Empirisme i coneixement humà: una anàlisi de la filosofia de Hume

La relació entre les ciències i la naturalesa humana

Segons Hume, totes les ciències es relacionen amb la naturalesa humana, com s'explica en el seu Tractat sobre la Naturalesa Humana. Per conèixer la naturalesa humana, cal aplicar el mètode inductiu i experimental, partint de dades empíriques obtingudes a través de l'observació i la conducta humana. Hume distingeix dos aspectes en la naturalesa humana:

1. L'home com a ésser d'acció i vida pràctica: Aquest aspecte s'estudia a través de la filosofia pràctica o moral.
2. L'home com a ésser racional: Aquest aspecte s'estudia a través de la filosofia teòrica, que analitza l'enteniment humà.

En resum, Hume pretén estudiar la conducta humana i determinar l'abast de l'enteniment, descobrint els principis que regulen el nostre coneixement.

L'origen de les idees

Hume defensa un empirisme radical, on l'única font de coneixement és l'experiència. Rebutja les idees innates i anomena percepcions els continguts de la ment. Distingeix entre:

• Impressions: El contacte directe dels sentits amb els objectes en el present. Són vives i intenses (sensacions, passions, emocions).
• Idees: El record de les impressions passades. Són més dèbils que les impressions.

Tipus de percepcions

• Simples: No es poden separar ni distingir.
• Complexes: Es poden distingir en parts (ex: color, gust i olor d'una poma).

Hume estableix un criteri de veritat: una idea només és vàlida si fa referència directa a una impressió. Això planteja un problema sobre el coneixement del futur, que Hume considera nul, ja que només tenim creences, no impressions, sobre el futur. Si bé les idees complexes no són còpies exactes de les impressions, cada idea simple deriva d'una impressió similar. Per tant, les impressions simples són anteriors a les idees corresponents.

Tipus d'impressions

• Impressions de sensació: Provenen de l'ànima, d'origen desconegut.
• Impressions de reflexió (passions): Deriven de les idees de sensació.

El procés és el següent:

1. Una impressió de sensació (ex: calor).
2. Còpia de la impressió en la ment (idea de calor).
3. La idea genera noves impressions de reflexió (ex: desig).
4. Còpia de les impressions de reflexió en la memòria i la imaginació (idees).

L'associació d'idees

La memòria i la imaginació conserven les impressions i les idees. La memòria manté l'ordre espai-temporal, mentre que la imaginació combina o descompon les idees. Existeix un principi unificador que connecta les idees basat en:

• Semblança: Una pintura i l'original.
• Contigüitat: Una habitació i les altres d'un edifici.
• Causa-efecte: Una ferida i el dolor. Aquesta és la connexió més forta.

A partir de les associacions s'obtenen les idees complexes, que Hume divideix en relacions, modes i substàncies, igual que Locke.

Idees de modes i substàncies

Hume critica la idea cartesiana de substància, ja que no tenim impressions d'ella. Les idees de substància, unitat i essència no tenen base empírica. Una substància és un conjunt d'idees simples unides per la imaginació, però no reflecteix la realitat (ex: percebem les qualitats d'una tomata, però no la seva substància). Les idees de jo, món i Déu, tot i ser falses, són útils per organitzar la societat. Les idees de modes són conjunts d'idees simples disperses en diferents objectes.

Idees universals i de relacions

Les idees generals són idees particulars amb un significat més extens. Les idees universals i abstractes es formen per associació. Les idees de relacions es divideixen en:

1. Relacions d'idees: Anàlisi i comparació del significat de les idees (matemàtiques). Són invariables i el seu coneixement és segur, però no aporta res nou.
2. Qüestions de fet: Connexions captades per l'experiència. Són variables i el seu coneixement és probable.

La validesa de les idees es basa en l'experiència, segons la teoria de la còpia.

Crítica del principi de causalitat

Hume qüestiona la connexió necessària entre causa i efecte. Identifica tres aspectes:

1. Continuïtat: Causa i efecte estan junts.
2. Prioritat temporal: La causa precedeix l'efecte.
3. Conjunció necessària: Sempre que es repeteix la causa, es produeix l'efecte. Aquest aspecte no es pot demostrar.

Només percebem la successió de fenòmens, no la causalitat en si. La idea de connexió necessària és una invenció de la ment. La conjunció constant no garanteix la causalitat, ja que el futur podria ser diferent del passat. La inducció no és un raonament demostratiu. La causalitat es basa en el costum i la fe, i és probable, no necessària. La ciència és un coneixement probable basat en la creença i el costum.

Crítica de l'existència del món i de Déu

L'existència externa no és accessible a través dels sentits. Només tenim accés a les nostres sensacions i idees. La idea del món extern és una ficció útil, però sense justificació racional. La idea de Déu, com a ésser invisible i intel·ligible, no té base empírica. Hume rebutja els arguments ontològics i a posteriori per demostrar l'existència de Déu. Tot i això, reconeix el valor moderador de la religió.

Crítica del jo com a identitat personal

Hume rebutja la idea d'un jo invariable i constant. Només percebem un flux d'impressions. La idea del jo és una ficció de la imaginació. La idea d'ànima i jo com a substància és una altra ficció per justificar la identitat personal.