Empirisme Hume

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 32,12 KB

 

Descartes:


 Va estudiar a un col·legi de Jesuïtes i va estudiar una escolàstica decadent del Segle XVII i no li va agradar perquè cadascú pensava el que volia. Descartes es va dedicar sobretot a les matemàtiques i a la física. Com a matemàtic va ser molt bo, un dels més reconeguts i com a físic sense ser dolent del tot es va veure una mica eclipsat per Newton. Ja hem vist que era partidari de la matèria fluida. El discurs del mètode on explica la seva metodologia tenia un pròleg que va tindre tant d’èxit que es va publicar per separat. La filosofia de Descartes no té gran rellevància en la qüestió social, política, ètica, ... Sinó pel seu entorn de la Revolució Científica (matemàtiques, física,...). És tan reconegut per la seva filosofia encara que al principi no era la seva intenció fer filosofia però es va veure obligat perquè va veure que les idees científiques necessitaven una visió del món que donés sentit al que cavil·laven i aleshores va fer la filosofia per donar sentit a la nova visió del món. Aquesta visió del món serà el mecanicisme. Visió matemàtica. Doncs bé, Descartes aplica la Navalla d’Occam i simplifica molt les coses i com a resultat presenta un concepte del món material adient a les idees físiques i matemàtiques pròpies de l’època. Laplace porta tot això fins a l’extrem (el que més) i diu allò de si... Podríem calcular tot el que passaria en qualsevol moment. Però per fer això, Descartes ha de fer una separació entre el món material i el que no ho és. Com era tan cristíà va fer una distinció molt marcada. Ciències i lletres, per exemple, és una distinció cartesiana claríssima. Ciències material i lletres espiritual (això és passats els anys, no ho diu Descartes). Si en una sol aparaula s’hagués de dir tota la filosofia de Descartes seria:

Evidència

És a dir, que és completament transparent a la ment. Ho trobem en el grau màxim en les mates. Expressions matemàtiques són completament evidents. És una cosa de la que no pots dubtar. Descartes la mentalitat de matemàtic la va tindre sempre. No vol fer una filosofia ambigua, la vol evident en tots els seus passos, no lloc pel dubte. Descartes des començament fins al final sempre filosofia inspirada en les matemàtiques.

Les seves obres filósòfiques més conegudes són tres:

  • Discurs del mètode

Regles per la direcció de l’enginy

  • Les meditacions metafísiques

La primera i la segona son obres metodològiques que ens diuen que hem de fer per entendre les coses i per pensar bé (respectivament).

“Mapa” per no perdre’s:

Punt de partida sòlid

Dubte metòdic

Primera evidència – cogito

Idees

Criteri

Déu

Garantia

Diferència món material i espiritual

  • Caracterització de la matèria – mecanicisme

Spinoza


Holandès i jueu. És el més racionalista, va ser l’únic que va aplicar la qüestió racionalista a la moral i a la política. Descartes no ho va fer. La seva obra principal és Ètica demostrada a la manera geomètrica. Seguia el mètode d’Euclides: definició, axiomes, teoremes i demostració. Per la filosofia Spinoza no considera que les coses existeixen o no, ell defineix i com ha definit, existeix.

Circumstàncies que hi havia a la Holanda del Segle XVII: de petit havia estudiat a l’escola de rabins i eren molt astuts, estudiaven la llengua hebrea, la Bíblia, la tradició jueva, però també una formació professional. Spinoza va estudiar la òptica i sempre es va guanyar la vida fabricant lents. Això sempre, malgrat ofertes de treballar a universitat, etc. Ell no volia dependre ni donar explicacions a ningú. Sospitós entre els jueus ortodoxos fins que va ser expulsar perquè era considerat ateu (que ho era). El van expulsar de la sinagoga i, un dia, uns fanàtics el van donar una pallissa. Des d’aquest moment la túnica que portava la va posar en una paret de casa seva per recordar sempre que perillava la seva vida i va començar a ser prudent, procurant no cridar l’atenció i publicant les seves obres fora d’Holanda i anònimament (encara que tothom reconeixia les seves publicacions). Va ser solter tota la vida.

En Spinoza es nota molt la influència jueva i de la filosofia cartesiana. Kant, que era un home molt astut, va donar una definició que en poques paraules la clava: És el cartesiana de la càbala. La càbala és una mística jueva que es va desenvolupar a l’època i que encara dura, visió del món molt peculiar i curiosa: s’havia de ser home, major de 40 i estar casat i amb fills. Aquesta era la mentalitat de Spinoza que va ajuntar amb el Racionalisme de Descartes.

Al Segle XVII Holanda era la primera potència mundial per el comerç i la navegació. Era un país amb una certa tolerància política: hi havia jueus i calvinistes que eren perseguits a altres països. Dir jueus i calvinistes és dir diners. Va haver una crisi econòmica. Hi havia una gran especulació amb les flors: tulipes. Compraven i els venien molt cars, però es van deixar de vendre i es van perdre moltes inversions i molta gent es va enrunar. Però, mentrestant, eren el país més ric. A Amsterdam hi havia un grup de poderosos que volien implantar una espècie de aristocràcia/democràcia. Spinoza va ser un dels fundadors de la democràcia. Era místic però també molt realista. Quan hi ha un país ric hi ha un desenvolupament cultural: científic i artístic (Rembrandt, ...)

En aquest ambient es va desenvolupar Spinoza. Estava amb els burgesos. La seva és una filosofia que en la seva època va ser considerada atea. Però si ara ho mirem veiem que no deixa de parlar de Déu, aleshores perquè era considerada atea? Una famosa afirmació de Spinoza és: Deus sive natura. Spinoza considera que Déu és la natura, que la naturalesa té propietats divines, que si parles de Déu parles de la totalitat de les coses. Aquesta panteisme és molt típic de la càbala.

Spinoza comença dient que Descartes es va equivocar tractant la substància infinita. Diu que hi ha una substància que és la infinita que té una quantitat infinita d’atributs que només coneixem dos: extensió i pensament. No les considera com a dues coses independents sinó com a dos atributs d’una mateixa substància. Deus sive natura sive substantia. Dues manifestacions d’una mateixa substància (foc té dues manifestacions principals: llum i calor, no són independents encara que són molt diferents però surten del mateix foc).

Doncs bé, tenim l’extensió (coses materials) i el pensament (idees). La relació que Spinoza establia era la següent: L’ordre i connexió de les idees és el mateix que l’ordre i connexió de les coses. S’assembla a Parmènides que diu que pensar i ser és el mateix.

Les coses tenen u ordre i les idees també, vol dir que tot lo que pensem és real. Totes les nostres idees les correspon una realitat. Per Descartes això era qualsevol cosa que et passi pel cap i per Spinoza no, perquè podria pensar que soc ric i no ser una realitat. I és que per Spinoza respecte el pensament, el pitjor que hi ha és la imaginació, diu que és l’origen de tots els mals perquè al imaginar perdem de vista el món. La raó consisteix en seguir l’ordre de la realitat de les coses i no en la imaginació. No parla de la imaginació dels artistes perquè aquests finalment acaben creant les seves idees, sinó en pensar coses que realment no existeixen. Doncs bé, la substància, Déu, la naturalesa, té una característica principal: el conatus. Vol dir esforç. Spinoza ho defineix així: Conatus és l’esforç en que cada cosa intenta mantenir el seu ésser, la seva naturalesa, la seva manera de ser. Tot es resisteix a desaparèixer. Això ho té la substància i totes les coses que procedeixen d’aquesta. A Spinoza li serveix com a criteri, un criteri moral per dir que està bé i que no ho està. “Tot allò que fomenti el conatus és bo, tot allò que suprimeixi el conatus és dolent.” A partir d’aquests criteri fa una filosofia moral que a tots els seguidors de les diferents religions de l’època no els agradava perquè tenen unes idees al cap que li treuen el conatus. Diu “la humilitat no és una virtut.” Per al cristianisme sí, és molt important, però una persona humil és tindre poca autoestima, no voler tindre aquest conatus. “Aquell que s’empenedeix del que ha fet és dos vegades miserable i impotent.” És una conseqüència del posar coma criteri el conatus. Naturalment, un capellà catòlic “pujaria per les parets”. Spinoza diu que no, és una moral completament diferent a qualsevol religió de l’època. Nietzsche s’assembla molt en la seva filosofia moral. Spinoza és un dels iniciadors de tot això. Spinoza deixa les coses clares, allò que augmenta el conatus són les idees clares, entendre la realitat: “No s’ha de riure, ni plorar, ni detestar, només entendre.” La imaginació (que és el contrari a veure les coses clares) porta a la por i aquesta a la inactivitat que és el contrari que conatus (fa baixar el conatus). Això es veu molt clar a la religió (per això era el gran ateu, perseguit, ...); la religió per Spinoza és imaginació pura (aniràs al cel, al infern, ...) i allò que fa la religió és ficar la por al pensament dels seus practicants i això els porta a la inactivitat. Aleshores, la religió que procura? Imaginació, fantasia, humilitat, ... Tot contra el conatus. Per això per ell és el pitjor, és antinatural i com antinatural és contra la substància, aleshores, contra Déu. Spinoza descriu a la religió com “asili de la ignorància”. Lloc on arreplegaven a tots els ignorants i la ignorància és el contrari al coneixement que és lo que crea el conatus, aleshores la ignorància ho treu. Aquesta ve de la imaginació.  

Aquest tipus de moral per a la religió és destructiva totalment. Perquè és millor conatus que no conatus? Perquè és natural. Tot relacionat per la relació de causa i efecte i s’ha de conèixer per poder acceptar-la. S’assembla als estoics:

Estoics: logos (llei natural) Spinoza: Conatus. Estoics: reconeixement del logos per ser una persona forta per acceptar lo que vingui. Spinoza: conèixer la realitat de les coses per poder acceptar-la i no tindre por ni ser passius i inactius.

Aquesta era la intenció de Spinoza, que continua en aquesta filosofia i acaba dient que el fi de la vida humana és l’amor intel·lectual a Déu. Res de misticisme encara que pugui semblar que sí. Amor per Spinoza vol dir conatus. Intel·lectual, no pot ser d0altra manera. I a Déu: a la naturalesa, a les coses com són. Coneix la realitat de les coses i acceptar les coses com són.

Aquesta ètica la aplica a la política. Té dos llibres molt importants: Tractat teleològic polític i Tractat polític. Spinoza, si tracta la ètica és per arribar a la política igual que Plató. Al primer llibre mencionat, Spinoza va fer una cosa, un escàndol enorme, però que avui dia és una cosa ben normal, va volar demostrar que la uníó entre la religió i la política era una cosa infame. Va veure que la Bíblia tenia característiques molt diferents i que havia passat per diferents etapes d la llengua hebrea: la Bíblia una obra com qualsevol altra, que de divina no tenia res. Va fer una anàlisi filològica de la Bíblia.

Tractat Teleològic polític


En el Tractat Teleològic polític Spinoza va fer una cosa que va ser un escàndol en aquella època, per això el volien matar. Avui dia és una cosa normal. Com que coneixia l’hebreu va voler mostrar que la uníó entre la política i la religió era infame. Va veure que un sol llibre de religió tenia estils diferents i havia estat escrit en èpoques diferents. Va fer una anàlisi filològica de la Bíblia i va demostrar que d’obra divina no tenia res, ja que estava escrita en diferents estils i èpoques. També que estava escrita per autors diferents, que hi havia interpolacions. Considera que la Bíblia no és una obra dictada per Déu, sinó un llibre fet per l’home.

Tractat polític


En el Tractat polític explica el fonament de la política quan ja ha descartat la religió. Els únics autors de referència són Maquiavel i Hobbes. Per a Spinoza la política era la continuació de l’ètica, la política segueix les mateixes normes que l’ètica. El que val per a una personà aïllada, el mateix és vàlid per a la política. El Conatus no és en la persona, sinó en el país; com més ganes de prosperar, nivell de riquesa... Tingui el país, serà millor. El governant ha de fer tot el possible perquè el país tingui Conatus, és a dir, riquesa i poder. Spinoza diu el mateix que Maquiavel però basant-se en la moral.

D’on ha de venir el Conatus? El conatus del país és la suma del Conatus individual. A més conatus tenen els habitants, més conatus té el país. Tothom ha de poder intervenir en la política, perquè el conatus (raó, voluntat...) d’una persona val igual que la d’una altra. Totes les doctrines que van en contra de la igualtat volen treure Conatus. El sistema de la desigualtat és dolent pel Conatus perquè fa les persones submises. Submises és la forma política de la humilitat. Tot això s’ha de desfer, Spinoza és partidari de la igualtat, era antimonàrquic. El que té més imaginació és que es porta el gat a l’aigua; el que arriba primer guanya, ja que té més habilitats, intel·ligència... Que els altres, més Conatus. Allò que interessa és la manifestació del Conatus individual, en una societat democràtica això passa. És una idea predecessora dels il·lustrats. Les idees de Spinoza són idees de la democràcia, república... Igual que les idees de les polítiques modernes, pròpies de la burgesia que tenia poder econòmic però no polític. Spinoza veu que s’ha de fer una nova política amb les seves idees metafísiques. Aquestes idees van començar a aparèixer al Barroc, no se les inventa ell. Spinoza amb la seva filosofia es va crear enemics molt poderosos.

Kant


Va escriure Què és la Il·lustració? I va respondre d’una manera senzilla: és la majoria d’edat de la societat. Quan un és menor no pot fer el que vulgui, quan un és major d’edat sí. Kant considerava que la humanitat queda subjecta a tuteles i que arribada la Il·lustració s’ha d’atrevir a lo que caracteritza la majoria d’edat, que és l’autonomia.
Aquest és el punt de partida de la filosofia moral de Kant.

Parlarem més endavant d’ell

L’Empirisme

Locke

Anglès. Tenia dues cares: una excel·lent filosofia política i una lamentable teoria del coneixement.
Filosofia política de Locke: va ser una de les que van servir d’inspiració a la Revolució Americana. Filosofia d’igualtat i llibertat, però no tant “somiatruites” com la de Rousseau.

La seva teoria del coneixement era dolenta perquè Locke parteix d’uns principis i arriba a unes conclusions contradictòries a aquests principis. La filosofia de Locke comença amb l‘afirmació característica de l’Empirisme: tot lo que sabem ve dels sentits. La ment humana és tabula rasa (una pissarra en blanc, que no hi ha res i es va omplint de les coses de l’exterior). Totes les idees venen de l’exterior, no hi ha idees innates. Si només ens em de referir a lo que veiem: una taronja és un color, un gust, una olor, una textura i un soroll de taronja. Són les qualitats que normalment van juntes i a la suma li diem taronja. No podem saber que hi ha darrere les qualitats. Van juntes perquè són independents, el color de taronja no ha d’estar necessariament al gust de taronja. Això passa perquè hi ha una substància que manté unides les quantitats.      La substància és, doncs, el suport de les sensacions/qualitats. Locke, contradient la definició d’Empirisme, afirma que hi ha substancies, les quals no captem en cap sentit. És un raonament que fa Locke, la idea de definició d¡Empirisme es trenca i Locke afirma l’existència d’una cosa que ni podem veure (ni sentir, tastar, olorar, escoltar, ...) que no podem captar per cap sentit tal com és la substància entesa com el suport de les qualitats. Que Déu faci el món per a un empirista és una barbaritat. Per Locke es coses sí que van així: Per Locke hi ha la substància infinita que és Déu, la pensant que és el pensament i la material que és la matèria. Déu és la causa de l’existència de les substàncies del món material i la ment humana. I la matèria és la causa de les nostres idees.

Berkeley

Irlandès. Bisbe. La filosofia de Berkeley és una de les més estrambòtiques. Es resumeix en:

Essé est percipi

Ser és ser percebut. Indica que l’existència de les coses s’esgota en que són percebudes. Les qualitat de les coses són l’única cosa en que consisteixen. Per tant, per Berkeley l’única cosa que hi ha és la ment que percep les coses, les coses no podrien ocasionar res. Si veiem una pedra la seva existència és la de una cosa gran, pesada, dura, ... Per Berkeley desapareix la substància material, per tant, les coses queden reduïdes a les seves qualitats i això no és causa de res ni l’haurà fet Déu. Per Berkeley que era un cas molt estrambòtic, les sensacions eren una cosa que Déu ficava directament en la ment de l’home.

Hume

Escocès. Aplicarà els principis empírics suprimint tota mena de substància i la relació de causalitat. Queda la ment humana que té idees i prou. Això no vol dir que no hi hagi capacitat de pensar. Una cosa es entendre la persona com l’ànima i la matèria substancial i una altra és la capacitat d’una persona de pensar.

Hume era il·lustrat (i empíric). Va escriure Tractat de la naturalesa humana. Les idees eren molt bones però la forma d’expressió i comunicació no. Resum èxit, resum de resum, Resum. Doncs bé, Hume va escriure moltes altres obres sobre religió, política, ... I al final de la seva vida com que en filosofia ho va fer tot es va dedicar a l’economia. La Il·lustració va fer molt a Escòcia. Es considera que la ciència econòmica va començar a Adam Smith amb Riquesa de les nacions. Això molta gent ho sap, lo que no sap és que eren grans amics. Adam Smith també va escriure sobre filosofia. La seva filosofia, les seves i filosofia i economies coincidien plenament i aquell a qui admiraven era Newton. Newton va escriure una obra que era l’origen de la física. Smith origen ciència econòmica. Hume origen filosofia moral, Empirisme (sobre la naturalesa humana). Llibres fonamentals tots tres.

La filosofia de Hume


Serà molt diferent al que hem vist fins ara. És antimetafísica, és una crítica molt forta i devastadora de la metafísica (que és la filosofia de Plató, Aristòtil, St. Agustí/Anselm/Tomàs d’Aquino, Descartes, Spinoza, ... Raonaments que es basen en les nocions de substància i en aplicar la causalitat per fer raonaments sobre la naturalesa de les coses, l’existència de Déu, ...) La principal crítica de Hume és a l’ús metafísic del principi de causalitat. La filosofia de Hume parteix per un principi empirista de Locke però treien totes les conseqüències i així, totes les contradiccions. Sembla senzill però no ho és.

Terminologia i crítica a la metafísica


Resulta que les persones tenim idees (Hume comença i acaba així, l’única filosofia que s’assembla una mica és la de F. Bacon i Guillem d’Ockham). Doncs bé, Hume comença amb unes precisions terminològiques perquè cada autor utilitza les idees com vol. Lo que Descartes i Locke diuen d’idees, ell li diu percepcions. Les percepcions es divideixen en impressions i idees.
La diferència que hi ha és la seva fortalesa: impressions són percepcions fortes, les idees fluixes, dèbils, febles, ... Exemple: la pissarra és una percepció forta pequè la veiem, la tenim al davant, és una impressió. Recordem la porta del institut, com no la tenim al davant és una percepció fluixa, una idea, per tant. D’on ve la idea de la porta del institut. De que en algun oment em tingut la impressió. Aquesta terminologia la fa servir pel següent: per crear un criteri per acceptar quines idees són correctes i les que no, les útils i acceptables de les que hem de rebutjar. La norma diu: són bones totes les idees que derivin d’una impressió i totes les que no podem demostrar de quina impressió deriven les hem de rebutjar perquè no produiran res més que confusió. Per exemple: taula, porta, noia, suro, podem demostrar de quina impressió deriven per tant són bones. En canvi, hi ha que no corresponen a cap impressió com ara la de substància, a tot allò que deia Locke que la substància s’havia d’imaginar, Hum que no ve d’enlloc i per això l’hem de rebutjar. La primera idea important de la metafísica queda descartada. Tampoc poden haver idees innates. Organitzar bé els termes que s’utilitzen és molt important i Hume ho fa.

L’associació d’idees


Està clar que tenim idees i, dins el cap, es relacionen. En una terminologia moderna s’anomenaria formació de conceptes, per exemple: idea de taula prové de la impressió i acabem fent la idea general de taula, formem un concepte general d’impressions individuals. Això és nominalisme. Guillem d’Ockham també parlava d’això feia servir la semblança, les coses s0assemblen (no són iguals), les agrupem, posem un nom i ja hem creat un concepte abstracte. Hume far+a servir tres criteris (G. D’O. Només un, la semblança):

  • La semblança: Agrupem coses que s’assemblen, posem nom i creem un concepte universal.

La contigüitat:
Coses que apareixen juntes, les agrupem, posem nom i tenim concepte universal (olor, color, gust, textura, soroll)

La relació causa-efecte:
Relació de les coses com a causa i efecte, per exemple: a un li donem un euro (causa) i es posa content (efecte) o anem pel carrer i plou (causa) i ens mullem (efecte). Dues coses les relacionem com a causa i efecte. Podríem agrupar qualsevol parell d’idees però no totes tindran aquesta relació causa i efecte. Quines condicions han de complir per a que les puguem agrupar com causa i efecte? Tres criteris:

  1. Procedència


    Causa anterior a l’efecte.
    1. Contigüitat


      Causa i efecte han d’anar junts.

    2. Uníó constant

      Sempre que es doni la causa s’ha de donar l’efecte. 

Aquestes idees les fem servir per dir coses. Tot lo que diem, suposadament, ha de ser veritat. Les coses rellevants són coses verdaderes. Hi ha dos classes de veritats: (S’ha d’examinar el que diu i el que no diu també)

  • Relacions d’idees


    El Gil és més alt que el Presas i el Presas més alt que el Pinel, per tant, Gil més alt que el Pinel. Sabem que és veritat en absoluta independència de lo que siguin aquests tres individus. La veritat de la proposició bé, no d’una qüestió empírica, sinó de les relacions lògiques entre els termes. En termes moderns diríem que es veritat per la seva forma lògica, Hume diu que és veritat simplement perquè hem relacionat idees. Totes les afirmacions de la lògica i les mates són així, no verdaderes pel seu contingut, sinó per les relacions que s’estableixen entre elles. Si un animal és carnívor i li donem carn se la menjarà, això és veritat independentment de que sapiguem quin és aquest animal. Tres més dos són cinc independentment de tres què i dos què. Es caracteritzen perquè la seva negació és impossible que sigui verdadera; mai en cap circumstància, en cap situació, tres més dos no seran 5. Aleshores, el principi lògic que guia les relacions d’idees és el principi de no contradicció: la no contradicció és el gran principi de la lògica i les mates on té cabuda qualsevol cosa sempre que no sigui contradictòria (una paradoxa). Si hi ha una contradicció lògica: si dos més dos són cinc jo sóc el papa de Roma, és verdadera.

  • Qüestions de fet:

    Són frases que indiquen un fet, és a dir, una cosa que passa. Per exemple: avui està solejat. És possible que la negació d’aquets proposicions sigui verdadera. Per ex: avui no està solejat, pot ser verdadera; de fet, en alguna part del món segur que està nuvolat el dia. Pot passar tant aquest fet com la seva contradicció. Si no ens guiem pel principi de no contradicció, ens guiem pel de causalitat. Ens hem de preguntar, perquè està solejat? Si preguntem el perquè, estem preguntant per la seva causa. Per això, el principi que ens guia quan parlem de fets, és el principi de causalitat, ens mostra la causa. Doncs bé, el principi de causalitat és lo que ordena la naturalesa, si no ens preguntéssim el perquè de les coses simplement passarien les coses i no entendríem res, per entendre hem de relacionar les coses: passa això per tal motiu i així en cadena, aleshores com que la causalitat és una relació de ordre, a través de la causalitat anem ordenant tots els fenòmens que veiem que passa a la naturalesa. Si no poguéssim recórrer a la causalitat no podríem entendre el que passa a la naturalesa. Només quan establim relacions de causa i efecte ho entendrem.

Demostració


Compte amb el sentit de la paraula demostració que Hume la fa sentir en un sentit molt rigorós: establir que aquella cosa no pot ser d’una altra manera. Les demostracions es limiten al campo de la lògica i les matemàtiques. Teorema, es demostra i queda establert que no pot ser d’una altra manera, que és veritat i no pot ser de cap altra manera. Això és una demostració, és només una cosa de relació d’idees, en canvi tractant de fets no hi ha demostració. Un fet es mostra, no es demostra.

Coneixement intuïtiu (Ockham) parla de l’existència de les coses i l’abstractiu de les relacions de les idees, que és indiferent a l’existència de les coses. Hume aconsella passejar-se per les biblioteques i qualsevol llibre que no tracti de les relacions d’idees i les qüestions de fet, cremar-los; volia cremar tots els llibres de metafísica. Per què? Perquè, per exemple: St. Tomàs d’Aquino quan fa arguments per demostrar l’existència de Déu, tenim que St. Tomàs d’Aquino fa un raonament deductiu que té la mateixa forma que la de relació d’idees. Els raonaments deductius corresponen, aleshores, a les relacions d’idees, però les matemàtiques i la lògica (que pertanyen a aquesta classe de veritat) són indiferents a la existència o no de les coses. Però havíem quedat en que els raonaments deductius són indiferents de l’existència de les coses que tracta, en canvi St. Tomàs d’Aquino, fa un raonament deductiu i acaba demostrant l’existència de Déu, i Hume diu que això és barrejar les coses de mala manera; els raonaments de les relacions d’idees són independents de l’existència d’allò que tracta, els raonaments de qüestions de fet si que són dependents, però no són demostracions, per tant els raonaments de St. Tomàs d’Aquino són arguments que no són ni una cosa ni una altra, són híbrids i són estèrils, no proporcionen cap classe de veritat, no diuen res del que puguem estar segurs, la seva no és una ciència, sinó una pseudociència diríem en termes moderns perquè produeix arguments estèrils (la metafísica). I tot això és lo que Hume aconsella cremar, els llibres de metafísica, que fan raonaments deductius i pretenen arribar a conclusions que indiquen la existència d’una cosa barrejant relacions d’idees i qüestions de fet.

Part central de la filosofia de Hume:


Estudi de la causalitat. Aquest principi és el fonament lògic de tot el que diem sobre fets. Per Hume és simplement una forma de relacionar dues idees (causa-efecte). Hem de tindre en compte la ínferència: treure una interpretació o una altra d’un missatge. Hi ha dos tipus: inductiva i deductiva. Deductiva és la de A és més alt que B i B més que C, A és més alt que C. Ínferència deductiva es caracteritza perquè si les premisses són verdaderes la conclusió també i la inductiva tot i ser les premisses verdaderes la conclusió pot no ser-ho. Inducció és allò que veiem, partint de casos particulars arribem a una conclusió que no ha de ser necessàriament verdadera. Com es justifica un raonament inductiu aleshores? De cap manera.

Anàlisi de la causalitat:


Hume posa l’exemple de les boles de billar: Un jugador de billar li dona auna bola, toca una bola que toca una altra i es mou. LA primera bola és la causa dl moviment de la segona, sí perquè compleix els tres criteris de causalitat. Un altre exemple: suposem que portem a un Adan a una sala de billar, un Adan acabat de fer, amb tota la capacitat intel·lectual i física, adult però sense experiència de cap tipus. Veu que la primera bola es mou, que toca amb la segona. Hume pregunta: serà capaç de inferir el moviment de la segona a partir del moviment de la primera? No. No podrà fer-ho per ínferència inductiva perquè no té cap tipus d’experiència. Ho podrà fer per deductiva? Hume diu que no, no podrà inferir el moviment de la segona bola perquè no hi ha res en el moviment de la primera bola que permeti inferir el moviment de la segona. El moviment de la segona bola és un fet i la seva negació és possible; podria ser que la segona no es mogués, per tant no hi ha cap raonament deductiu que ens permeti veure el moviment de la segona perquè amb una ínferència deductiva mai és possible la seva negació. Aquest exemple és l’altra cara de la moneda d’un altre famós en que deia Sòcrates que saber és recordar. Exemple de Sòcrates, Hume diria que és possible perquè són relacions d’idees matemàtiques però a Adan no li pregunten sobre matemàtiques sinó sobre billar, on si no tens experiència no pots inferir res. Amb aquest exemple Hume pretén establir que mai hi ha connexió necessària entre causa i efecte: vol dir que donada una causa es segueix un efecte però no necessàriament, sabem que donada una causa es dona un efecte per experiència, però es podia donar una altra. El raonament de causa i efecte que hi ha una connexió necessària o no? Inductiva, no necessària perquè causa i efecte són fets i donada una causa es pot donar qualsevol fet. Per tant qualsevol raonament que suposin una relació entre causa i efecte són dolents, no arriben enlloc. Ara bé, un cop Adan ja tingui experiència quan vegi la primera bola moure’s creurà que la segona es mourà. Per Hume, la tendència a creure que passarà això és una creença.
I ho creiem amb molta força. Una cosa és la creença subjectiva i una altra la necessitat lògica. Un pot estar seguríssim de que passarà una cosa però si és un fet perfectament pot no passar. No podem demostrar de cap manera. Ho creiem però no ho podem demostrar. Aquesta creença es basa en el costum, és a dir, la nostra pròpia naturalesa humana que té tendència a pensar que les coses passaran sempre igual. El costum és una qüestió psicològica. Això de costum es podria demostrar que sempre passa una cosa abans de l’altra i tal si el curs de la naturalesa fos regular. Com podríem justificar que una cosa i una altra tinguessin una relació necessària? Apel·lant a la regularitat. “El Sol no sortirà demà.” Pot ser veritat, per tant, és un fet que té una possible negació. Aleshores no hi ha una manera que d’una causa es pugui passar necessàriament a un efecte, queda criticada la connexió necessària entre causa i efecte, no és necessària, és contingent.  

Entradas relacionadas: