Ddd

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Matemáticas

Escrito el en catalán con un tamaño de 3,6 KB

 
1. Els orígens del català El català procedeix del llatí parlat (vulgar), però al llarg de la seva història ha rebut influències lingüístiques diverses per substrat, superstrat i adstrat. 2. Trets de la romanització La romanització és el procés implantació en un territori de les lleis, els costums, la cultura, llengua de l'imperi romà.
La intensitat romanització varia segons les diferents zones de l'imperi romà (Gàl.lies, illes Britàniques, Germania, Hispània, Alps, Grècia, centre Europa, illes mediterrànies, nord d'Africa). Aquest fet tingué conseqüències lingüístiques; així en aquells terrritoris on la romanització és poc intensa apareix una llengua menys semblant al llatí que en aquells altres on la romanització és més forta.
La romanització a Catalunya va seguir les següents etapes:
1ª) S. II a C.-S I a C : arribada del s romans a Empúries (218 a C.), romanització lleu, establiment dels romans en la zona tarraconense.
2ª):S. I-V d C.: romanització més acusada.
La intensitat de la romanització a Catalunya varia segons les zones; així hi ha zones de romanització profunda (al litoral), mitjana (a l'interior) i zones no romanitzades (a la Catalunya pirinenca) on la cristianització acaba el procés de llatinització (S. X-XI). La romanització comportà un procés de substitució lingüística (fase de bilingüisme).


Un factor important en el tipus de romanització és la varietat del llatí que més influí en la formació de la llengua romànica. Així en l'origen del castellà influí més un llatí més clàssic (escrit, estable, arcaïtzant, culte) inplantat per funcionaris a la zona bètica, mentre que en el del català influí un llatí més vulgar (evolució ràpida) implantat per mercaders i legionaris en la zona tarraconense on les innovacions lingüístiques arriben més ràpidament. El llatí clàssic i el llatí vulgar són les dues grans variants d'aquesta llengua, però també existien altres modalitats que influiren en l'evolució posterior de les diferents llengües romàniques:el llatí tardà, el llatí cristià, el llatí bíblic i el baix llatí.
El llatí vulgar és el que es parlava; per tant, no es pot saber com era exactament, sinó a grans trets. Les fonts de coneixement del llatí vulgar són les següents:
· textos literaris vulgaritzats (correccions)
· tractats tècnics
· inscripcions amb vulgarismes
· textos gramaticals correctius (
Appendix Probi, S. IV)
· textos religiosos cristians
· glossaris explicatius en llatí tardà
· l'estudi de les semblances entre les llengües romàniques a través dels mètodes de la filologia comparada. És en el llatí on trobem la base lèxica del català a través dels diferents tipus de paraules: mots populars, cultismes, semicultismes, dobles lingüístics, antropònims, topònims i hagiotopònims. El llatí vulgar tenia un trets que l'acostaven a les llengües romàniques i que l'allunyaven del llatí clàssic: fonètics (substitució de vocals llargues i breus per àtones i tòniques, morfològics (la desaparició dels casos de la declinació), sintàctics (desaparició de l'hipèrbaton), lèxics (incorporació de paraules procedents de les llengües germàniques).

Entradas relacionadas: