Delimitació del territori de Catalunya

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Ciencias sociales

Escrito el en catalán con un tamaño de 18,6 KB

 

1. Què és una nació?

Una nació apareix quan un grup de persones:

— posseeix un sentiment permanent de pertànyer a una mateixa comunitat,

— el seu sentiment l’expressa amb símbols comuns com banderes, himnes, festes...

— ocupa un espai delimitat i es distingeix clarament dels altres grups veïns.

Exemples :Alemanya, Anglaterra, Escòcia, etc.

2. Què és un estat?

L’estat és un fet administratiu. És un conjunt de persones i institucions que controla, organitza i satisfà una part de les necessitats comunes de tots els habitants d’un territori clarament delimitat per fronteres.

Les persones que treballen al servei d’un estat s’anomenen funcionaris o funcionàries: ministres, jutges, metges, policies, etc. Institucions importants de l’estat són els parlaments i els tribunals de justícia.

3. El territori de la nació i el territori de l’estat

El territori d’un estat pot coincidir amb una sola nació, amb una part d’una nació o amb més d’una nació. Si el territori de l’estat coincideix amb una nació, s’anomena estat nacional.

 Exemples :Portugal i Islàndia.

4. La divisió territorial dels Estats

El territori dels estats està dividit en unitats més petites. Segons el grau de poder que tenen les unitats territorials subestatals , els estats poden ser federals, unitaris i descentralitzats.


4.1. Els estats federals

Els estats federals s’organitzen a través d’un pacte entre diversos estats independents.

En aquest pacte creen una administració comuna a la qual deleguen part de les seves funcions. Però els estats membres de l’estat federal continuen mantenint els seus propis governs i fins i tot la seva pròpia constitució.

Exemples: Estats Units i Alemanya.

4.2. Els estats unitaris

En els estats unitaris només existeix un únic estat i una única constitució. Per governar els diversos territoris disposa d’uns delegats que depenen de la capital.

L’exemple: França.

4.3. Els estats descentralitzats

En els estats descentralitzats, les comunitats territorials que els formen són autònomes.

Hi ha funcions que depenen de les comunitats autònomes i d’altres del govern central.

Exemple: L’Estat espanyol.

4.4. L’Estat espanyol: un estat descentralitzat i plurinacional

L’Estat espanyol es divideix en comunitats autònomes: les regions i les nacionalitats.

Les nacionalitats són :Catalunya, País Basc i Galícia.

La Constitució espanyola qualifica Espanya com a nació i estableix l’existència de nacionalitats. Per això podem dir que l’Estat espanyol és plurinacional.


  1. L’ESTATUT D’AUTONOMIA

•             Vigent des de l’any 2006.

•             Aprovat pel Parlament de Catalunya, modificat per les Corts espanyoles i votat en referèndum pels ciutadans de Catalunya.

•             Conegut també com a Estatut de Miravet.

1.1. Preàmbul

•             El preàmbul és la part del text on és justifiquen els motius de l’Estatut i s’exposen els principis generals.

•             Fa referència al dret de Catalunya a l’autogovern i als drets històrics.

•             S’utilitza la paraula nació però sense atorgar clarament aquesta condició a Catalunya, ja que la Constitució només reconeix la nació espanyola.

1.2. Títol preliminar

•             Els principis que articulen l’Estatut.

•             La Generalitat com a forma d’autogovern a Catalunya.

•             Relació bilateral i multilateral amb l’estat.

•             El català com a llengua pròpia de Catalunya.

•             L’Estatut supeditat a la Constitució espanyola, a la legislació de la UE, i a la Declaració Universal dels Drets Humans.


1.3. Títol I. Drets, deures i principis rectors

•             Els drets i deures es refereixen a les persones, mentre que els principis rectors fan referència a l’administració.

•             Drets innovadors adaptats als nous temps (per exemple, el testament vital).

•             Voluntat d’adaptar-se als nous temps pel que fa als principis rectors (per exemple, es fa referència a la cultura de la Pau o a la violència de gènere).

1.4. Títol II. De les institucions

•             Definició de les funcions i la composició de les diferents institucions (Parlament, Govern, Presidència de la Generalitat, etc.).

•             Consideració de les institucions locals (municipis, comarques i vegueries) com a integrants del sistema institucional de la Generalitat.

•             Especificitats de la Vall d’Aran i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

1.5. Títol III: Del poder judicial a Catalunya

•             El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és la darrera instància judicial.

•             Els jutges i fiscals a Catalunya han d’acreditar coneixements de català.

1.6. Títol IV: De les competències

•             Blindatge competencial: llistat exhaustiu de totes les competències per tal de garantir-les davant l’Estat.

•             Competències compartides:  pertanyen a la Generalitat però l’Estat té la potestat  de fer-ne lleis.

•             Competències exclusives: només són assumpte de la Generalitat, ja que també és seva la potestat de fer-ne lleis.


1.7. Títol V: De les relacions institucionals de la Generalitat

•             S’hi regulen les relacions de la Generalitat amb l’Estat, amb altres Comunitats Autònomes i amb la UE.

•             Comissió bilateral Generalitat-Estat: s’estableixen relacions de bilateralitat entre la Generalitat i l’Estat.

1.8. Títol VI: Del finançament de la Generalitat

•             La Generalitat obté un percentatge més alt en els impostos cedits per l’Estat (IVA, IRPF i impostos especials).

•             Creació de l’Agència Tributària de Catalunya i de la Comissió mixta d’afers econòmics entre la Generalitat i l’Estat.

•             En les disposicions addicionals s’estipula que, al llarg de 7 anys, la inversió de l’Estat a Catalunya serà proporcional a la seva aportació al PIB estatal.

2. LES DIVISIONS TERRITORIALS A Catalunya

•             És la manera com un estat o un territori divideix la seva superfície amb unitats més petites.

•             Es fan amb finalitats administratives, polítiques, econòmiques o militars.

2.1. L’època romana

•             Divisió d’Hispània en províncies, amb Tàrraco com a capital provincial.

•             Per sota de les províncies hi havia els convents jurídics. El convent jurídic de Tarragona abraçava bona part de l’actual Catalunya, arribant al sud fins al riu Xúquer.

•             Per sota dels convents jurídics, la civitas era el territori que depenia d’una ciutat.

•             Finalitat de facilitar el domini ROMà.


2.2. Els comtats catalans

•             Els francs van establir la Marca Hispànica a finals del segle VIII amb la finalitat de defensar l’Imperi Franc dels atacs musulmans.

•             A partir del Segle X van anar assolint cada cop més independència respecte dels francs.

•             Inicialment, la seva finalitat era defensar el territori dels atacs. Més tard, es va tractar d’ampliar els dominis mitjançant la conquesta de terres als musulmans.

•             Amb el temps, el comtat de Barcelona va assolir una posició preeminent sobre la resta.

2.3. Les vegueries (Edat Mitjana i moderna)

•             Vegueries i sotsvegueries: unitats administratives bàsiques de Catalunya entre finals del Segle XIII i inicis del Segle XVIII.

•             Veguer: funcionari reial que s’encarregava d’administrar justícia.

•             Les vegueries no es trobaven a tot el territori, només a les zones sota jurisdicció reial.

2.4. L’organització territorial borbònica al Segle XVIII

•             Amb els decrets de Nova Planta es van abolir les vegueries i es va introduir una nova organització territorial, basada en corregiments i alcaldies.

•             Alcaldies: eren l’equivalent dels actuals municipis. Els alcaldes eren homes de confiança del règim borbònic.

•             Corregiments: agrupaven diverses alcaldies. Tenien la finalitat de controlar militarment el territori (els corregidors eren militars).

2.5. Catalunya dins la França napoleònica

•             Entre 1812 i 1814 França va annexionar Catalunya. Com a conseqüència, s’hi estableix la mateixa divisió territorial (departaments i districtes) que a la resta de França.

•             Es va intentar demostrar que Catalunya pertanyia a França.

•             Els departaments van ser creats amb la uníó de diferents corregiments. Es van establir divisions sense gaire sentit geogràfic, que demostraven un desconeixement del territori.

2.6. La divisió provincial de 1833

•             L’any 1833 l’estat liberal va establir la divisió en províncies, que han estat vigents fins ara.

•             Catalunya va perdre la unitat política, ja que les províncies passaven a dependre de Madrid.

•             Es tractava d’un model centralista inspirat en el sistema francès. A Catalunya, a partir de la segona meitat del Segle XIX va anar sorgint una onada de rebuig cap a la divisió provincial.

2.7. Els partits judicials

•             Creació, l’any 1834, de la divisió en partits judicials.

•             Finalitat d’impartir justícia.

•             Divisió territorial que té en compte els criteris geogràfics, com el paper de la capital respecte del territori o bé la importància dels accidents geogràfics.

•             Similitud amb la posterior divisió comarcal republicana.


2.8. Comarques i vegueries a la Catalunya republicana

2.8.1. Antecedents de les comarques

•             Llarga tradició de les comarques al país, que van sorgir com a agrupacions de poblacions amb un marcat caire geogràfic i natural.

•             No és fins la Segona República que van obtenir reconeixement jurídic.

•             Múltiples propostes de divisions comarcals a finals del Segle XIX i inicis del Segle XX.

•             Des del catalanisme polític es van començar a plantejar les comarques com a alternativa a les províncies.

2.8.2. L’organització territorial de la Generalitat republicana

•             L’any 1931 es va crear la Ponència de la Divisió Territorial de Catalunya, formada per intel·lectuals com el geògraf Pau Vila.

•             La Ponència, a l’hora de fer la nova divisió territorial, es va basar en criteris econòmics, xarxes de comunicacions i relleu. Una de les eines que empraren va ser una enquesta feta a tots els ajuntaments catalans.

•             Amb aquestes dades a la mà, el 1936 es va aprovar un model basat en vegueries i comarques, alhora que es van abolir les províncies.

•             Demarcacions que havien de servir de base per als nous òrgans administratius, judicials i governatius.

•             Aquest model territorial va ser abolit l’any 1939 amb l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya.

2.9. L’actual divisió territorial

•             Establerta a l’Estatut de Catalunya de l’any 1979, però no va ser aprovada pel Parlament fins el 1987.

•             Projecte basat en la divisió republicana. Però les províncies van continuar vigents i es van establir tres comarques més.


2.10. Els reptes de futur

•             Proposta del govern, l’any 2010, d’agrupar les comarques en vegueries.

•             Diverses entitats territorials catalanes han mostrat la seva disconformitat amb aquest projecte.

1. LA DIVISIÓ PROVINCIAL DE 1833

La divisió en províncies es va aplicar per primera vegada a Espanya el 1833. Les províncies són una entitat territorial formada per l’agrupació de diversos municipis. Va ser obra de Javier de Burgos, que, va establir quaranta-nou províncies, que van quedar agrupades en tretze regions.

Els límits provincials es van traçar tenint en compte les fronteres dels antics regnes peninsulars. També es va intentar que totes les províncies tinguessin una superfície semblant, sense grans diferències de població. L’objectiu de la divisió provincial era enfortir i centralitzar l’Estat, i alhora racionalitzar-ne l’administració.

2.1. Federalisme

Durant la Primera República (1873-1874) es va elaborar un projecte de constitució que proposava la formació d’un Estat federal,Espanya havia de quedar dividida en disset estats, que coincidirien amb les comunitats autònomes actuals. Cada un d’aquests estats tindria la seva pròpia constitució, i disposaria dels seus propis òrgans legislatius, executius i judicials.

Aquest projecte de constitució no es va poder portar a la pràctica pel cop d’estat del general Pavía del Desembre de 1874.


2.2. Cantonalisme

El cantonalisme va ser una revolució política i social d’inspiració federal que va començar el 1873, durant la Primera República. La intenció del moviment cantonal era establir un veritable Estat federal, organitzat de baix cap a dalt. Per aconseguir-ho es va fomentar la creació de cantons, ciutats independents. Tot el moviment cantonal va estar molt influït per l’anarquisme i el socialisme.

El juliol de 1873 va esclatar la revolució cantonal a Cartagena, i ràpidament va passar a València, Múrcia, Andalusia, Salamanca i Toledo. El 13 de Gener de 1874 l’exèrcit va posar fi a l’últim reducte del cantonalisme: Cartagena.

    3. LA QÜESTIÓ TERRITORIAL A LA SEGONA REPÚBLICA

3.1. L’estat integral

Durant la Segona República (1931-1939) es va promulgar la Constitució de 1931, en la qual es va establir que l’Estat s’organitzava en municipis, que alhora s’agrupaven en províncies. D’altra banda, les províncies es podien organitzar en regions autònomes. Per constituir una regió autònoma es requeria, en primer lloc, el suport d’un estatut propi, i en segon lloc, l’aprovació de les Corts.


4.1. Comunitats autònomes de «via ràpida»

No totes les comunitats autònomes van adquirir els seus drets en el mateix moment. La Constitució va introduir dues vies per obtenir l’autonomia, una de directa o ràpida, i una altra de més lenta. El País Basc, Catalunya, Galícia i Andalusia van accedir a l’autonomia per la «via ràpida» després d’un referèndum que va confirmar la voluntat d’autogovern.

El motiu per considerar-les comunitats de via ràpida va ser que totes, tret d’Andalusia, ja havien votat en referèndum els seus estatuts d’autonomia durant la Segona República.

La resta de comunitats autònomes s’havien d’esperar cinc anys, i si després d’aquest temps persistia la seva voluntat d’autogovern, passarien a convertir-se en comunitats autònomes de ple dret.

4.1.1. El concepte de nacionalitat històrica

El terme nacionalitat històrica s’utilitza per referir-se a les comunitats autònomes amb una identitat cultural, lingüística i col•lectiva pròpia que les diferencia de la resta de comunitats que no la tenen. És el cas de Catalunya, el País Basc i Galícia.

4.1.2. L’excepció d’Andalusia

Les comunitats que van accedir a l’autonomia per la «via ràpida» ho van fer perquè en l’època de la Segona República havien votat el seu estatut en un referèndum. Per aquest motiu se les coneix com a comunitats històriques. Andalusia va ser una excepció, ja que no havia votat cap estatut durant la República, però va obtenir l’autonomia de forma immediata després de votar-la el 1981.


4.2. Comunitats forals

El País Basc i Navarra són comunitats forals. Se les anomena així fent referència als furs o drets que Navarra, Àlaba, Guipúscoa i Biscaia tenien des de l’Edat Mitjana i que els atorgava certes llibertats pel que fa a l’organització interna. Actualment, el País Basc i Navarra tenen concerts econòmics propis. Això significa que recapten els seus impostos i entreguen la part corresponent a l’Estat, mentre que en la resta de comunitats, anomenades de règim comú, l’Estat recapta els impostos i cedeix a cada una el que li pertany.

    5. DIVERSITAT FÍSICA I HUMANA A Espanya

5.2. Diversitat humana a Espanya

L’any 2009 la població espanyola era de 46.745.807 habitants, amb una densitat de 92,61 habitants per quilòmetre quadrat. La població es concentra a les ciutats, de manera que el 77% de la població viu en zones urbanes. Excepte Madrid, la majoria d’àrees urbanes es concentren al litoral.

L’espanyol és l’idioma oficial al conjunt de l’Estat. Altres llengües, com el català, el basc i el gallec, són cooficials als seus territoris

Entradas relacionadas: