El dubte cartesià geni maligne viquipedia

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 3,54 KB

 

El mètode cartesià no té en compte cap dels coneixements i les eines rebudes o apreses i està emparentat amb el que es fa servir en matemàtiques, única ciència que produeixi algun coneixement segur, segons Descartes.

El primer problema d’aquest és trobar un principi absolutament garantit i immune a tot dubte.
Aquesta primera veritat seria també la refutació de la crítica escèptica (perquè ell és un filòsof racionalista i no escèptic) a la capacitat humana d’assolir la veritat i el punt de partida en l’edificació ordenada i metòdica del saber d’acord amb unes regles senzilles. Aquest mètode s’exposa a la seva obra “Discurs del mètode” 1637 i que consta de quatre regles:

Regla de l’evidència: No acceptar res com a vertader si no es coneix de manera evident per la raó.

Regla de l’anàlisi: Dividir les dificultats fins al màxim de simples perquè sigui més fàcil resoldre-les.

Regla de la síntesi: Procedir en el raonament i en la resolució dels problemes des del més senzill fins al més complex. Sempre suposant ordre entre tots.

Regla de l’enumeració: Revisar tot el procés fins a estar segurs de no ometre res.


L’objectiu de Descartesés arribar a un saber segur i cert construït per la nostra raó en què puguem confiar més enllà de tot dubte.

S’utilitza el dubte metòdic. Aquest no és un dubte escèptic, sinó una eina metodològica, un mètode d’acostament a la veritat.

L’objectiu d’aquest dubte és rebutjar com a absolutament fals tot allò en què pugui imaginar el més petit dubte, per veure si després d’això quedava quelcom en les seves creences que fos del tot indubtable.

Les coses que Descartes dubta abans d’arribar a algun element, algun enunciat o alguna idea que compleixi la condició són:

Els sentits perquè ens enganyen


No podem distingir la vigília del somni


Ens equivoquem en els raonaments matemàtics


Existència d’un Déu enganyador que em fa creure que existeix allò que percebo


Existència d’un geni maligne que usa tot el seu poder per enganyar-me



Descartes defineix la substància com una cosa que existeix de forma tal que no té necessitat sinó de si mateixa per existir.

Hi ha dos tipus de substàncies: la substància finita i la substància infinita.

La substància infinita és Déu perquè és perfecte.

I dins de la substància finita hi ha dos altres tipus de substàncies:

Substància pensant (res cogitans): 

ÀNIMA      PENSAMENT    Pensar, dubtar, estimar, sentir, jutjar...

Substància extensa (res extensa): 

COS     EXTENSIÓ     Figura i moviment



Entradas relacionadas: