Ell va manifestar que estava disposat a complir la condemna que li imposessin, però que es mereixia més un homenatge. El van condemnar a mort. Va poder fugir de la presó, però ho va trobar indigne i incoherent amb una vida dedicada a la justícia i al respecte a la llei.

Entradas relacionadas: