David Hume: Teoria del Coneixement i Crítica a la Causalitat

Teoria del Coneixement de Hume

Hume sosté que tot el nostre coneixement prové de l'experiència. Les percepcions són els continguts de la ment humana, i no existeixen les idees innates. Tot el que coneixem és a partir de l'experiència. Hi ha dues classes de percepcions:

• Impressions: Contacte directe dels sentits amb els objectes. Són intenses i vives. Exemples: Sensacions, passions, emocions.
• Idees: Records de les impressions en la nostra ment. Formen part del coneixement i la raó del nostre passat.

Segons Hume, la idea depèn de la impressió; primer rebem la impressió.

Aquestes impressions i idees poden ser simples o complexes:

• Simples: Percepcions que no permeten separació ni distinció. Es refereixen a un sol element. Exemple: el color verd.
• Complexes: Es poden distingir per parts. Es distingeixen pel seu color, forma, olor, etc. Exemple: una poma.

El criteri de veritat estableix que una idea només serà vàlida si fa referència directa a una impressió. "Si no ho veig, no ho crec".

Cada idea simple deriva d'una impressió que s'hi assembla. Com que les idees complexes es formen a partir de les simples, les dues espècies de percepció es corresponen.

• Impressions de sensació: Provenen de l'ànima, fora dels nostres sentits.
• Impressions de reflexió: Són anteriors a les seves idees però posteriors a les de sensació. Ordre: 1. Una impressió afecta els nostres sentits i ens fa percebre calor, gana, plaer, etc. 2. D'aquesta impressió, se'n fa una còpia en la ment (idea). 3. Aquesta idea produeix noves impressions que són de reflexió. 4. Aquestes són copiades per la memòria i la imaginació i es converteixen en idees.

L'Associació entre les Idees

Com és possible que tinguem idees de coses que no existeixen? Hume diu que, a més de la memòria, que representa les idees i conserva un ordre i una posició, tenim la imaginació, que ens permet combinar les idees.

Sense el principi unificador, la ment és lliure i pot unir dues idees; és com una força suau que les ajunta. Aquesta qualitat sorgeix de:

• Semblança: La nostra ment tendeix a unir idees que s'assemblen a les impressions originals.
• Contigüitat: La nostra ment ajunta idees properes en l'espai i el temps.
• Causa-efecte: La nostra ment tendeix a unir determinades idees convertint-ne unes en l'efecte o el resultat d'unes altres.

A partir de les associacions, s'obtenen les idees complexes, els subjectes comuns del nostre pensament. Es poden dividir en relacions, modes i substàncies, igual que amb Locke.

Les Idees de Modes i Substàncies

La idea de substància es deriva d'una impressió de reflexió. Tenim impressions de sons, colors o gustos, però no percebem ni la seva substància ni la seva essència. Per tant, substància, unitat i essència són conceptes sense base empírica.

Substància-mode: Col·lecció d'idees simples unides per la imaginació amb un nom particular assignat.

Les substàncies "jo", "món" i "Déu" són idees falses però útils, ja que sense elles no podríem organitzar les nostres societats.

Idees Universals

Les idees generals són idees particulars amb un significat més extens. La imatge en la ment és un objecte abstracte individual, tot i que l'ús que en fem sigui com el d'un universal. Les idees universals i abstractes es formen per la força d'associació.

Les Idees de Relacions

L'individu sotmet el seu enteniment comparant les idees entre si. Hi ha dues classes:

• Relacions d'idees: Anàlisi i comparació del significat de les idees (àlgebra, aritmètica, geometria). Són relacions independents de la realitat, invariables, i no és possible el seu contrari. El seu coneixement és segur però no aporta res nou; la seva certesa ve de la intuïció. Són raonaments demostratius.
• Qüestions de fet: Connexions i relacions captades per l'experiència i segons l'enteniment; són existents. És possible el seu contrari, i els raonaments sobre fets estan basats en la relació causa-efecte. Són raonaments probables.

Per a la validesa de les nostres idees, cal cercar-la en l'experiència, de quina impressió prové. Teoria de la còpia: tota idea ha de ser rèplica de la impressió corresponent.

La Crítica del Principi de Causalitat

Hi ha d'haver una connexió necessària entre la causa i l'efecte. Sempre que es doni la causa, es donarà l'efecte. Quan dues boles xoquen, percebem d'entrada: Continuïtat, Prioritat temporal (el moviment de la pilota 1 (causa) és anterior al moviment de la pilota 2 (efecte)), Conjunció constant.

No percebem cap connexió necessària entre la causa i l'efecte; només percebem continuïtat, prioritat i connexió constant.

La idea de connexió necessària és una idea sense percepció ni impressió. No podem dir que la pilota 1 és causa del moviment de la pilota 2 perquè l'únic que hem vist és una successió de fenòmens. Per tant, només percebem la successió i no la causalitat; només veiem que una cosa passa després d'una altra, no que hi hagi un nexe causal entre els dos fenòmens.

Els objectes es troben units per una conjunció "i" (flama i calor), on un és la causa i l'altre l'efecte. Es podria dir que la causalitat i la connexió necessària es deriven de la conjunció constant (sempre es perceben de la mateixa manera), però aquí Hume critica la validesa demostrativa de la inducció.

• El fet que hagi succeït alguna cosa al passat no és una prova que en el futur sigui igual.
• El futur no es comportarà necessàriament d'una manera diferent del passat. No podem dir que passat i futur siguin iguals, ja que en un dels dos mai no hem tingut experiència. A partir de l'experiència, no podem dir més que la causalitat és un objecte seguit d'un altre.

La inducció no és un raonament demostratiu perquè el futur podria ser diferent del passat. L'experiència sensible no ens permet fer aquestes afirmacions. Els sentits només capten les coses com són aquí i ara, tot i que sempre es pot pensar que les coses que capto aquí i ara poden ser diferents.

No hi ha res de la causa que permeti a la raó derivar l'efecte. Això és per costum (això és així només perquè ho hem vist moltes vegades). La causalitat com a creença basada en el costum o l'hàbit, una opinió que no ha estat falsada.

• Hàbit perquè l'experiència reiterada es troba a la base de les creences sobre el futur.
• Per costum, creiem que si una cosa ha succeït en el passat, es repetirà en el futur.

La causalitat és matèria de la fe, i les seves proposicions mai no seran necessàries sinó probables. La ciència no és un coneixement necessari sinó un coneixement probable, i la seva base no és la raó sinó la creença i el costum.

Crítica de Hume

La causalitat no és una relació d'idees, ja que quan parlem de la relació d'una necessitat, és una qüestió de fet (no necessitat). A partir dels sentits, no podrem dir que quelcom és necessari ni preestablir relacions.

Si anul·lem el principi de causalitat, cauen les idees metafísiques; no podem conèixer l'existència, ni tan sols la de Déu.

Crítica de l'Existència del Món

La idea d'existència no és independent. El que existeix sempre és alguna cosa. L'existència externa és quelcom diferent del coneixement sensible, i com que les sensacions són l'únic que tenim a la ment (idees), no podem sortir fora d'aquest món interior. Per tant, l'home no té accés al món extern (igual que Berkeley).

Origen de la idea d'existència del món extern: si observéssim conjunts d'idees idèntiques, constants i coherents, aleshores podríem entendre-ho com a coherent. Però com que no es dona, ja que rebem conjunts d'idees distintes, perfectament definides i diferenciades (olor, gust, tacte, forma), com que són distintes, fem una incoherència lògica, ja que els agrupem en unitat i identitat. Això és una ficció útil per a la vida, però sense justificació racional.

Crítica de l'Existència de Déu

Déu és un ésser invisible i intel·ligible, va més enllà dels nostres sentits, no pot ser captat per l'experiència i, per tant, no es fonamenta en allò empíric. No té una impressió associada (ningú no l'ha vist). Per tant, hem de rebutjar la idea; és una invenció de la ment, una idea falsa.

• Argument ontològic: El refusa, ja que l'existència no es pot donar a priori; és una relació de fet.
• Arguments "a posteriori": No es pot demostrar a posteriori perquè només en coneixem els efectes (que és el que ens dona el coneixement).

Tot i que podria haver arribat a la negació de Déu, aquest no és l'objectiu de Hume. Déu i la religió tenen un valor moderador. Només nega la justificació racional; és una qüestió de fe.

Crítica del Jo com a Identitat Personal

És invisible, intangible, i no tenim impressions de l'ànima. Tant Hume com Locke i Berkeley refusen la idea del jo. No existeix un coneixement sensible del jo (invariable, constant i idèntic), només un flux continu d'impressions com dolor, alegria, etc.

Per tant, és una altra ficció de la nostra imaginació, d'impressions diferents i contràries que formen la idea d'una cosa.