Empirisme de Hume: Idees Clau, Crítica a la Metafísica i Descartes

1. L'Empirisme Anglès: Locke, Berkeley i Hume

L'Empirisme es desenvolupa com a corrent filosòfic a les illes angleses, representat per Locke, Berkeley i Hume.

2. Quatre Idees Clau de l'Empirisme

L'empirisme com a moviment destaca quatre idees fonamentals:

1. Negació de qualsevol idea innata.
2. Establiment de l'evidència sensible com a únic criteri de coneixement veritable.
3. Rebuig de qualsevol contingut de la consciència que no provingui de l'experiència.
4. Negació de la possibilitat d'un coneixement universal i necessari.

3. Descartes i la Influència en l'Empirisme

Els empiristes es manifesten en contra de Descartes, però la influència cartesiana sobre l'empirisme va ser prou important. Influències de Descartes en l'empirisme:

3.1. Filosofia Post-Cartesiana

L'empirisme, com tota filosofia post-cartesiana, es construeix des del subjecte.

3.2. La Primera Regla de l'Evidència

Els empiristes també adopten la primera regla de l'evidència (la més important del mètode cartesià). L'autèntic coneixement ha de venir del subjecte.

3.3. Experiències del Subjecte Individual

Per als empiristes, les experiències del subjecte individual són les úniques que tenen valor. Tot i aquests préstecs de Descartes, els empiristes no accepten ni les idees innates ni la identificació del cogito (jo pensant) amb la raó. Són antimentalistes: el pensament s'elabora a partir de l'experiència, i els continguts mentals són secundaris respecte als continguts sensibles. Els antimentalistes neguen les idees innates i pensen que la ment actua com una tabula rasa.

4. Origen i Límits del Coneixement (Epistemologia)

Hume porta l'empirisme fins al límit, afirmant aquelles conseqüències inevitables que els seus predecessors no van afirmar. Hume no està d'acord amb el concepte "idea" de Locke ni amb el de Descartes. Hume només anomena "idea" a un tipus de coneixement. Per a Hume, tot coneixement parteix de les percepcions:

• Impressions: Són tot allò que coneixem a través dels sentits. Són primàries, més vives que les idees i sempre variables.
• Idees: Provenen de les impressions, són més febles. Són representacions o còpies de les impressions. Són producte de la imaginació i la memòria.

Com ja apuntava Locke, la percepció es pot dividir en simples i complexes:

• Simples: Dades soltes (colors, gustos...), no es poden dividir.
• Complexes: Conjunt de qualitats simples, es poden dividir.

A partir d'aquesta distinció, Hume elabora el criteri de veritat: només són veritat les idees que provenen de les impressions. A partir de la distinció dels elements del coneixement, introdueix una nova distinció entre dos modes de coneixement (relació d'idees i veritat de fet).

Relacions d'Idees (Veritats de Raó)

Són les matemàtiques, geometria... Per saber la seva veritat hem d'analitzar el subjecte, el qual inclou la informació del predicat. Aquestes veritats no es poden negar.

Veritats de Fet

Per saber la seva veritat cal recórrer a l'experiència. A diferència de les "veritats de la raó", les veritats de fet es poden negar.

4.2. Lleis d'Associació d'Idees

1. Semblança: La nostra ment associa idees semblants (exemple: porro-rastafari).
2. Contigüitat en l'espai temps: Una idea ens porta a una altra quan hi ha una relació de proximitat espacial o temporal.
3. Relació causa-efecte: Davant un fet creem una expectativa de futur, s'espera que uns fets segueixin a altres.

4.3. Crítica al Problema de la Causalitat

Hume diu que el límit del nostre coneixement són les impressions, de manera que el nostre coneixement queda limitat a dues coses: les impressions actuals i el record de les nostres impressions. Per tant, no podem tenir cap coneixement segur sobre el futur. Tractem la relació causa-efecte (la llet que es posa al foc bullirà) com a necessària, però no ho és. Només observem contigüitat. Hume diu que la idea de connexió necessària és fruit de la imaginació. La repetició de fenòmens es torna un COSTUM. La projecció de fets passats cap al futur resulta útil, però el costum només crea creences, no coneixement universal.

La Probabilitat de la Ciència

La crítica a la causalitat obre la porta al qüestionament de la ciència (ciències naturals). Moltes explicacions i prediccions de la ciència es basen en la causalitat. Per tant, per a Hume, la ciència ens aporta creences i NO veritats necessàries i universals, a tot ens dóna postulats probables. Moltes ciències es basaven en la inducció, i Hume desmunta la inducció com a mètode científic. La inducció no és necessària sinó que és CONTINGENT (pot o no ser --- com a molt és probable).

5. Crítica a la Metafísica (Crítica a la Substància Cartesiana)

El principi empirista que tota idea que pretengui ser vàlida ha de venir d'una impressió composta, com hem vist, és una crítica a la ciència, però també un obert rebuig a la Metafísica. Hume critica la Metafísica com a mera il·lusió o sofisma. La metafísica no es pot emmarcar en cap de les dues categories de coneixement que descriu Hume (Relacions d'idees/qüestions de fet). Hume fa una crítica a la Metafísica, però sobretot des de Descartes (crítica cap a Descartes), concretament a la idea de substància, les 3 substàncies: substància pensant (JO), substància externa (COS I MÓN FÍSIC) i substància infinita (DÉU).

5.1. Crítica a la Substància Pensant

No hi ha cap impressió permanent del “Jo” sinó que el “jo” està en constant TRANSFORMACIÓ. El “jo” no és subjecte singular i immutable, sinó que està constituït per una relació de percepcions. Per tant, el “jo” canvia quan canvien les meves percepcions, sempre és un “jo parlo”, “jo jugo” per tant no conec una substància immutable, sinó un feix de percepcions. El “jo” en constant transformació, no hi ha un criteri unitari d’identitat personal que transcendeixi en el temps.

Ex: el “jo” del nen petit és un conjunt d’impressions i sensacions diferents a la del “jo” adult. Si malgrat tot, tenim consciència és per la MEMÒRIA i IMAGINACIÓ. Per Hume el “jo” és “Un feix de sensacions i percepcions diferents”. Ens coneixem com quelcom canviant a mesura que canvien les nostres impressions idees. Com ens reconeixem si som canviants? Per explicar la consciència de la pròpia identitat, Hume recorrerà la MEMÒRIA. Gràcies a aquesta reconeixem la connexió que existeix entre diferents impressions que es succeeixen. L’ERROR ÉS QUE CONFONEM SUCCESSIÓ AMB IDENTITAT. (Hume sap que aquesta resposta no és satisfactòria).

5.2. Crítica a la Substància Externa

Locke havia afirmat que la substància és incognoscible, Berkelly el coneixement de la substància, el substrat permanent en que consisteix cada cosa i sobre la qual es van produint canvis que l’afecten. Hume no accepta la idea de causa, perquè podem anar de les impressions a una suposada causa, origen de les impressions. Només coneixem impressions i no podem saber d’on han sortit. Per tant, no podem afirmar una realitat exterior a les nostres impressions i idees. Com ja hem vist la Teoria del Coneixement de Hume és Escèptica i Fenomenista. Hume pensa que les impressions són font del coneixement, més enllà no podem anar. Per tant només coneixem els fenòmens. La realitat humana està limitada per la percepció. No és legítim anar més enllà dels sentits. Etimològicament fenomen vol dir: “allò que s’hem presenta” “el que apareix o es mostra”. El fenomenisme duu aparellat l’escepticisme NO CONEIXEM LA REALITAT (escepticisme) en SI, SINÓ LES IMPRESSIONS que TENIM D’ELLA (fenomenisme)

5.3. Crítica al Concepte de Déu (Subst. Infinita)

Només són legítimes les idees que provenen de les impressions. No tenim cap impressió de Déu, en consciència, respondre a la pregunta si Déu existeix és impossible. Les impressions són el límit del coneixement. Creure que es un Déu que ha dissenyat el món simplement caure en una analogia respecte l’activitat humana. Que en el món hi hagi regularitat, ordre i disseny NO PASSA DE SER UNA SUPOSICIÓ o UN PIETÓS DESIG. Tenim impressions i no podem saber d’on venen. El simple fet de saber que les tenim ens basta per viure, sense la necessitat, d’una idea de Déu que produirà ser una ficció interessada.

Introducció a Hume

Hume és el màxim representant de la il·lustració anglesa. Des de jove va publicar obres criticant a Descartes i a les seves idees innates, en el "Tractat de la natura humana". També va negar la possibilitat de conèixer l'existència de Déu i va defensar una moral emotivista i escèptica, que defensava que l'ètica té origen en els sentiments, no en la raó i les idees innates. També pensa que el món humà no és el de les veritats absolutes, sinó el de les veritats probables.

Conclusió

En conclusió, Hume va presentar un seguit de teories molt revolucionàries. Epistemològicament va defensar que el coneixement s'aconseguia mitjançant la percepció i els sentits, i a través d'un seguit d'associacions d'idees. També va rebutjar el concepte de causalitat (ja que no podem captar el futur amb els sentits) i el mètode inductiu de la ciència, que només donava veritats probables. Per últim, critica la metafísica, especialment la seva teoria de les substàncies i nega que puguem afirmar l'existència de Déu.

3.3.1. La Probabilitat de la Ciència

La crítica a la causalitat obre la crítica a la ciència. Moltes explicacions de la ciència provenen de la causalitat, de manera que per a Hume, la ciència només aporta creences, no veritats universals, i en tot cas dona PROBABILITATS. La ciència es basa en la inducció (a través de moltes veritats enunciem una veritat general), i Hume la desmunta, ja que la ciència no dona veritats necessàries, sinó probables.

Crítica a la Metafísica (Cartesiana)

El principi empirista que tota idea vàlida ha de provenir d'una impressió fa un rebuig a la metafísica. Hume diu que la metafísica és una il·lusió. Aquesta no es pot emmarcar en cap de les 2 categories de coneixement (relacions d'idees/qüestions de fet). També critica la metafísica de Descartes, sobretot la idea de les 3 substàncies.

4.1. Crítica a la Substància Pensant

Hume diu que no hi ha cap impressió permanent del JO, ja que aquest està en constant transformació. El JO està constituït per una relació de percepcions. No hi ha un criteri unitari d'identitat personal que transcendeixi en el temps. El JO d'un nen petit és un conjunt d'impressions i percepcions diferents a les del mateix nen adult. A mesura que canvien les nostres impressions i idees nosaltres canviem. Ens reconeixem, i reconeixem la CONSCIÈNCIA degut a la memòria, gràcies a la qual reconeixem la connexió que existeix entre diferents percepcions que es succeeixen.

4.2. Crítica a la Substància Extensa

Hume critica el coneixement de la substància, el substrat permanent en què consisteix cada cosa i sobre la qual es van produint canvis que l'afecten. Hume no accepta la idea de causa, perquè podem anar d'una impressió a una altra, però no podem anar d'una impressió a la seva causa (origen de les impressions). Només coneixem impressions i no podem saber d'on han sorgit. Per tant, no podem afirmar una realitat exterior a les nostres impressions. La teoria del coneixement de Hume és escèptica i fenomenista (les impressions són la font del coneixement, la realitat humana està limitada per la percepció, no és legítim anar més enllà dels sentits). No coneixem la realitat en si (escepticisme) sinó les impressions que tenim d'ella (fenomenisme).

4.3. Crítica al Concepte de Déu

Només són vàlides les idees que provenen de les impressions. No tenim cap impressió de Déu, ergo és impossible respondre a la pregunta de si Déu existeix. Creure en Déu no deixa de ser una suposició o un desig. El simple fet de saber que tenim impressions ens basta per viure, sense la necessitat d'una idea de Déu, que podria ser una ficció interessada.

Comparació Hume i Descartes

DESCARTES creu que el nostre pensament posseeix les idees innates, que provenen del mateix funcionament de la raó i resulten evidents, i independents dels sentits. A partir d'això crea la idea de substància i en distingeix 3: substància pensant (res cogitans). Penso per tant existeixo, la consciència. Substància extensa (res extensa), correspon als objectes exteriors i al propi cos. Substància infinita (Déu). Uneix la consciència amb el món exterior. Tenim la seva idea però no la podem tenir a menys que algú perfecte l'hagi dipositat en nosaltres. Aquesta substància garanteix les altres dues, ja que quelcom perfecte no ens deixaria errar.

HUME critica la substància pensant, ja que les impressions (origen del coneixement) són canviants, i el JO és un conjunt de percepcions, ergo el JO és canviant. La idea de consciència la dona la memòria, que relaciona les percepcions que es succeeixen. Hume diu que no podem relacionar una percepció amb la seva causa, i que per tant no podem afirmar una realitat exterior (crítica a la res extensa), i defensa que no coneixem la realitat en si, sinó les impressions que tenim d'ella. Per últim, critica la substància infinita o Déu, dient que no tenim cap impressió de Déu, i és impossible saber si existeix o no.