El desarrollismo i els canvis econòmics , socials i polítics del règim franquista a partir de 1959 fins al 1973

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 8,05 KB

 
l’estabilitat de la dictadura: totalitarisme i autarquia la victòria del bàndol nacional en la Guerra Civil va suposar l’extensió de la dictadura franquista a tot el territori espanyol. Les institucions democràtiques republicanes van quedar abolides. El nou règim polític va posar fi a la divisió de poders, la constitució, les llibertats individuals i els partits polítics, així com va passar amb tota institució de representació ciutadana. Franco va passar a posseir el poder executiu i legislatiu. El 1942 es va crear un òrgan representatiu, les corts, però no tenia poder decisori. La seua única funció era aprovar aquelles lleis que el caudillo els presentava. Els seus membres, els procuradors, lluny de ser votats per sufragi universal, eren designats o triats per organismes oficials. Representaven institucions econòmiques i professionals, així com els tres estaments corporatius de l’estat: els sindicats, els municipis i les famílies. En absència d’una constitució que regulara els poders i els drets i deures, es van promulgar les lleis fonamentals del regne, que van funcionar com a base legal de la dictadura. Entre aquestes, van destacar: fur de treball (1938). Llei constitutiva de les corts (1942). Fur dels espanyols (1945). Llei de referèndum nacional (1945). Llei de successió del cap de l’estat (1947). Llei de principis del moviment nacional (1958). Llei orgànica de l’estat (1967). La derrota de l’Alemanya nazi i de la itàlia feixista en la segona Guerra Mundial (1939-1945) va deixar Franco desproveït dels seus principals aliats. El 1946, la recentment creada ONU va condemnar el feixisme, per la qual cosa Espanya va ser vetada en l’organització i va quedar aïllada internacionalment. El règim franquista es va veure llavors obligat a moderar gradualment la seua imatge exterior.
la ideologia i els símbols franquistes l’estat franquista va adoptar, sobretot en la seua primera etapa, els símbols de la falange: la salutació feixista, l’himne del cara al sol i la camisa blava de tipus paramilitar. Per a difondre la propaganda, els falangistes disposaven del diari arriba, fundat per josé Antonio Primo de Rivera el 1935, que va ser incorporat a la prensa del movimiento. El 1937, tots els grups polítics franquistes van quedar unificats en un nou partit: la falange española tradicionalista y de las jons. Durant la dictadura, aquest partit va passar a anomenar-se movimiento nacional. Les seues organitzacions —el frente de juventudes, la sección femenina, el sindicato español universitario i l’auxilio social— es van convertir en institucions de l’estat.
l’obertura del règim a l’exterior després de la fi de la segona Guerra Mundial, la dictadura va emprendre certs canvis per a endolcir la seua imatge exterior: es van suprimir alguns símbols feixistes i el govern va deixar de recolzar-se en exclusiva en els falangistes. Així, van accedir al poder membres de diferents moviments catòlics, amb la qual cosa es va inaugurar l’etapa del nacionalcatolicisme. En aquest període, Espanya es va definir legalment com un regne i el fur dels espanyols (1945) es va presentar com una espècie de carta de drets indivi-duals, la suspensió dels quals preveia el mateix fur. En els anys cinquanta es va trencar l’aïllament internacional. El 1953, Espanya va signar acords amb el vaticà i amb els Estats Units i, dos anys més tard, va ser admesa en l’ONU. L’economia espanyola, patia encara les seqüeles de la Guerra Civil. En un Març internacional antifeixista, el franquisme va promoure una política econòmica autàrquica. L’autarquia tenia com a objectiu aconseguir l’autosuficiència enfront de l’exterior; per això, es van limitar les importacions i es va tractar de desenvolupar la indústria nacional. Es va instaurar una reglamentació severa de la producció agrària i es van controlar salaris i preus. Els resultats d’aquesta política econòmica no van ser els desitjats. L’escassa producció va obligar al racionament d’aliments, i la falta de matèries primeres industrials i de combustibles va reduir l’activitat econòmica. Prompte va caldre importar blat i petroli, però l’estat mancava de capacitat de pagament. La situació internacional va jugar llavors a favor del règim. En el Març de la Guerra Freda, Espanya va signar acords amb els Estats Units i, a canvi del permís per a utilitzar quatre bases militars espanyoles, va obtenir ajuda tècnica, militar i econòmica, a més d’aliments i matèries primeres per a la indústria. Això va possibilitar que el país superara la penúria en un curt termini. No obstant això, el 1956, la crisi es va aguditzar. Van sorgir disturbis universitaris.

El desenvolupisme


Els avanços econòmics la importància del turisme en l’economia des de mitjan dècada del 1950, l’arribada de turistes a Espanya no va cessar de créixer. Si el 1955 hi arribaven un milió i mig de viatgers, el 1965 ho van fer més de 14 milions, i més de 32 milions el 1975. El turisme es va convertir així en una part fonamental del producte interior brut espanyol. Turistes a màlaga a mitjan dècada del 1960. Els estrangers arribaven atrets, sobretot, per les platges i el sol. L’autarquia va donar pas a un nou període marcat per l’obertura progressiva al comerç exterior. El pla d’estabilització, el 1959, i, des del 1964, els diferents plans de desenvolupament convertirien Espanya en un país desenvolupat, urbà i industrial. L’estratègia econòmica es va centrar a permetre les importacions de béns i capitals, devaluar la pesseta i controlar la despesa pública i els ingressos fiscals. La millora econòmica no es va percebre immediatament, per la qual cosa més d’un milió d’espanyols van emigrar a altres països de l’Europa desenvolupada a la recerca d’ocupació. No obstant això, prompte es va produir un auge econòmic basat en tres pilars: l’arribada de capital estranger, el turisme i els enviaments de diners dels emigrants va permetre que l’economia cresquera, el sector industrial es va convertir en el més dinàmic del país, gràcies al creixement de les importacions de tecnologia i a l’impuls a les indústries de béns d’equip i maquinària. Es va desenvolupar nous nuclis industrials en la cornisa cantàbrica, Catalunya, l’actual comunitat valenciana, múrcia i Madrid. L’agricultura tradicional es va transformar en una agricultura moderna: es van ampliar els regadius i es va incrementar la mecanització i l’ús de fertilitzants. La productivitat agrària i ramadera va créixer
La transformació social el creixement econòmic va portar canvis socials. Les classes rurals, jornalers i xicotets propietaris, van tendir a l’emigració. D’altra banda, els qui s’hi van quedar van millorar les seues condicions de vida i de treball amb la modernització de l’agricultura i la ramaderia. La classe obrera i els treballadors del sector serveis van créixer de manera notable, com a conseqüència de l’èxode rural. Les classes mitjanes es van incrementar, atés l’augment dels llocs de treball tècnics i del sector terciari. El desenvolupisme econòmic va ser també un factor molt important de transformació social, ja que va generar un fort moviment migratori i va canviar l’estructura tradicional de la societat espanyola.


Entradas relacionadas: