Desigualtats socials i econòmiques a la UE: causes i impacte

Les desigualtats socials i econòmiques en la UE

L'Europa occidental és una de les zones més desenvolupades i riques del planeta. Tot i això, també hi ha zones amb una problemàtica important que posen en dubte aquesta afirmació. El món és ple de desigualtats i la UE també.

A Europa hi ha diferències i desequilibris entre els estats membres; dins d'un mateix estat també. Hi ha desequilibris en l'àmbit rural i en zones urbanes d'una regió. Fins i tot en un nucli urbà ric hi pot haver bosses de pobresa amb característiques extremes, impropies d'un món desenvolupat. Per aquestes desigualtats tractem dos aspectes: la demografia i els sectors d'activitat, que mostren alguns dels desequilibris existents i que d'una manera directa o indirecta influeixen en les desigualtats econòmiques de la societat.

Els desequilibris demogràfics

La UE és un territori amb una densitat mitjana de 114 hab/km². Mentre la densitat dels Països Baixos és de 375 hab/km², la de Finlàndia és de 15 hab/km².

En un mateix estat les dades de densitat de població varien força segons les regions, per exemple: Madrid 620 hab/km² i Castella-La Manxa 21 hab/km² aproximadament.

En una mateixa regió també poden haver-hi desequilibris; per exemple, a Catalunya, a l'Alta Ribagorça 8,3 hab/km² i al Vallès Occidental 1.180 hab/km².

Aquestes dades desiguals fan que els problemes d'un indret siguin totalment diferents dels d'un altre. En alguns llocs les infraestructures no són suficients per atendre les necessitats de la població; en altres zones despoblades gairebé no hi ha activitat econòmica ni serveis públics. Aquestes diferències condicionen el desenvolupament regional.

Els desequilibris en els sectors d'activitat

L'economia i els diversos sectors d'activitat són els elements a partir dels quals es poden percebre les desigualtats entre zones de la UE. El territori de la Unió Europea està format per regions amb característiques tan diferents (històriques, geogràfiques...) que la uniformitat de l'economia ha resultat fins ara impossible.

A Europa hi ha zones amb un desenvolupament tecnològic i unes condicions climàtiques prou adequades per permetre-hi la pràctica d'una agricultura i ramaderia productives. En canvi, en altres indrets l'endarreriment i la duresa del clima són tan importants que és molt difícil que l'activitat agrària sigui rendible.

La Revolució Industrial va fer que en algunes regions hi hagués una indústria (sector secundari) consolidada. Tot i això, la revolució industrial no es va estendre de forma homogènia per tot el continent, la qual cosa implica que hi hagi importants àrees d'Europa on la industrialització és força escassa. A més, hi ha nuclis amb una llarga tradició industrial que no s'han pogut adaptar a les noves tecnologies i a la nova situació econòmica mundial. Aquestes circumstàncies han provocat el tancament d'importants nuclis industrials i han abocat les seves regions a situacions de greu declivi.

També el sector terciari, malgrat l'únic origen comú de les xarxes europees de comunicació (transports), el comerç i el turisme, no s'ha desenvolupat de la mateixa manera en tot el territori, cosa que ha comportat zones molt ben comunicades i amb activitat alta, i altres que no han assolit un nivell de serveis acceptable dins la UE.

La societat catalana dins la Unió Europea

Catalunya ha estat sempre una zona de pas; és un país fronterer i, tot i això, això no ha estat un impediment per mantenir relacions amb la resta d'Europa.

L'incorporació d'Espanya a la UE va ser ben rebuda per Catalunya, ja que es considerava molt positiu integrar-se a una organització supranacional que eliminava fronteres i alhora potenciava l'estructura regional del territori.

Catalunya i els eixos de desenvolupament europeu

Les zones de desenvolupament econòmic i social tenen una distribució determinada al llarg d'uns eixos de desenvolupament. L'eix principal s'estén des del sud de l'illa de la Gran Bretanya fins al nord de la península Itàlica i té com a centre l'àrea de Frankfurt. D'aquest eix surten dues ramificacions: una cap al centre d'Itàlia i l'altra cap a la costa mediterrània del sud de França, Catalunya i el País Valencià. D'aquí es desprèn que el centre de gravetat europeu s'ha desplaçat lleugerament cap a la conca mediterrània, la qual cosa ha fet que Catalunya guanyi protagonisme en l'àmbit de la UE.

Aquesta àrea, que va des d'Itàlia fins a València i Múrcia, es coneix amb el nom d'arc mediterrani i és una de les zones europees amb un potencial de desenvolupament important. Dins d'aquest espai, Catalunya ocupa una posició privilegiada i els experts consideren que, per raons geogràfiques, econòmiques, socials i culturals, té possibilitats molt grans de creixement.

Catalunya és comparable a alguns estats europeus, com Bèlgica, pel que fa a la densitat d'habitants.

Segons indicadors socioeconòmics, Catalunya ocupa un lloc intermedi entre les regions més desenvolupades de l'eix central i les regions perifèriques menys afavorides d'Europa.

És important que la societat catalana sigui capaç d'aprofitar els recursos de la política regional europea i aconseguir més pes específic a tot l'arc mediterrani, on, com s'ha dit, Catalunya té un lloc destacat.

Respecte del conjunt de l'Estat espanyol, Catalunya és una de les regions amb el PIB per habitant més alt. A més, presenta un avanç tecnològic més important i una taxa d'atur baixa.

Resum: el nivell de desenvolupament de Catalunya coincideix amb la mitjana de la UE i la seva situació geogràfica i les característiques socials, econòmiques, tecnològiques i culturals fan que sigui una de les regions amb millors perspectives de creixement de tota la zona mediterrània d'Europa.

La política regional en la UE

Les desigualtats econòmiques i socials han estat un motiu de preocupació constant per als dirigents comunitaris.

L'objectiu és avançar cap a la Unió Econòmica i Monetària, condició necessària per arribar a la unió política i social dels estats i dels habitants d'Europa.

Els fons estructurals i de cohesió

Els mecanismes per cohesionar els territoris s'anomenen: Fons estructurals i Fons de Cohesió.

Fons Estructurals: principals instruments financers per desenvolupar aquesta política estructural i de cohesió. En l'actualitat, els Fons Estructurals són els següents:

• Fons Social Europeu (FSE): previst en els tractats de Roma i posat en funcionament l'any 1960 amb l'objectiu de millorar les possibilitats d'ocupació i el nivell de vida dels treballadors.

Un cop aprovat el tractat de Maastricht, la Unió va posar en marxa un altre fons amb un impacte estructural important: el Fons de Cohesió, que es destina a finançar les millores de les xarxes transeuropees de transport i del medi ambient en els estats menys desenvolupats de la UE.

A partir de l'any 2000 van entrar en vigor els reglaments que regeixen el funcionament dels Fons Estructurals i de Cohesió. Amb aquestes reformes es pretén augmentar la cohesió econòmica i social i el desenvolupament de les regions. Aquestes noves polítiques es recullen en l'Agenda 2000.

Aquestes polítiques estructurals es concreten en tres objectius, que s'han d'assolir mitjançant la gestió dels fons:

• Objectiu 1: Promoure el desenvolupament de les regions menys poblades i amb retard econòmic.
• Objectiu 2: Suport a la reconversió econòmica i social de les zones amb deficiències estructurals. Les regions en transformació socioeconòmica en el sector industrial han de complir els requisits següents:

• Taxa d'atur registrada els darrers tres anys superior a la mitjana comunitària.
• Percentatge d'ocupació a la indústria igual o superior a la mitjana de la Comunitat Europea en qualsevol any de referència a partir de 1985.
• Reducció efectiva de l'ocupació industrial respecte de l'any de referència triat en l'apartat anterior.

Segons els criteris de la UE, es consideren zones rurals en declivi les que presenten aquestes característiques:

• Densitat de població inferior a 100 hab/km² o un percentatge d'ocupació agrària igual o superior al doble de la mitjana comunitària en qualsevol any de referència a partir de 1985.
• Taxa mitjana d'atur durant els últims tres anys superior a la mitjana comunitària, o una disminució de la població des de 1985.

Les zones urbanes en situació difícil compleixen un dels requisits següents:

• Taxa d'atur de llarga durada (més de 12 mesos) superior a la mitjana comunitària.
• Nivell de pobresa elevat; condicions precàries d'habitatge.
• Medi ambient deteriorat.
• Taxa de delinqüència elevada.
• Nivell baix d'educació de la població.

Les zones dependents de la pesca són aquelles en què l'ocupació pesquera representa un percentatge significatiu de l'ocupació total i que, a més, en la reestructuració del sector s'ha comparat una disminució dels llocs de treball. Catalunya va ser considerada zona elegible per a l'Objectiu 2.

• Objectiu 3: Suport a l'adaptació i modernització de polítiques i sistemes d'educació, formació i ocupació, a regions no incloses a l'Objectiu 1. El fons que participa en aquest objectiu és el FSE.