El dubte cartesià geni maligne viquipedia

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 6,95 KB

 
1.- La teoria cartesiana del coneixement, el dubte metòdic i el cogito (Veure ampliacions en dubte metòdic i cogito i veure esquema del procés del dubte metòdic)
El nucli de la filosofia cartesiana és l’estudi del fonament sobre el qual es basa el coneixement humà, fins al punt que es pot dir que amb ell apareix l’epistemologia o teoria del coneixement com a tema central de la filosofia moderna. Quines són les veritats que podem conèixer amb certesa? Aquesta és la qüestió central del Discurs del mètode i, sobretot, de la primera de les Meditacions (veure text)
. Rebutjant la filosofia escolàstica i aristotèlica com incapaç de donar resposta a les exigències científiques de la seva època, Descartes s’inspira en les matemàtiques per desenvolupar un mètode que aporti certesa a l’esperit humà a totes les qüestions. Tindrà per certes només aquelles idees que s’ofereixin clares (certament presents a la consciència) i distintes (ben analitzades) a la consideració de la ment.
La recerca del fonament parteix del dubte (veure text i veure dubte metòdic). Motius del dubte són:
la poca fiabilitat dels sentits;
la possible confusió entre el somni i la vigília;
el geni maligne.

És possible, diu, dubtar de totes les percepcions dels sentits, perquè a vegades enganyen i, a més, als homes ens succeeix que en ocasions no sabem si el que ens passa és en somnis o estant desperts, amb el que el dubte abraça no només una determinada sensació, sinó la mateixa vida corporal en conjunt: pot ser que tot no sigui més que un somni.
Aquesta possibilitat de confusió entre el somni i la vigília també l'explora Calderón de la Barca, qui per la mateixa època escriu la seva famosa obra La vida es sueño, en la qual també es mostra la crisi de la cultura occidental després del Renaixement i la nova ciència i la resposta del Barroc davant això.
D’aquest enorme dubte sorgeix temporalment una certesa: ni en somnis és possible dubtar de les veritats matemàtiques, segons les quals 2 i 3 fan 5 -també durant el somni- i un quadrat no pot tenir més de quatre costats. És a dir, és possible dubtar de tot el que es coneix a posteriori, però no sembla possible dubtar del que coneixem a priori. No obstant això, el dubte metòdic de Descartes busca una altra alternativa a aquesta situació: el geni maligne (veure text 1 i text 2).Ningú ens diu que sigui impossible que estiguem sotmesos al domini d’un déu maligne, «arter, enganyós i poderós» que ens confongui en allò referents a la certesa de les nocions matemàtiques. És a dir, la nostra naturalesa pot ser tal que ens confongui quan creiem entendre que quelcom és verdader o fals. També és possible, doncs, dubtar de la certesa de les matemàtiques. Amb tot, hi ha alguna cosa que escapa al poder del geni maligne i a la possibilitat mateixa que la naturalesa humana funcioni malament: si el déu maligne m’enganya, existeixo; si m’enganyo a mi mateix, també existeixo. En resum, el dubte porta a la consciència de pensar, raó per la qual Descartes afirma: «penso, per tant existeixo» (cogito, ergo sum) (veure text 1 i text 2 i veure també textos d'Agustí d'Hipona que són un precedent del cogito cartesià). Aquesta afirmació és indubtable, ja que el mateix dubte pressuposa l’existència d’un subjecte (d’un "jo") capaç de pensar. No és possible, doncs, pensar que no es pensa. Aquesta impossibilitat farà que, més endavant, Freud afirmi que és la base inconscient de les creences en la immortalitat: ningú no pot pensar la pròpia mort; solament podem pensar un cos mort, però mentre ho pensem seguim posant-nos com a subjecte pensant. Per tant, és també la base de les creences en el dualisme psico-físic. (Veure cogito i veure esquema del procés del dubte metòdic)
 2 - el fonament del Racionalisme, el criteri de certesa, la teoria de les substàncies i Déu
En el fet de pensar se’ns mostra, per intuïció o per raonament immediat, que existim. Aquesta és la primera veritat que el mètode del dubte cartesià permet trobar, i aquest és l’inici de la filosofia de Descartes, així com el fonament de la filosofia racionalistamoderna: la immediatesa de la pròpia consciència o la subjectivitat; de les idees de les coses es passa immediatament al coneixement de l’existència de les mateixes. Coneguda, segons Descartes, la pròpia existència com a veritat primera i fonamental, se sotmet a anàlisi primer la raó per la qual s’accepta com verdader que «penso, per tant existeixo», i després la consciència mateixa de pensar, de manera que el subjecte es coneix com a substància pensant; de la primera anàlisi sorgeix el criteri de certesa o d’evidència: s’acceptarà com verdadera tota idea que sigui clara i distinta; de la segona anàlisi, que entre les idees del subjecte pensant destaquen les que Descartes anomena idees innates, que no procedeixen de l’experiència (que Descartes anomena idees adventícies) ni són simples imaginacions mentals (que anomena idees factícies), i en realitat són les úniques clares i distintes. D’elles destaca la idea de Déu, com a ser perfecte, de la qual -segons Descartes-  l’esperit humà sembla que no pot prescindir.
Però no pot, sense més, acceptar qualsevol idea que se li presenti com evident: el geni maligne, incapaç de fer-li dubtar de la pròpia existència, sí pot confondre’l en qualsevol altra idea que li sembli evident. Ha de provar, doncs, que no pot existir un geni maligne entestat en aquestes tasques, sinó que l’home, i amb ell la raó humana, és obra d’un Déu omnipotent i bo. Descartes ofereix dues proves de l’existència de Déu en les Meditacions. La de la terceraMeditació és una versió de l’anomenada prova cosmològica (veure text); la segona, en la cinquena Meditació, és una versió de l’anomenat argument de sant Anselm, o prova ontològica (veure text). Provada l’existència de Déu, desapareix el dubte que podria originar un possible geni maligne i, amb això, qualsevol dubte respecte del criteri d’evidència. A més, la substància infinita de Déu serveix a Descartes com a teló de fons contra el que creu entendre la seva pròpia naturalesa: Déu -substància pensant infinita- i l’home -substància pensant finita-, però com ell, capaç d’abraçar totes les coses amb el pensament, és a dir, amb el coneixement.
Això té també una versió a la inversa: el verdader coneixement és el que s’efectua mitjançant el pensament. Per això, Descartes no admet que siguin els sentits els que ens comuniquen verdader coneixement del món, i així ho explica amb l’exemple del tros de cera (segona Meditació) que podem veure cremar fins a consumir-se del tot: només l’enteniment ens dóna una idea clara i distinta del que passa (veure text).

Entradas relacionadas: