Diferencies entre sofistes i Sòcrates

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 7,81 KB

 

AGATHÓS:


 "Bó"; És un mot de lloança, clarament valoratiu. És la persona valenta, hàbil i que té èxit (especialment a la guerra). L'agathós és qui posseeix les coses que són valorades.

AIDÓS:


 "Vergonya". El que experimenta un home quan fracassa el paper que li ha estat encomanat. Sempre té un caire social: la persona que sent aidós està dient que no ha estat a l'atura del que socialment s'esperava d'ell.

ALÉTHEIA:


concepte filósòfic que es refereix a la sinceritat dels fets i de la realitat. Literalment la paraula significa 'allò que no està amagat, allò que és evident', el que 'és vertader'. També fa referència al 'desocultament de l'ésser'.

ÁPEIRON:


concepte cosmològic introduït pel filòsofAnaximandre el segle VI aC i que designa el principi original o arkhé que cercaven els membres de l'escola milèsia. L'àpeiron mai no ha rebut una definició precisa i s'ha interpretat generalment com una mena de caos primigeni. Representava els principis oposats de calor i fred, sec i moll, i governava el moviment de les coses. Les formes i diferències que hi ha al món també hi troben el seu origen.

ARETÉ:


virtut o excel·lència. Qualitat humana per la qual diem que es realitza de forma plena un ésser humà i adquireix l’excel·lència dintre del seu col·lectiu. Hi havia qui creia que era hereditària.
Els sofistes es vantaven de poder ensenyar-la a tothom.

ASÉBEIA:


impietat o irreligiositat. Concepte que designava les idees o conductes que atemptaven directament contra la religió i els valors religiosos tradicionals i que podien ser objecte d’acusació davant d’un tribunal. Tant Sòcrates, com Protàgores i Anaxàgores foren acusat d’asébeia.

DAIMON:


 Esperit de poca categoria, possiblement un element màgic vinculat a les coves, petit déu important en la congregació pitagòrica. En una època arcaica era el fat personal. A partir dels sofistes el daimon de l'home serà el seu caràcter.

DÓXA:


opinió o coneixement opinable, no vertader. Parmènides defineix en la Via de l’opinió que els homes només poden aspirar a aquesta forma de coneixement a través dels sentits i la imaginació. Els sofistes creien que l’home no pot arribar mai a la veritat i que només pot assolir aquest nivell de coneixement.

DIKAIOSINE:


"Justícia" La dikaiosine grega combina la noció d'equitat en l'extern amb el concepte d'integritat personal. Només és just el qui ho és com a individu (p.Ex. En Plató:
El qui té l'ànima justa) i alhora actua en la polis com a home agathós.

ETHOS:


 "Costum". Manera de fer les coses conforme a l'areté i la dikaiosine. Cal tenir present que a Grècia no existeix un concepte universal d'home (no és el mateix el grec que el bàrbar, l'amo que l'esclau). L'home és l'home grec i el seu ethos és la "manera de ser" de l'home que actua com cal (kalós kai agathós). L'ètica és una ciència pràctica. En certa manera l'ethos grec és competitiu: demana reconeixement social. Alguna vegada s'ha volgut fer derivar êthos (caràcter) o éthos (hàbit, costum) d'oikos (casa) però sembla que aquesta etimologia no és correcta.

EIKASIA:


Correspon al grau més baix de la teoria del coneixement de Plató, pertany a la doxa, 

opinió o fals saber. 

FILIA:


 "Amistat", És el plaer que es busca en la companyia de certes persones a causa del seu caràcter alegre o de l'encís de la seva conversa.

HUBRIS:


 Excés, supèrbia, desmesura. L'orgull intencionat, el pecat de transgredir l'ordre moral còsmic. La idea grega de mesura (el mesotés aristotèlic) és una estratègia per a deturar la hubris que quan s'instal·la en un home o en una ciutat acaba per destruir-ho tot.

KALÓS:


 "Bell", però no només des del punt de vista físic. Kalós és tot allò que es té en bon concepte.

LOGOS:


(Del grec: "logos" - pensament, discurs, raó.) Logos és un terme filósòfic, emprat per primera vegada per Heràclit per designar les lleis universals del món, la llei de l'ésser.

NOMOS:


 "Convenció", "costum", però sobretot: "l'orígen de la llei de la ciutat". El concepte deriva de nomós: lot de terra, prat, pastura i, per derivació, posició social que pertoca a algú. Quan els sofistes demostren que el nomos la ciutat no és quelcom "natural" sinó "convencional" apareix la filosofia del dret. Per als sofistes el nomos es pot triar i discutir. No existeix per naturalesa. Sòcrates i Aristòtil (entre d'altres) afirmaran que la ciutat és natural per a la vida humana. El nomos pot ser convencional, però el seu fonament és la necessitat de la vida humana en comunitat.

NOÚS:


Terme grec que etimològicament remet a significats relacionats amb la visió, el pensament i la reflexió, i que sol traduir-se per "intel·ligència", "intel·lecte" o "esperit". Anaxàgores ho introdueix en la seva filosofia per explicar el moviment de les "llavors".

PAIDEIA:


En la cultura de l'antiga Grècia, el terme paideia es referia a la formació i l'educació del membre ideal de la polis. Incorporava matèries tant teòriques com pràctiques i estava enfocada cap a la socialització dels individus dins de l'ordre aristocràtic de la polis. 

Physis:


Terme grec que significa natura. Amb el terme physis, quan ho transcrivim per "física", ens referim també en saber que té per objecte d'estudi la natura. Així, quan parlem de la física aristotèlica o de la epicúria ens referim a les teories dels aristotèlics o dels epicuris sobre la natura.

SAVIESA:


La saviesa és un atribut de l'ésser humà, que li permet prendre decisions justes i perfectament equilibrades, i posar el coneixement en acció. 

TECKNÉ:


 El que es pot aprendre, el que no és natural. Cobreix el significat dels nostres conceptes d' "art" i de "tècnica". Una teckné és influir en els altres a través de la retòrica. Definir correctament els conceptes és també teckné (Sòcrates).

Entradas relacionadas: