Dialèctica Transcendental de Kant: Límits de la Raó Pura

La Dialèctica Transcendental és la part de la Crítica de la raó pura que s'ocupa d'analitzar críticament la nostra facultat de la raó entesa en un sentit restringit (la “raó pura”). L'enteniment pretén conèixer els objectes a partir de les dades aportades per la nostra sensibilitat. Però té també la propensió de reduir l'enorme varietat de fenòmens al menor nombre possible de principis generals per tal d'oferir una explicació global de la realitat.

Aquesta propensió de l'enteniment impulsa la raó humana a pretendre conèixer més enllà de la realitat empírica. En definitiva, la raó demostra una propensió natural a cercar en darrer lloc allò incondicionat, allò que no té cap condició o causa prèvia i que és la causa i la condició de tota la resta de coses. Kant anomena allò incondicionat “idees de la raó” o “idees transcendentals”.

Les Idees de la Raó i la Unificació dels Fenòmens

Les idees transcendentals són tres:

• Ànima: Unifica el conjunt dels fenòmens de l'experiència interna.
• Món: Unifica el conjunt de fenòmens de l'experiència externa com a totalitat.
• Déu: Redueix aquests dos àmbits (ànima i món).

D'acord amb Kant, les idees d'ànima, món i Déu permeten unificar i sistematitzar tots els fenòmens que l'enteniment estructura a través de les categories.

La Metafísica com a Ciència Impossible

A la Dialèctica Transcendental, Kant sosté que les doctrines de la metafísica tradicional no són més que il·lusions que sorgeixen de l'intent d'usar les categories de l'enteniment per conèixer objectes que estan més enllà d'allò empíric i que no són assolibles a través de la intuïció sensible. El que fa que aquestes il·lusions siguin inevitables és la tendència natural de la raó humana a cercar allò incondicionat.

La “raó pura” en el seu ús teòric pretén conèixer coses que els nostres sentits no poden confirmar i que són incompatibles amb les formes de percepció humana. La conclusió és que no és possible un coneixement científic de les entitats metafísiques; és a dir, la metafísica és impossible com a ciència.

Divisions de la Metafísica Tradicional

Kant divideix la metafísica tradicional en tres parts:

• Psicologia Racional: Explicació de la naturalesa de l'ànima humana.
• Cosmologia Racional: Explicació de la naturalesa del món i la nostra situació dins d'aquest.
• Teologia Racional: Explicació de l'existència de Déu.

En realitat, les idees de la raó o idees transcendentals no són formes a priori, ja que manquen de matèria empírica; són només conceptes purs que no fan referència a fenòmens. La conclusió a la qual arriba la Crítica de la raó pura és que la metafísica és impossible com a ciència, ja que resulta impossible el coneixement dels noümens de l'ànima, el món i Déu. En la seva tendència natural a la recerca d'allò incondicionat, la raó ens condueix a traspassar els límits de l'experiència fenomènica i a elaborar arguments fal·laços.

Les Antinòmies de la Raó Pura

D'acord amb Kant, la raó comet un error quan pretén conèixer el jo o l'ànima humana com a realitat substancial (immortal). El motiu d'això és que la raó humana aplica de forma il·legítima la categoria de substància al conjunt d'estats psíquics per donar-los una unitat en el jo o l'ànima, quan només són aplicables als fenòmens que copsem a través de la intuïció sensible.

La raó cau en contradiccions (“antinòmies”) quan pretén concebre el món natural com un tot complet. Aquestes antinòmies són quatre:

1. Primera Antinomia (Temps i Espai): La raó és capaç de concloure simultàniament que el món té un començament en el temps i un límit en l'espai, com també que el món té una duració temporal i una extensió espacial infinita.
2. Segona Antinomia (Divisibilitat de la Matèria): La raó és capaç de concloure que el món està compost de parts materials simples i indivisibles (els àtoms), com també concloure que la matèria en el món és infinitament divisible.
3. Tercera Antinomia (Llibertat i Determinisme): La raó és capaç de concloure simultàniament l'existència d'un món regit per lleis causals deterministes que és compatible amb l'existència de la llibertat humana d'elecció (compatibilisme), com també que al món només regeixen lleis deterministes i que, llavors, no hi ha lloc per a la llibertat humana (incompatibilisme).
4. Quarta Antinomia (Existència de Déu): La raó és capaç de concloure l'existència d'un ésser necessari com a causa del món natural i els éssers contingents que hi viuen, com també la no existència d'aquest ésser i que, llavors, el món natural és una realitat eterna que no ha estat creada.

En aquests arguments, cadascun d'ells és il·lusori perquè la raó intenta aplicar la seva exigència cap a allò incondicional a realitats que només són el producte de la nostra intuïció sensible (l'espai i el temps), i no als fenòmens que copsem a través de la sensibilitat. La contradicció és conseqüència de la tendència de la raó a tancar la sèrie de causes o principis i d'estendre aquesta sèrie de forma infinita. En el primer cas, l'exigència d'allò incondicional s'aplica a suposades realitats noümèniques.

Aquesta conclusió és crucial per a Kant, ja que, tot i que la raó no pot demostrar ni l'existència de la llibertat ni l'existència de Déu, tampoc podem refutar-les, deixant així la possibilitat de demostrar-les per una altra via.

Crítica Kantiana a la Teologia Racional

L'última part de la Dialèctica Transcendental aborda la crítica kantiana a la teologia. Kant critica l'argument ontològic, ja que no és possible demostrar l'existència de Déu a partir d'una definició de Déu com a ésser perfecte. En aquest cas, l'existència, afirma Kant, es dedueix de la definició de Déu com a ésser perfecte i, llavors, la seva existència no és una propietat de Déu. Per tant, afirmar l'existència de Déu és com no dir res de nou. Dit d'una altra manera, en l'afirmació “Déu existeix” que deduïm de l'afirmació “Déu és perfecte”, el predicat no afegeix cap nova informació que no sabéssim. Per tant, l'afirmació “Déu existeix” és un judici analític i no sintètic.

Kant també assenyala que l'argument cosmològic (Déu com a causa material i eficient del món natural) i l'argument físicoteològic (l'argument teleològic o del disseny, Déu com a causa de l'ordre i propòsit que s'observa a la naturalesa) només poden demostrar la idea d'una causa primera o arquitecte de la naturalesa a partir de la idea d'ésser perfecte que es dóna per descomptada en l'argument ontològic. La idea d'un Déu com a primera causa o dissenyador de la naturalesa té sentit si suposem que Déu és perfecte i, per tant, omnipotent.

Principis Regulatius i Postulats Pràctics

En un apèndix de la Dialèctica Transcendental, Kant argumenta que la raó sí que ens proporciona principis “regulatius” indispensables perquè la investigació empírica pugui continuar. Aquestes idees ens permeten, si les suposem com a certes, proposar hipòtesis cada vegada més àmplies i simples per oferir una explicació unitària de la realitat.

Per últim, al “Cànon de la raó pura”, Kant posa el fonament per a la postulació pràctica de l'existència de Déu i la immortalitat de l'ànima humana. Ja que un individu, l'única esperança que té per ser feliç és assolir aquesta felicitat en una vida després de la mort. Òbviament, això només és possible si existeix un Déu que asseguri l'existència del Paradís o la Salvació i que la nostra ànima sigui immortal.