Per què es van enfrontar anarquistes i marxistes en la Primera Internacional?

Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,92 KB

 
7.1. Els corrents anarquistes 
L'any 1881 la secció espanyola de la lnlernacional (FRE), de tendencia bakuninista, va canviar el seu nom pel de Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). A causa de la necessitat d'adaptar se a la nova legalitat. Que prohibia les organitzacions de carácter internacional dirigides des de l'estranger. La nova federació, que tenia la implantació més nombrosa entre els Jornalers d'Andalusia i els obrers de Catalunya, va augmentar el nombre d'afiliats i va desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindicatiu. Els desacords dins daquesta organització i la repressió constant sobre el moviment obrer i pages van afavorir que una part de l'anarquisme optés per l'acció directa i organitzes grups autònoms revolucionaris amb l'objectiu d'atemptar contra els fonaments del capitalisme: l'Estat, la burgesia i l'Església. Durant l'etapa 1893-1897 es van produir els actes més remarcables de violència: atemptats contra personatges cabdals de la vida política (Cánovas i Martínez Campos); bombes al Liceu, una institució representativa de la societat burgesa barcelonina, i contra la processó de Corpus de Barcelona, símbol de la litúrgia popular eclesiàstica. L'anarquisme va ser acusat d'estar darrere La Mano Negra, una associació clandestina que va actuar a Andalusia a la darreria del segle XlX i a la qual es van atribuir assassinats i l'incendi de collites i d'edificis. Els atemptats o les revoltes anarquistes van ser seguits d'una gran repressió, moltes vegades indiscriminada, i van provocar una espiral de violència basada en una dinàmica d'acció/repressió/acció. El moment culminant d'aquesta espiral va ser el procés de Montjuïc, celebrat l'any 1897 a Barcelona, en què van condemnar i van fer ejecutar cinc anarquistes. La proliferació d'atemptats va aprofundir la divisió de l'anarquisme entre els partidaris de l'acció directa i els qui propugnaven una acció de masses. Anarquistes veterans com Anselmo Lorenzo i intel-lectuals com Federico Urales, així com amplis grups obrers, especialment a Catalunya, es van manifestar contraris al terrorisme. En conseqüència, van plantejar la revolució social com un objectiu a mitjà termini i van propugnar la necessitat de fundar organitzacions de caràcter sindical. Aquesta nova tendència, de clara orientació anarcosindicalista, va començar a donar els seus fruits a l'inici del Segle XX amb la creació de Solidaritat Obrera el 1907 i de la CNT el 1910

7.2. El socialisme obrer 
La Nueva Federación Madrileña, de caràcter marxista, es va transformar l'any 1879 en l'Agrupación Socialista Madrileña, fundada per Pablo Iglesias, i va ser el nucli originari del Partido Socialista Obrero Español. El nou partit presentava un programa de reformes immediates que incloïen el dret d'associació, de reuníó i de manifestació, el sufragi universal, la reducció de les hores de treball, la prohibició del treball infantil i altres mesures socials. L'any 1886 es va publicar per primer cop el seu òrgan de premsa, El Socialista, i el 1889 el partit es va afiliar a la Segona Internacional socialista. L'any 1890 va participar activament en la primera celebració del Primer de Maig com a jornada de reivindicació obrera i en les vagues mineres d'Astúries i el País Basc. L'any 1888 el partit va celebrar el primer congrés a Barcelona, on també es va fundar el mateix any, la Uníó General de Treballadors (UGT). La nova organització responia al model de sindicat de masses que englobava tots els sectors de la producció i s'organitzava en seccions d'ofici a cada localitat. Per ampliar la seva base social, es va declarar no dependent de cap organització política i l'únic requisit d'admissió de treballadors era respectar el reglament i els acords aprovats. El programa tenia un caràcter reivindicatiu de millores en les condicions laborals dels obrers i per això va defensar la negociació col-lectiva, sense renunciar, pero, a la vaga quan fos necessària. El PSOE va créixer lentament arreu d'Espanya i al final del segle ja hi havia agrupacions socialistes a molts llocs, però va ser a Madrid, al País Basc i a Astúries on va arrelar abans. El desenvolupament va ser difícil en zones dominades per l'anarcosindicalisme. Com Catalunya i Andalusia, i tampoc no va penetrar en el mon agrari fins ben entrat el Segle XX. El poc arrelament del socialisme a Catalunya va comportar que, al final del Segle XIX, el PSOE tingués a Catalunya nomes 11 dels 78 agrupacions socialistes espanyoles. Tot i això, el socialisme també va tenir adeptes a Barcelona, Reus i Mataró, on va ser elegit el primer regidor socialiste català. Però aquesta escassa presència explica que tant el PSOE com la UGT desplacessin cap a Madrid els òrgans directius, situats en un principi a Barcelona. 

7.3. Reformisme i qüestió social 
Cap a la dècada del 1880 la duresa de les condicions de vida i de treball dels obrers i la creixent pressió sindical van fer que alguns sectors del liberalisme anessin prenent consciència de la conveniència de racionalitzar les relacions de treball de la societat industrial. Els governs, igual que a d'altres països europeus, van plantejar l'oportunitat que l'Estat exercís una acció compensatòria i que reglamentes les relacions econòmiques i laborals. L'any 1878 es van aprovar les primeres lleis reguladores de les feines perilloses per als infants, la creació d'asils per a invàlids laborals i la construcció de barris per als obrers. L'any 1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials. Un òrgan governamental que tenia la finalitat d'informar sobre la condició obrera i de promoure el reformisme social. Però la majoria de les lleis reguladores de les condicions de-treball i de negociació col-lectiva no van ser aprovades fins a les primeres dècades del Segle XX. 

Entradas relacionadas: