Empirisme Hume

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 12,89 KB

 

Camí de la veritat o via de la raó

En Parmènides, el que refusa la informació dels sentitis com a falsa i segueix el pensament per obtenir un autèntic coneixement de l'ésser.

Camí de l'opinió o via de l'opinió

En Parmènides, el que es refia erròniament de les múltiples dades dels sentits i no assoleix el coneixement.

Canvi substancial o d'entitat

És un tipus de canvi pel qual l'ésser es transforma completament. Hi ha dos tipus de canvi substancial: el naixament i la mort.

Catarsi

Purificació.

Categories

Conceptes purs i 'a priori' de l'enteniment: fan possibles els judicis sintètics 'a priori' que demana la ciència empírica i que són la clau de l'objectivitat. Les categories aplicades als continguts que provenen de l'experiència, o intuïcions sensibles, conformen el coneixement; les més destacables són la causalitat o la substància. Per elles soles no aporten coneixement (per això, Kant afirma que 'els conceptes sense les intuïcions són buits, i les intuïcions sense els conceptes, cegues').

Causa eficient

Per Aristòtil, és un dels quatre tipus de causes o de factors explicatius del canvi. La causa eficient o agent és allò que provoca o inicia el moviment, el seu motor.

Causa final

Per Aristòtil, és un altre dels factors del canvi. La causa final és l'objectiu o la finalitat del canvi, la meta que persegueix l'agent que desencadena el canvi.

Causa formal

Per Aristòtil, és un dels quatre tipus de causes o de factors explicatius del canvi. La causa formal és l'estructura o l'organització que adopta el substrat al final del canvi.

Causa material

Per Aristòtil, és un dels quatre tipus de causes o de factors explicatius del canvi. La causa material és el substrat o subjecte del canvi, el factor en el qual es produeix el canvi.

Cinisme

Moviment filósòfic grec que aspirava a la felicitat individual, lligada a una apologia de l'estat natural, alliberada de tota convenció social o llei humana, i a una crítica de la civilització. Diògenes de Sínope (413-327 aC) es considera el seu màxim representant.

Coneixement

Activitat mental mitjançant la qual hom aprehèn un objecte o idea.

Conjunció regular

Quan dos fets acostumen a anar junts, és a dir, quan es dóna una simple conjunció regular entre ells, la ment acaba imaginant que hi ha una connexió necessària, de manera que quan veu el primer ja preveu el segon. En cap cas no percep una connexió necessària, sinó que només la imagina.

Connexió necessària

Les dues primeres condicions de la causalitat (prioritat temporal i contigüitat) no són essencials en aquesta relació. En canvi, la idea de connexió necessària, segons Hume, és molt més important. Hume diu que la idea de connexió necessària entre dos fets, entre el que es considera la causa i el que es considera l'efecte, no procedeix de cap impressió sensorial, sinó de l'hàbit.

Consciència

Facultat del psiquisme que consisteix en adonar-se de la seva pròpia activitat.

Contingència

Estat que correspon a fets l'existència dels quals és plenament fortuïta. Aquest terme s'oposa al de 'necessitat'. Un acte contingent podria haver-se no produït.

Cosmogonia

Concepció religiosa, mitològica o filósòfica que explica l'origen i la formació del món.

Cosmologia

Estudi del cosmos o Univers. Les cosmologies racionals, científiques i filósòfiques s'han basat en l'observació dels cels, en l'astronomia física, per intentar explicar l'estructura i naturalesa de l'Univers.

Cosmopolitisme

Teoria que considera els éssers humans com a ciutadans del món, sense distinció de races ni de nacionalitats, i l'Estat-món ('cosmopólis') com a única pàtria seva.

Cosmos

Terme d'origen grec ('cósmos') que significa Univers, món total, ordenat i harmònic (en oposició a 'caos').

Cosmovisió o concepció del món

Conjunt de respostes que hom dóna sobre el món i la realitat en general i el seu sentit.

Cratos

Poder. Junt amb el 'demos', forma la paraula 'democràcia'.

Creacionisme

Teoria o concepció, generalment de caràcter religiós, segons la qual el món i tots els éssers que l'integren van ser creats des del no res per un ésser superior o divinitat amb un propòsit específic.

Cristianisme

Religió monoteista, d'origen jueu, que té Jesús de Natzaret com a fundador i figura preeminent. Els seus seguidors consideren que Jesús, també anomenat Messies o el Crist, és el fill de Déu.

Culpa

En Heidegger, és el sentiment de recança per no haver fet allò que podíem haver fet.

Cultura

Conjunt de costums, hàbits i valors d'un collectiu, juntament amb els mecanismes socials per a transmetre'ls.

Deducció

És el coneixement que arrenca d'un altre coneixement en el qual fonamenta la seva veritat. La intuïció és necessària també en la deducció, ja que la veritat de la conclusió dependrà de les premisses, les quals es coneixen per intuïció.

Demiürg

És l'Artésà diví o l'artífex de l'Univers, el constructor del món a partir de la matèria preexistent i seguint el model perfecte de les idees. No es tracta d'un déu creador a partir del no-res, sinó d'una divinitat que es limita a donar forma a la matèria.

Demos

Conjunt de ciutatdans. Junt amb el 'cratos' forma la paraula 'democràcia'.

Desplaçament

La segona llei de l'elaboració onírica explica el canvi de càrrega afectiva d'un element del somni respecte d'altres elements: allò que sembla important en el nivell manifest del somni pot no ser-ho en el nivell profund.

Determinisme

Doctrina filósòfico-científica que considera que tots els fenòmens obeeixen necessàriament a un conjunt de causes expressables en lleis universals.

Dionísíac

En la filosofia de Nietzsche, representa la unitat del món i la desaparició de totes les diferències individuals. Aquest principi es manifesta en les arts no figuratives (música, dansa, poesia...).

Doble veritat

Doctrina, vigent durant l'Edat Mitjana, segons la qual els raonaments (provinents de la reflexió) i les revelacions (provinents de la fe o creença religiosa) són vertaders tots dos malgrat que puguin semblar contradictoris.

Dogma

Doctrina defensada des d'àmbits religiosos o polítics que no admet cap mena de rèplica. Les creences que enuncia el dogma són immodificables i han de ser acatades pels membres del col·lectiu sobre el qual exerceix influència.Veritat afirmada o creguda com a indiscutible.

Dogmatisme

Concepció epistemològica que defensa la possibilitat del coneixement i de la capacitat de la raó per accedir a la veritat.
Dret
Conjunt de normes que regulen el comportament humà en una societat determinada.

Dret natural

Expressió que fa referència a l'existència d'unes regles o lleis anteriors a la voluntat dels homes (ja sigui perquè deriven de la 'phýsis' grega, de les creences religioses medievals o de la raó humana en l'Edat Moderna). És diferent al dret positiu, que és el conjunt de lleis que acorden els parlaments dels diferents països.

Dubte metòdic

Descartes considera que, com a pas previ, és necessari dubtar sistemàticament d'allò que sigui qüestionable i, en conseqüència, 'rebutjar com a absolutament fals tot allò en què sigui possible imaginar el més petit dubte'.

Emotivisme moral

Concepció segons la qual les emocions i els sentiments constitueixen l'origen de la moral.

Empíric

Fa referència a tot allò que pot ser comprovat o contrastat a través de l'observació i l'experiència.

Empirisme

Corrent de pensament de l'època moderna que fonamenta el coneixement a partir dels sentits i l'experiència

Empirisme epistemològic

El principi de la còpia permet rebutjar, segons Hume, les paraules que no tenen cap significat perquè aludeixen a una idea que no representa cap impressió concreta. Si una idea no deriva de l'experiència, és una idea inútil sobre la qual no cal continuar discutint.

Empirisme psicològic

És un principi que afirma que qualsevol idea és una còpia o deriva d'alguna impressió prèvia. Aquest principi permet eliminar les idees innates, ja que no deriven de cap experiència precedent.

Encarnació

Terme teològic cristíà que fa referència a l'acte misteriós segons el qual el Verb Diví es va fer carn humana en la persona de Jesucrist.
En-si
Per Sartre, és el món de les coses.

En-si-i-per-a-si

En el pensament de Sartre, és la manera pròpia de definir l'ésser necessari de la filosofia clàssica, o Déu.

Epicureisme

Escola filósòfica que centra la felicitat, la finalitat humana suprema, en el plaer natural i l'amistat.

Epistemologia

Branca de la filosofia que s'ocupa de la investigació sobre els temes relacionats amb el coneixement, especialment el seu fonament i el seu valor. També se la sol anomenar gnoseologia o teoria del coneixement.

Escepticisme

Concepció epistemològica que nega la possibilitat del coneixement ferm i segur i de l'existència de la veritat o de la possibilitat de la raó per accedir-hi. Com a escola ètica, propugna la suspensió de tot judici ('epoché') sobre les coses i de tot desig com a instrument per aconseguir la impertorbabilitat d'ànim lligada a la felicitat.

Escepticisme en Hume

La filosofia de Hume culmina en l'escepticisme. Un escepticisme moderat és positiu i fructífer en limitar a certs temes les investigacions humanes. Els àmbits assolibles per l'enteniment humà són, segons Hume, el coneixement abstracte, matemàtic, compost per les relacions d'idees, i les qüestions de fet, és a dir, el coneixement empíric, que s'obté a través de l'experiència sensible.

Escriptures

Terme utilitzat per referir-se a la Bíblia, és a dir, el conjunt de llibres canònics del judaisme i el cristianisme.

Essentia

Allò que una cosa és.

Ésser

El fet de ser.

Estat de naturalesa

Concepte filósòfic emprat per referir-se a la situació original en què es trobaven els homes abans que existís la institució de l'Estat, amb les institucions, les lleis i els reglaments que se'n deriven. A aquest concepte s'hi han referit molts pensadors, des dels grecs fins a l'actualitat. Especialment, cal mencionar Aristòtil, Hobbes, Locke i Rousseau.

Estat social

Concepte que és el contrapunt al d'estat de naturalesa. Fa referència a l'etapa en què ja hi ha una organització social i els humans tenen una sèrie d'institucions creades que serveixen per regular les relacions socials i polítiques.

Estatus

Posició social que un individu ocupa dins la societat.

Estètica

Branca de la filosofia que investiga i reflexiona sobre les qüestions relacionades amb la bellesa i l'art en general.

Estoïcisme

Escola filósòfica que centra la felicitat, la finalitat humana suprema, en l'acceptació del destí inevitable: viure d'acord amb la naturalesa, impasible i indiferent davant el sofriment o el plaer.

Etern retorn

Concepció mítica de la història segons la qual el present es tornarà a repetir completament i eternament. Segons la majoria dels estoics, per exemple, el món segueix un cicle constant i eternament repetitiu de destrucció i regeneració sota la providència universal divina ('pronoia'). Nietzsche considera que és el gran repte que ha d'enfrontar el superhome, és a dir, l'acceptació de la idea de l'etern retorn de totes les coses, l'acceptació que totes les coses que passen, tots els esdeveniments presents, ja han passat infinites vegades i encara tornaran a passar infinites vegades més.
Ètica
Reflexió filósòfica sobre la moral i els seus fonaments.

Ètica formal (o de condicions)


Es fixa en les condicions de la conducta moral.

Ètica material (o de continguts)


Enuncia quins són els deures de l'individu i les normes concretes que ha de seguir.

Etnocentrisme

Actitud que consisteix en prendre la pròpia cultura com a punt de referència adequat per jutjar i valorar les altres.

Eudaimonia

Terme grec per referir-se a la felicitat com a bé suprem. Literalment significa 'tenir un bon dimoni', és a dir, gaudir d'un geni, caràcter o manera d'ésser pel virtut del qual es pot ser felíç i pròsper.

Evidència

La primera regla del mètode cartesià presenta l'evidència com a criteri de veritat. Una proposició evident és una proposició verdadera. I una proposició evident és una proposició clara i distinta.

Entradas relacionadas: