Dubte metòdic i el problema del solipsisme

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 4,4 KB

 

2. El mètode

2.1. La unitat de mètode:


la crisi de l'arisotelisme col·loca en primer lloc la necessitat de noves certeses.
Descartes va insistir de manera innovadora en la unitat de mètode partint de la base de la unitat de la raó. Hi ha d'haver una única manera correcta d'utilitzar-la, un mètode comú per a tots els àmbits del saber. Primera tasca de la filo → recerca del mètode, les regles bàsiques del bon ús de la raó. Cerca de la VERITAT → aplicant un mètode → no hi han errors, certesa → seguretat absoluta que te la veritat →s'inspira amb les mates.

2.2. Les quatre regles:


s'inspira en l'únic model del coneixement que trobava rigorós, les matemàtiques i va proposar que apliquéssim a l'estudi de totes les coses el mateix procediment: la recerca d'uns principis absolutament evidents i la deducció de totes les altres veritats a partir d'aquests principis. Les regles del mètode:
L'evidència dels primers principis, l'anàlisi en parts quan els aspectes d'un problema no siguin evidents per si mateixos, la síntesi deductiva des dels principis evidents fins al problemes complexos, i les revisions acurades de tot el procés. Els primers principis siguin absolutament evidents. Cal evitar la precipitació i els prejudicis, ens diu a la primera regla.
És necessari aplicar a consciència la segona regla, l'anàlisi dels problemes complexos en les seves parts més simples i es presenti l raó com a evident. Caldrà anar deduint conseqüències ordenadament (tercera regla)
, si apliquem rigorosament les regles de la lògica, aquestes conseqüències seran tan dignes de confiança com els principis evidents dels quals les hem desviades. Les revisions tan minucioses com calgui per garantir la valides del procés → quarta regla.

3. Del dubte a la certesa

3.1. El camí del dubte:


el projecte és ambiciós malgrat la simplicitat aparent:

Només Acceptarem allò que és evident

No es tracta de dir que allò que no sigui evident sigui fals, Simplement, no podem considerar-lo veritable i no podem utilitzar-lo Per avançar en la nostra recerca. Descartes disposat a dubtar De manera metòdica.
No pot Prendre com a fonament l'experiència dels sentits, Atès que els sentits de vegades ens enganyen i no mereixen confiança Absoluta. Tampoc no pot partir de l'experiència del propi Cos, vol demostrar la Impossibilitat de distingir amb certesa la realitat i la ficció. Les veritats matemàtiques Són posades en dubte. Descartes introdueix la hipòtesi Del geni maligne, el lloc de Déu totpoderós i bondadós estaria ocupat per un geni igualment Poderós, però maligne, que es complauria a fer-nos errar fins i tot En els càlculs més senzills. Es tracta de descartar fins el més Petit motiu de dubte.

3.2. La primera certesa:


penso, Doncs só, penso aleshores existeixo, cogito, ergo sum, aquesta és la primera Certesa, l'única dada que Coneix amb seguretat i sobre la qual haurà de bastir tot l'edifici Del coneixement. Descartes ha descompost el problema fins a trobar Una veritat de la qual la raó no pot dubtar. Descartes dubta de la Seva realitat només com a mètode, no pas com a actitud viral.

El Dubte cartesià és metòdic i no escèptic

Descartes no el planteja com a límit de les capacitats humanes, sinó Com a eina, amb el convenciment que servint-nos-en podem arribar a la veritat.

El significat del cogito → l'existència del jo com una cosa que pensa. Només una cosa és Segura: l'existència del meu jo pensant. Aquest jo es troba la clau Per abandonar la reclusió de la consciència i recuperar la certesa Del món exterior.


Entradas relacionadas: