Diferencies entre sofistes i Sòcrates

Heràclit ; El foc amagat i l’ànima

Per a Heràclit, el foc és un altre element que mostra el principi i el fons inestable de la realitat. Aquesta idea d’un foc que mai s’extingeix estableix límits i organitza el món, i ens remet a l’antiga idea grega de l’etern retorn.

El foc també és llum i expressa la intel·ligència. “El foc és intel·ligent i causa de l’organització de totes les coses”.

No es estrany doncs, que l’alè de l’home, allò que manifesta el moviment i la vida, estigués relacionat amb el foc

El riu que ens porta

Va comparar el fluir continu de les coses amb la d’aquest riu >, aquesta comparació es va condensar en una fórmula “ tot flueix”.

Plató afegeix: No podries submergir-te dues vegades en el mateix riu

L’harmonia dels contraris

Per a ell, el foc que transforma la matèria és exemple de la divinitat que tot ho iguala i que expressa la seva unitat. Aquesta unitat és de tensions oposades i esdevé harmonia.

Harmonia significa en grec uníó, acoblament. Un món ple d’oposicions que, tanmateix, s’harmonitzen i es conjuguen. Aquesta intuïció de la diversitat contraposada és present en tots els fragments d’ Heràclit.

I encara que la raó, l’ordre i l’harmonia siguin el moment d’estabilitat i perfecció, els esdeveniments del món, que flueixen en el temps, s’escapen a l’acabament immediat.

El món és també el joc dels oposats, en les aparents i sempre harmonitzades contradiccions

Pitàgores ;

L’ànima i el món

El pensament dels pitagòrics sembla que estava submergit en tot aquest conglomerat d’idees que venien de l’orfisme i les seves teories sobre l’ànima i les reencarnacions.

Eren molt conegudes les teories en que afirmaven que l’ànima és immortal; que transmigra d’unes espècies a unes altres; que el que s’ha esdevingut es torna a repetir períòdicament, i que tots els éssers vius estan units per vincles de parentiu.

Segons Aristòtil, els pitagòrics creien que l’ànima és aquella pols que hi ha a l’aire, per la qual cosa s’introduïa en el nadó mitjançant la respiració.

El nombre i l’harmonia de les esferes

L’harmonia de les esferes celestes, aquesta harmonia és fruit de les relacions entre nombres.

Els anomenats pitagòrics es van dedicar a les matemàtiques i les van fer progressar. Aquest van creure que els principis de les matemàtiques eren els principis de tots els éssers. Els nombres per naturalesa són anteriors a les coses, els pitagòrics creien que percebien en els nombres una major semblança amb el que existeix i el que canvia constantment.

Així una modificació determinada d’aquests nombres els semblava la justícia, una altra modificació, l’ànima i una altra l’oportunitat.

Finalment veien en els nombres les raons i les proporcions de l’harmonia. Veient, doncs, que tot s’assemblava als nombres.

El caràcter fonamental dels nombres. Els treballs matemàtics dels pitagòrics, van ser veritables aportacions científiques.

PARMÈNIDES; La via de la veritat

El terme veritat que amb tanta força apareix en el poema no té el fonament en l’experiència: “L’ésser i el pensar són la mateixa cosa”. Aquesta afirmació posa a la investigació dels filòsofs en un exclusiu món de la ment que viu en els seus propis productes.

El pensament de Parmènides es mou en un determinat orde ideal.

“Allò que és; és; i allò que no és, no és.” Això mostra el principi del pensament formal tan unit als plantejaments pitagòrics.

Allò que és l’ésser Ésser, que és increat, indestructible, complet, immòbil i infinit.

Ens sorprèn aquest descobriment de l’ésser com a objecte fonamental del pensament

L’ésser assumeix en si mateix totes les manifestacions d’allò real, com si dins de les coses hi hagués un vincle que els subjecta i organitza.

En aquest ser més enllà de la physis, es trobaven els trets d’una determinada manera de filosofar que podríem resumir de la manera següent:

• Se sintetitza tot el món de l’experiència i la realitat en una estructura que absorbeix i elimina totes les varietats.
• L’ésser és el límit del pensament, com si tot fos o estigués dit una sola vegada, i no fos necessari cercar, investigar.
• 
  

  Se supera la physis, el canvi; però no se’ns diu què és aquest ésser, de què està fet, de què està ple

• 
  

  El pensament sintel·lectualitza, però, al mateix temps, sembla deshumanitzar-se

• La història de la filosofia de mourà des d’aleshores entre aquests dos camins: un que porta a la realitat; un altre que es queda en la ment.

Demòcrit i la teoria dels àtoms

Demòcrit tenint en compte la concepció d’ésser de Parmènides, immutable i etern, afegeix que,aquest ésser consisteix en éssers infinits –àtoms- ( que no pot dividir-se més) i amb els quals vol explicar el món de l’experiència i el naixement, la multiplicitat i la desaparició de les coses.

Els àtoms son neutres, es distingeixen només en la forma, l’ordre i la situació, perquè es moguin necessiten un espai buit en el qual es puguin desplaçar i ordenar. Així s’origina i es configura el món

El mètode dels sofistes

La metodologia de l’ensenyament:

- Consideraven que la formació de l’individu ho incloïa tot i integrava tots els coneixements:

els ensenyaments que ells feien estaven relacionats amb l’astronomia, la mitologia, la poesia... Segons els sofistes, aquestes formes de coneixement havien de reunir-se en un sistema enciclopèdic, en que no tenia tanta importància la quantitat com la confluència d’aquests sabers, en una ciutat, creadora d’una forma nova de l’esser humà.

- Entenien el coneixement com un procés

: oposició al saber depenent de valors. Per a ells, l’acte de conèixer era variable i estava connectat amb el temps.

- Per a ells el coneixement té caràcter relatiu

: els judicis que descriuen el món són formes històriques que depenen de qui les escriu. El coneixement es basa en la sensació, per tant, mai es poden tenir sensacions sintetitzades.

- La validesa del coneixement era un problema per als sofistes, ja que cal dir qui diu els criteris vàlids del coneixement, de quin ordre son o amb quina finalitat es creen.

PROTAGORES

L’home, mesura de totes les coses.

D’aquestes obres perdudes destaca un fragment de Plató:

>’home>

La defensa de la subjectivitat expressa el relativisme del coneixements i l’afirmació de la perspectiva personal, una perspectiva que es concentra en cada vida humana i que la condiciona. Per tant, la veritat depèn del subjecte i l’objecte.

Les antilogies o els raonaments contraposats segueixen aquesta línia argumental.

GÒRGIES

Sobre el no-ésser desenvolupa tres augments successius, que coneixem per l’explicació de Sext Empíric a contra els matemàtics.

< el="" primer="" es="" que="" no="" existeix,="" el="" segon,="" que="" encara="" que="" existís="" això="" seria="" inaprehensible="" per="" a="" l’home,="" i="" el="" tercer,="" que="" encara="" que="" això="" que="" existeix="" fos="" cognoscible,="" no="" podria="" ser="" comunicat="" ni="" explicat="" als="">

Aquest home nega qualsevol tipus de veritat objectiva, i aquesta negació l’estén a les normes que son diferents en cada poble, època i al llarg de la vida dels individus.

Destaca la importància de la paraula de l’art de la retòrica, que ensenya a fer-la anar.  No son coses allò que comuniquem als altres sinó la paraula, que es diversa de les coses que existeixen.

El mètode socràtic

Potser allò que diferència Sòcrates de la resta de sofistes, segons Plató, és l’intent de superar el relativisme i d’aconseguir una veritat absoluta que permetés organitzar el desgast d ela política, la religió i el llenguatge que regeix la revolució intel·lectual dels sofistes. Sòcrates desmunta els conceptes que habiten en la ment sense cap fonament. Aquesta lluita per la claredat el converteix en un personatge tràgic.

Inducció i raonament universal

Per aconseguir els seus objectius:

Dues coses que s’atribueixen a Sòcrates: Els raonaments inductius i les definicions universals, i les dos es refereixen al principi de la ciència.

El veritable saber és el resultat del diàleg en que s’examinen les opinions

La pregunta com a procediment

Es la busqueda d’allò comú i la qual ens porta al concepte universal, que podem descobrir per mitjà d’aquest senzill procediment metodològic que consisteix a preguntar. La pregunta socràtica: que és això?

Sòcrates havia baixat la filosofia del cel a la terra

Ironia i maièutica

- La ironia consisteix a portar qui parla i que se sent segur que sap de que parla cap a la ignorància del saber suposat. > només en el reconeixement de la pròpia ignorància s’és capaç d’arribar al coneixement.

- La maièutica, o art de donar a llum, desperta i dona llum a la pròpia ànima, a la ment, als coneixements que hi dormen. No es tracta de posar en l’ interlocutor un saber diferent d’ell mateix, sinó despertar-li allò que ja té.