Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

Enviado por Carlos y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 16,03 KB

 

11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

Després de la Guerra Civil (1936-1939), durant els anys de la immediata postguerra, el teatre en català
fou completament bandejat dels escenaris. A partir d'aleshores la represa fou lenta, i més encara a les
comarques valencianés. A mitjans des quaranta es permeteren representacions del sainet tradicional i, a
Catalunya, muntatges sobre obres romàntiques o realistes d'autors de preguera (

S,oler, Guimerà)


r però
no obres noves (només peces realistes de ~!~a i~~la) ni traduccions, que r\;-;~ra;;~~;;;eses fins
Déu anys més tard.

A la segona meitat dels anys cinquanta es creà l'Agrupació _Dramàtica de §arcelona (ADB), que estrénà
obres d'autors clàssics, i contemporanis. Entre altres cal destacar:
Salvador Espriu, que en Antígona
 reflexionava sobre els problemes morals que suposen les guerres;
Joan Brossa i el seu teatre
avantguardista i poètic, la Poesia escènica; i Manuel de Pedrolo (Homes i no)
que fa un teatre
existencialista, relacionat sovint amb l'absurd. Quan l'ADB desaparegué a principis dels seixanta, l'Escola d'Ar
! Dramàtic Adrià Gual (dirigida per Ricard
Salvat i Maria Aurèlia
capmany~ seguí la seua tasca i aconseguí connectar la nostra d~amatúrgia amb els
moderns corrents europeus. Fou especialment important la influència de l'alemany Bertolt Brecht, del
seu teatre èpic, polític i contrari al sentimentalisme. Es caracteritzava per usar recursos destinats a
trencar la il-lusió de realitat de la representació i així provocar la reflexió sobre els enganys de la societat
burgesa.

Sota aquesta influència, aparegueren molts grups de teatre. Alguns directors escrivien els textos que
escenificaven. Molts, com Els Joglars, van seguir la tendència de posar en primer pla l'espectacle en
detriment del text, i van cercar nous recursos escènics, sempre amb una finalitat social i política


13. Descriu les característiques bàsiques de l'escriptura teatral actual

EI teatre actual és hereu directe de la renovació teatral iniciada en Barcelona en els anys seixanta, que
incorporav
a els corrents europeus contemporanis, com el teatre de l'absurd o el teatre èpic de Bertolt
Brecht. Molts dels autors i de les companyies teatrals independents que sorgiren d'aquell context estan
en plena producció actualment, com és el cas de,'senetTJornet,o Rodolf Sirera, companyies com Els
Joglars, Els comediants o Dagoll-Dagon.

La tendència d'aquells primers anys va ser posar en primer pla
l'espectacle en detriment del text, i
provar nous recursos escènics per aconseguir sempre una finalitat
social i política
.

A partír dels setanta la tendència a buscar nous llenguatges escènics encara s'accentuà més i les
transforma
cions es concretaren en els punts següents:

-
Investigació de nous espais escènics, que poden incloure fàbriques, places, carrers (La Cubana)
o estadis
ol
ímpics (La fura dels baus, Els çomediants).

-

Rebuig del teatre escrit a priori



Moltes companyies escriuen com un equip l'obra que volen representar.

-
C
reixent importància del director escènic com a creador de l'obra, com ha ocorregut en la Companyia

Del Teatre Lliure


-
Incorporació de tot tipus de recursos e
xpressius, des dels més antics com mim (Tricicle), circ
(Comediants) o cine ( La Cubana), fins als proporcionats per les noves tecnologies.

Quant al teatre valencíà, destaca A1bena Teatre, que té com característiques l'humor i la paròdia, i

s'ha diversificat a la televisió (Autoindefinits). L'autor valencíà més important, Rodolf Sirera, en solitari o
en col-laboraci
ó amb el seu germà Josep Lluís, ha creat obres que segueixen una línia reflexiva. Hi destaca
EI verí de
l teatre, que parla sobre la moral del poder i sobre els límits entre realitat i ficció en la
representació. Sirera també ha fet de guionista per a
la TV3



15. Valora la repercussió de l'assaig de Joan Fuster en el context de l'època

Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és la figura culminant de l'assaig en la història de la literatura catalana. Ha
cultivat totes les variants del gènere, com l'article periodístic, el diari íntim, el diccionari, l'aforisme o l'assaig llarg. Quant als temes, hi cal distingir els assaigs humanístics, de temàtica intemporal, els estudis
d'art i literatura i els assaigs sociopolítics.

Aconseguí fer-se un lloc entre els assagistes de l'època amb EI descrèdit de la realitat(1955), una reflexió
sobre la funció de l'art. De fet, l'estudi sobre la capacitat creadora és central en la seua obra.

Entre els escrits sociopolítics destaca Nosaltres els valencians(1962), reflexió sobre el passat i el present
dels valencians. Segons la seva tesi, el futur només es pot construir des d'una presa de consciència
nacional, i aquesta només es pot realitzar dins del Març dels Països Catalans i des d'una posició ideològica
d'esquerres. Aleshores, des de la resta de l'espectre polític que hi quedava exclòs, va sorgir una reacció
en contra d'extraordinària agressivitat, coneguda com blaverisme o anticatalanisme, que va arribar a
atemptar contra la vida de l'autor.

Així, el debat honest que l'obra proposava es va veure impossibilitat per uns interessos polítics que van
saber manipular la manca de formació de la població. Llavors va sorgir l'anomenada tercera via, per
conciliar postures, que més tard va donar lloc a la creació de l'Acadèmia valenciana de la llengua, la qual
en el seu model lingüístic s'allunya de les solucions del català general, i per tant del que fan servir la
immensa majoria dels escriptors valencians.

Entradas relacionadas: