David Hume: Empirisme, Idees i Crítica a la Causalitat

Origen de les Idees

Hume anomena percepcions als continguts de la ment, dividint-les en impressions i idees. Es diferencien per la força: les que entren amb més força són impressions (sensacions, passions, emocions) i la raó i les imatges d'impressions en el pensament són idees. També es poden dividir les percepcions en simples i complexes. Les simples són aquelles que no admeten distinció o separació i les complexes es poden distingir en parts. Totes les percepcions de la ment tenen un doble caràcter: apareixen alhora com a impressions i idees. Però també s'ha de distingir entre percepcions simples i complexes. Moltes de les nostres idees complexes no tenen impressions corresponents i moltes impressions complexes no tenen còpia en alguna idea. Per tant, existeix una semblança entre les nostres idees complexes i impressions, però no és cert que unes són còpies d'altres. Però si analitzem les idees i percepcions complexes com un conjunt de les simples, sabent que aquestes sí que s'assemblen i es corresponen entre si, podem afirmar que totes les nostres idees es deriven d'impressions que les corresponen i representen.

Podem dividir les impressions en sensació (surten de l'ànima originàriament, sense causa coneguda) i reflexió (passions) es deriven d'idees en el següent ordre: Una impressió afecta els sentits i ens fa percebre calor o fred, etc. Es fa una còpia de la impressió a la ment, que es conserva (idea). Quan la idea reapareix, produeix les noves impressions de desig, aversió, etc. i s'anomenen impressions de reflexió. Aquestes són copiades a la memòria i es converteixen en idees.

Associació d'Idees

La memòria i la imaginació són facultats que conserven les idees: la primera segons espai-temps i l'altra les descomposa en simples per després reagrupar-les. Si les idees estiguessin desconnectades es podrien reorganitzar de qualsevol manera, però la seva qualitat associativa ho impedeix. Aquesta qualitat sorgeix de la semblança i contigüitat en espai-temps i de la causa-efecte (crea la connexió més forta en la imaginació). A partir de les associacions s'obtenen idees complexes que poden ser relacions, modes i substàncies.

Idees de Modes i Substàncies

La substància no pot ser una impressió perquè no la capta cap sentit, però tampoc una passió perquè llavors no poden representar una substància. Per tant, no coneixem la substància: la idea de substància és una col·lecció d'idees simples unides per la imaginació sota un nom particular. Llavors aquestes qualitats de les substàncies se suposa que estan adherides a quelcom desconegut, però els modes, a part de poder-se trobar també adherits a les "substàncies" poden trobar-se dispersos en diferents objectes.

Idees Universals

Opina, com Berkeley, que són idees particulars que se'ls dona un significat més extens. La imatge en la ment és un objecte abstracte individual tot i que l'ús que en fem d'ella sigui com el d'un universal. Les idees universals i abstractes es formen per la força d'associació.

Idees de Relacions

Neixen de comparar idees entre si i es poden agrupar en dues grans classes:

Relacions d'Idees

Anàlisi i comparació del significat de les idees (àlgebra, aritmètica, geometria). Independentment de la realitat i són analítiques, invariables i no és possible el seu contrari. El seu coneixement és segur però no aporta res nou, la certesa ve de la intuïció. Raonaments demostratius.

Qüestions de Fets

Connexions i relacions captades per l'experiència, existents. És possible el seu contrari i no es poden deduir amb un anàlisi lògic (causa-efecte). Raonaments probables.

Crítica del Principi de Causalitat

La causa no es pot captar per cap sentit, és una relació que establim entre objectes. Com aquestes relacions s'han produït sempre, però podrien no fer-ho, hem de parlar de probabilitat i no causalitat. Dins les relacions entre objectes trobem: Contigüitat (espai) i prioritat temporal. No són una connexió necessària, no és evident per intuïció perquè no en tenim de la connexió necessària. L'experiència només ens dona 2 fenòmens que es succeeixen: la inferència causal no és producte d'un coneixement intuïtiu. Creiem que un objecte existeix a causa d'un altre, però aquesta creença l'hem adquirit per costum, com a una opinió que encara no ha estat falsada. Els objectes es troben units per una conjunció "i" que canviem perquè han aparegut o un abans que l'altre o un al costat de l'altre. Per tant, la relació causa-efecte queda limitada a l'àmbit de l'experiència, ja que no estableix connexió necessària.

Crítica de l'Existència del Món

El que existeix sempre és alguna cosa, no és una idea independent. Tampoc podem parlar d'existència externa, perquè la nostra única font de coneixement són els sentits, estem tancats en nosaltres perquè només coneixem idees. Per afirmar l'existència del món, hauríem de sortir de nosaltres mateixos, que és impossible. Llavors, l'existència del món és una ficció del nostre enteniment provocada per la contigüitat, coherència i constància de les impressions. És útil per a la vida, però no es pot justificar amb la raó.

Crítica de l'Existència de Déu

L'existència no pot ser a priori perquè l'existència és una relació de fet. Tampoc es pot demostrar a posteriori perquè totes aquestes demostracions utilitzen el mètode causal, que ha quedat desbancat. Però Hume no vol negar l'existència d'aquest concepte metafísic (Déu), només en nega la justificació racional, és objecte de fe.

Crítica del Jo com a Identitat Personal

No existeix una impressió del jo, només d'un seguit d'impressions: dolor, plaer, alegria, etc. Per tant, ens trobem un altre cop davant d'una ficció de la nostra imaginació. Per excusar l'absurd de la ficció d'associació d'idees per causalitat o contigüitat la ment crea aquest principi subjacent: la idea de l'ànima, la substància del jo.

Bases Metafísiques segons Hume

Les bases de la metafísica segons Hume es podrien resumir en els següents punts:

• Empirisme radical: Hume va defensar una forma d'empirisme radical, que sostenia que tot el coneixement es deriva de l'experiència sensorial. Això significa que només podem conèixer allò que experimentem directament a través dels nostres sentits o les reflexions internes sobre aquestes experiències.
• Impressions i idees: Segons Hume, tot el que tenim són impressions (experiències sensorials immediates) i les idees que derivem d'aquestes impressions. No podem tenir cap idea que no tingui la seva font en una impressió anterior. Això implica que no podem tenir cap coneixement de la substància més enllà de les nostres impressions.
• Relació causa-efecte: Hume va qüestionar profundament la noció de causalitat. Va argumentar que no podem conèixer la relació causa-efecte a través de l'experiència, sinó que només podem observar successions regulars d'esdeveniments. La nostra creença en la causalitat es basa en l'associació d'idees, més que en una comprensió racional de la relació causal.
• Crítica a la substància: Hume va criticar la noció de substància com una ficció sense fonament en l'experiència. Argumentava que no tenim cap experiència directa de la substància en si mateixa, només de les qualitats i impressions que associem amb ella. Això posava en qüestió molts dels fonaments de la metafísica tradicional, que assumeixen l'existència de substàncies permanents darrere dels fenòmens.

Comparació entre Descartes, Locke i Hume

Descartes

• Enfocament filosòfic: Descartes va ser un filòsof racionalista que creia en la primacia de la raó i la deducció lògica per a assolir el coneixement veritable.
• Font de coneixement: Considerava que la raó i la deducció eren les principals fonts de coneixement. Creia en l'existència d'idees innates que són inherents a la ment humana i que són accessibles a través de la reflexió racional.
• Raonament: Descartes va emprar un mètode deductiu per a arribar a conclusions segures i absolutes. Buscava establir certeses indubtables a partir de les quals pogués construir tot el sistema de coneixement.
• Dualisme: Va proposar el dualisme cartesià, que separa la ment (res cogitans) del cos (res extensa), argumentant que són dues substàncies distintes i separades.
• Coneixement de Déu: Per a Descartes, el coneixement de Déu també es deriva de la raó i la deducció. Va argumentar que l'existència de Déu era necessària per a garantir la veritat i la certesa del coneixement humà.

Locke

• Enfocament filosòfic: Locke va ser un filòsof empirista que sostenia que tota la nostra comprensió del món prové de l'experiència sensorial.
• Font de coneixement: Creia en la ment com una "tabula rasa" en néixer, on les idees són adquirides a través de l'experiència sensorial. Rebutjava l'existència d'idees innates.
• Raonament: Utilitzava un enfocament inductiu i considerava que el coneixement humà és relatiu i subjecte a revisió. No buscava certeses absolutes, sinó que reconeixia la importància del context i l'experiència en la formació de les nostres creences.
• Societat: Locke va ser precursor de la teoria del contracte social, argumentant que la societat es basa en un acord entre individus per a protegir els seus drets naturals, com la vida, la llibertat i la propietat.
• Coneixement moral: Creia que el coneixement moral es deriva de la raó, l'experiència i la societat. Defensava els drets naturals i la tolerància religiosa com a principis fonamentals.

Hume

• Enfocament filosòfic: Hume també va ser un empirista, però va portar el seu escepticisme més lluny que Locke, qüestionant fins i tot la validesa de la causalitat i la identitat personal.
• Font de coneixement: Considerava que tot el coneixement humà es deriva de l'experiència sensorial, però argumentava que les nostres creences estan influenciades pels hàbits i els costums més que per la raó pura.
• Raonament: Va desenvolupar una crítica radical de la raó, qüestionant la possibilitat d'establir veritats universals i absolutes. Va proposar que les nostres creences estan basades en hàbits mentals i associacions d'idees més que en un procés racional.
• Causa i efecte: Hume va plantejar dubtes sobre la noció de causa i efecte, argumentant que només podem observar correlacions constants entre esdeveniments, però no podem estar segurs de la relació causal entre ells.
• Identitat personal: Va qüestionar l'existència d'una identitat personal substancial i permanent, argumentant que la nostra noció de "jo" és una il·lusió creada per la continuïtat de les nostres experiències i percepcions.

A partir d'això s'estableix el criteri de veritat: una idea només serà vàlida si fa referència directa a una impressió. Si no és així serà un coneixement fals. Això, provoca un problema: si les impressions són del present i les idees són del passat quin nivell de coneixement tenim respecte al futur?, Hume respon a això dient que el nostre coneixement és nul. No coneixem res amb certesa absoluta del que succeirà el futur perquè del futur tenim una creença però no una impressió. Es dona una semblança entre les nostres impressions complexes i les nostres idees, però no és totalment vertader el que unes siguin còpies exactes de les altres. Cada idea simple deriva d'una impressió que s'hi assembla. Aleshores, com que les complexes es formen a partir de les simples, les dues espècies de percepció es corresponen. Aleshores, les impressions simples són anteriors a les corresponents idees. Cal examinar les impressions:

• Les impressions de sensació provenen de l'ànima, d'origen desconegut.
• Les impressions de reflexió (passions) són anteriors a les seves idees però posteriors a les de sensació i d'elles derivades.

Es deriven de les idees en el següent ordre:

1. Una impressió afecta els nostres sentits i ens fa percebre calor, gana, plaer…
2. D'aquesta impressió, se'n fa una còpia en la ment (idea)
3. Aquesta idea de plaer, quan reapareix a l'ànima, produeix noves impressions de desig, esperança… que són les impressions de reflexió (per ser derivades d'idees)
4. Aquestes impressions són copiades per la memòria i la imaginació. Es converteixen en idees. Aquestes donen origen a altres impressions i idees.

L'Associació entre les Idees

La memòria i la imaginació fa que es conservin les impressions i idees.

• La memòria conserva un ordre i posició (espai-temps).
• La imaginació combina les idees o descompon les idees complexes en altres simples per tornar-les a reagrupar.

Les idees simples poden ser separades per la imaginació i tornar-se a unir. Si les idees estiguessin desconnectades, s'ajuntarien a l'atzar i és impossible sense cap llaç d'unió. Sense el principi unificador, la ment pot unir dues idees, ja que és totalment lliure. Cal considerar-ho com una força suau que les ajunta. Aquesta qualitat sorgeix de la semblança, contigüitat en l'espai i el temps i causa-efecte (creen connexió més forta en la imaginació).

• Semblança: La nostra ment tendeix a unir idees que s'assemblen a les impressions originals. La idea d'una pintura condueix els nostres pensaments a l'original.
• Contigüitat: La nostra ment ajunta idees properes en l'espai i el temps. Si algú parla d'una habitació en un edifici, naturalment pensa en com són les altres (contigüitat en l'espai). De la mateixa manera, si algú pensa en un fet del passat, probablement s'imaginarà altres fets relacionats i contigus. Passa a través de les diferents parts de l'espai i temps a l'hora de percebre els objectes.
• Causa-Efecte: La nostra ment tendeix a unir determinades idees convertint-ne unes en l'efecte o el resultat d'unes altres. Si pensem en una ferida, pensarem en el dolor que ens provoca. No hi ha relació que produeixi una connexió més forta que la imaginació. És la qualitat que té més extensió. Es considera així quan un és la causa de les accions o moviments de l'altre.

A partir de les associacions, s'obtenen les idees complexes, els subjectes comuns del nostre pensament. Es poden dividir en relacions, modes i substàncies = que Locke.

Les Idees de Modes i Substàncies

Les 3 substàncies de Descartes, Hume les destrueix partint del fet que no tenim impressió de cap substància. Sí que tenim impressions sensibles, però hem percebut la idea de substància? La idea de substància es deriva d'una impressió de reflexió, tenim impressions de sons, colors, o gustos, (aportada per les impressions de sensació). Però no percebem ni la seva substància ni la seva essència, ja que les impressions de reflexió, es resolen en passions i emocions, cap de les quals té possibilitats de representar una substància. Per tant, Substància, unitat i Essència són conceptes sense base empírica. Una substància és un conjunt d'idees simples que estan unides per la imaginació i que tenen assignat un nom particular (nominalisme), però no reflecteixen cap realitat. D'una tomata, percebem color vermell, esfèrica, però no percebem la substància en si. Encara que les substàncies Jo, Món Déu (Anul·lem la metafísica com el Pilar del coneixement, ja que és un coneixement impossible), no ens aportin coneixement de la realitat i no tinguin validesa teòrica, sí que en tenen de pràctica. Sense elles, no podríem organitzar les nostres societats. Quin sentit tindrien les nostres pràctiques de càstig sense que un jo faci quelcom dolent? Si no hi ha un Jo, no hi ha a qui castigar. Són idees falses però útils.

Les idees de modes són també conjunts d'idees simples, però estan disperses en diferents objectes. Si estan unides, el principi unificador no es considera el fonament de la idea complexa.

Les Idees Universals

Les idees generals són idees particulars que se'ls dona un significat més extens. La imatge en la ment és un objecte abstracte individual tot i que l'ús que en fem d'ella sigui com el d'un universal. Les idees universals i abstractes es formen per la força d'associació.

Les Idees de Relacions

L'individu sotmet el seu enteniment comparant les idees entre si. 2 classes:

1. Relacions d'idees ⇒ Anàlisi i comparació del significat de les idees (àlgebra, aritmètica, geometria). Són relacions que s'estableixen independentment de la realitat. Són invariables i no és possible el seu contrari. El seu coneixement és segur però no aporta res nou, la seva certesa ve de la intuïció. Raonaments demostratius.
2. Qüestions de fet ⇒ Connexions i relacions captades per l'experiència i segons l'enteniment, són existents. És possible el seu contrari i els raonaments sobre fet estan basats en la relació causa-afecte. Raonaments probables.

La validesa de les nostres idees, cal cercar-la en l'experiència, de quina impressió prové ⇒ teoria de la còpia: tota idea ha de ser rèplica de la impressió corresponent.

La Crítica del Principi de Causalitat

Connexió necessària entre causa i l'efecte. Sempre que es doni causa es donarà efecte.

1. Continuïtat ⇒ la causa i l'efecte estan junts. La contigüitat espacial no és indispensable en la relació causal ja que un objecte pot existir i no ocupar cap lloc. contigüitat no es definitori de causalitat.
2. Prioritat temporal ⇒ el moviment de la pilota 1 (causa), és anterior al moviment de la pilota (2) efecte.
3. Conjunció necessària ⇒ sempre que repetim l'experiment passa el mateix. No la podem demostrar.

La causa no es evident per intuïció perquè nomes tenim intuïció sensible de la contigüitat i de la successió temporal dels fets, però no connexió necessària. Dues coses estan connectades quan estan relacionades dependentment. un triangle té tres angles, (necessari) no pot pensar-se d'una manera diferent. Hi ha quelcom en els tres punts que puguem declarar connexió necessària? No, no percebem cap connexió necessària entre la causa i l'efecte només percebem continuïtat prioritat i connexió constant. La idea de connexió necessària és una idea sense percepció ni impressió ⇒ l'hem de rebutjar com una invenció de la nostra ment. No podem dir que la pilota 1 és causa del moviment de la pilota 2 perquè l'únic que hem vist és una Successió de fenòmens per tant: només percebem la successió i no la causalitat, només veiem que una cosa passa després d'un altre no que hi hagi un nexe causal entre els dos fenòmens.

Els objectes es troben units per una conjunció "i" (flama i calor) on un és la causa, i l'altre l'efecte. Es podria dir que la causalitat i la connexió necessària es deriven de la conjunció constant, però qui Hume critica la validesa demostrativa de la inducció.

Conjunció constant: sempre es perceben de la mateixa manera.

• El fet de que hagi succeït algo al passat no és una prova que en el futur sigui igual.
• el futur no està no es comportarà d'una manera diferent del passat, però això és una demostració sense cap base empírica (perquè nosaltres només tenim percepció experiència del passat no tenim cap Impressiona el futur). No puc dir que passat i futur siguin iguals, ja que en un dels dos mai he tingut experiència.

A partir de l'experiència no podem dir més que la causalitat és un objecte, seguit d'un altre.

• La inducció no és un raonament demostratiu perquè el futur podria ser diferent del passat. El fet de veure mil ànecs blancs, no és una prova demostrativa de que tots els ànecs siguin blancs. L'experiència sensible no ens permet fer aquestes afirmacions. els sentits només capten les coses com són aquí i ara, tot i que sempre es pot pensar que les coses que capto aquí i ara poden ser diferents
• Perquè la idea de connexió necessària segons la qual una que una causa segueix sempre un efecte és una invenció de la nostra ment sense base empírica. No hi ha res de la causa que permeti a la raó derivar l'afecte. Si Adàn mai hagués vist res semblant per més intel·ligent que fos, no seria capaç d'endevinar que quan la bola 1 toqui la segona, aquesta última es mourà. Això és per costum (això és així només perquè hem vist moltes vegades) la causalitat com a creença basada en el costum o l'hàbit, una opinió que no ha estat falsada.
• Hàbit perquè l'experiència reiterada es troba a la base de les creences sobre el futur
• Per costum, creiem que si una cosa ha succeït en el passat es repetirà al futur. La causalitat és matèria de la fe i les seves proposicions mai seran necessàries sinó probables. La ciència no és un coneixement necessari sinó un coneixement probable i la seva base no és la raó sinó la creença i el costum.

Crítica de Hume ⇒ la causalitat no és una relació d'idees, ja que quan parlem de la relació d'una necessitat, és una qüestió de fet (no necessitat). A partir dels sentits, no podrem dir que quelcom és necessari, i mai preestablir relacions. Les relacions causals no poden ser conegudes a priori. És a dir, sense experiència, mai no podem descobrir causes i efectes.

Per molt que sabem que es el foc no hi trobarem inclosa la noció de 'dolor'. Les relacions causals no són relacions entre idees, el nostre coneixement sobre les causes és només una qüestió de fet. Si anul·lo el principi de causalitat, cauen les idees metafísiques, no podem conèixer l'existència ni tan sols la de deu.

Crítica de l'Existència del Món

: El que existeix sempre és alguna cosa, no és una idea independent. Tampoc podem parlar d’existència externa, perquè la nostra única font de coneixement són els sentits, estem tancats en nosaltres perquè només coneixem idees. Per afirmar l’existència del món, hauríem de sortir de nosaltres mateixos, que és impossible. Llavors, l’existència del món és una ficció del nostre enteniment provocada per la contigüitat, coherència i constància de les impressions. 

És útil per a la vida, però no es pot justificar amb la raó. CRÍTICA DE L'EXISTÈNCIA DE DÉU: L’existència no pot ser a priori perquè la existència és una relació de fet. Tampoc es pot demostrar a posteriori perquè totes aquestes demostracions utilitzen el mètode causal, que ha quedat desbancat. Però Hume no vol negar l’existència d’aquest concepte metafísic (Déu), només en nega la justificació racional, és objecte de fe. CRÍTICA DEL JO COM A IDENTITAT PERSONAL: No existeix una impressió del jo, només d’un seguit d’impressions: dolor, plaer, alegria, etc. Per tant, ens trobem un altre cop davant d’una ficció de la nostra imaginació. Per excusar l’absurd de la ficció d’associació d’idees per causalitat o contigüitat la ment crea aquest principi subjacent: la idea de l’ànima, la substància del jo. BASES METAFÍSIQUES SEGONS HUME: Les bases de la metafísica segons Hume es podrien resumir en els següents punts: Empirisme radical: Hume va defensar una forma d'empirisme radical, que sostenia que tot el coneixement es deriva de l'experiència sensorial. Això significa que només podem conèixer allò que experimentem directament a través dels nostres sentits o les reflexions internes sobre aquestes experiències. Impressions i idees: Segons Hume, tot el que tenim són impressions (experiències sensorials immediates) i les idees que derivem d'aquestes impressions. No podem tenir cap idea que no tingui la seva font en una impressió anterior. Això implica que no podem tenir cap coneixement de la substància més enllà de les nostres impressions. Relació causa-efecte: Hume va qüestionar profundament la noció de causalitat. Va argumentar que no podem conèixer la relació causa-efecte a través de l'experiència, sinó que només podem observar successions regulars d'esdeveniments. La nostra creença en la causalitat es basa en l'associació d'idees, més que en una comprensió racional de la relació causal. Crítica a la substància: Hume va criticar la noció de substància com una ficció sense fonament en l'experiència. Argumentava que no tenim cap experiència directa de la substància en si mateixa, només de les qualitats i impressions que associem amb ella. Això posava en qüestió molts dels fonaments de la metafísica tradicional, que assumeixen l'existència de substàncies permanents darrere dels fenòmens.

Descartes: Enfoque filosófico: Descartes fue un filósofo racionalista que creía en la primacía de la razón y la deducción lógica para alcanzar el conocimiento verdadero. Font de coneixement: Consideraba que la razón y la deducción eran las principales fuentes de conocimiento. Creía en la existencia de ideas innatas que son inherentes a la mente humana y que son accesibles a través de la reflexión racional. Raonament: Descartes empleó un método deductivo para llegar a conclusiones seguras y absolutas. Buscaba establecer certezas indubitables a partir de las cuales pudiera construir todo el sistema de conocimiento. Dualisme: Propuso el dualismo cartesiano, que separa la mente (res cogitans) del cuerpo (res extensa), argumentando que son dos sustancias distintas y separadas. Coneixement de Déu: Para Descartes, el conocimiento de Dios también se deriva de la razón y la deducción. Argumentó que la existencia de Dios era necesaria para garantizar la verdad y la certeza del conocimiento humano. Locke: Enfoque filosófico: Locke fue un filósofo empirista que sostenía que toda nuestra comprensión del mundo proviene de la experiencia sensorial. Font de coneixement: Creía en la mente como una "tabula rasa" al nacer, donde las ideas son adquiridas a través de la experiencia sensorial. Rechazaba la existencia de ideas innatas. Raonament: Utilizaba un enfoque inductivo y consideraba que el conocimiento humano es relativo y sujeto a revisión. No buscaba certezas absolutas, sino que reconocía la importancia del contexto y la experiencia en la formación de nuestras creencias. Societat: Locke fue precursor de la teoría del contrato social, argumentando que la sociedad se basa en un acuerdo entre individuos para proteger sus derechos naturales, como la vida, la libertad y la propiedad. Coneixement moral: Creía que el conocimiento moral se deriva de la razón, la experiencia y la sociedad. Defendía los derechos naturales y la tolerancia religiosa como principios fundamentales. Hume: Enfoque filosófico: Hume también fue un empirista, pero llevó su escepticismo más lejos que Locke, cuestionando incluso la validez de la causalidad y la identidad personal. Font de coneixement: Consideraba que todo el conocimiento humano se deriva de la experiencia sensorial, pero argumentaba que nuestras creencias están influenciadas por los hábitos y las costumbres más que por la razón pura.

Raonament: Desarrolló una crítica radical de la razón, cuestionando la posibilidad de establecer verdades universales y absolutas. Propuso que nuestras creencias están basadas en hábitos mentales y asociaciones de ideas más que en un proceso racional. Causa i efecte: Hume planteó dudas sobre la noción de causa y efecto, argumentando que solo podemos observar correlaciones constantes entre eventos, pero no podemos estar seguros de la relación causal entre ellos. Identitat personal: Cuestionó la existencia de una identidad personal sustancial y permanente, argumentando que nuestra noción de "yo" es una ilusión creada por la continuidad de nuestras experiencias y percepciones.

A partir d'això s'estableix el criteri de veritat una idea només serà vàlida si fa referència directa a una impressió. Si no és així serà un coneixement fals. Això, provoca un problema: si les impressions són del present i les idees són del passat quin nivell de coneixement tenim respecte al futur?, respon això dient que el nostre coneixement és nul. No coneixem res amb certesa absoluta del que succeirà el futur perquè del futur tenim una creença però no una impressió. Es dona una semblança entre les nostres impressions complexes i les nostres idees, però no és totalment vertader el que unes siguin còpies exactes de les altres. Cada idea simple deriva d'una impressió que s’hi assembla. Aleshores, com que les complexes es formen a partir de les simples, les dues espècies de percepció es corresponen. Aleshores, les impressions simples són anteriors a les corresponents idees. Cal examinar les impressions: ●Les impressions de sensació provenen de l’ànima, d’origen desconegut. ●les impressions de reflexió (passions) són anteriors a les seves idees però posteriors a les de sensació i d’elles derivades. Es deriven de les idees en el següent ordre: 1. Una impressió afecta els nostres sentits i ens fa percebre calor, gana, plaer… 2. D’aquesta impressió, se’n fa una còpia en la ment (idea) 3. Aquesta idea de plaer, quan reapareix a l’ànima, produeix noves impressions de desig, esperança… que són les impressions de reflexió (per ser derivades d'idees) 4. Aquestes impressions són copiades per la memòria i la imaginació. Es converteixen en idees. Aquestes donen origen a altres impressions i idees. L’ASSOCIACIÓ ENTRE LES IDEES La memòria i la imaginació fa que es conservin les impressions i idees. ➔ La memòria conserva un ordre i posició (espai-temps). ➔ La imaginació combina les idees o descompon les idees complexes en altres simples per tornar-les a reagrupar. Les idees simples poden ser separades per la imaginació i tornar-se a unir. Si les idees estiguessin desconnectades, s’ajuntarien a l’atzar i és impossible sense cap llaç d’unió. Sense el principi unificador, la ment pot unir dues idees, ja que és totalment lliure. Cal considerar-ho com una força suau que les ajunta. Aquesta qualitat sorgeix de la semblança, contigüitat en l’espai i el temps i causa-efecte (creen connexió més forta en la imaginació). ➔ Semblança: La nostra ment tendeix a unir idees que s’assemblen a les impressions originals. La idea d’una pintura condueix els nostres pensaments a l’original.

➔contigüitat: La nostra ment ajunta idees properes en l’espai i el temps. Si algú parla d’una habitació en un edifici, naturalment pensa en com són les altres (contigüitat en l’espai). De la mateixa manera, si algú pensa en un fet del passat, probablement s’imaginarà altres fets relacionats i contigus. Passa a través de les diferents parts de l’espai i temps a l’hora de percebre els objectes. ➔Causa-efecte: La nostra ment tendeix a unir determinades idees convertint-ne unes en l’efecte o el resultat d’unes altres. Si pensem en una ferida, pensarem en el dolor que ens provoca. No hi ha relació que produeixi una connexió més forta que la imaginació. És la qualitat que té més extensió. Es considera així quan un és la causa de les accions o moviments de l’altre. A partir de les associacions, s’obtenen les idees complexes, els subjectes comuns del nostre pensament. Es poden dividir en relacions, modes i substàncies = que Locke. LES IDEES DE MODES I SUBSTÀNCIES Les 3 substàncies de Descartes, Hume les destrueix partint del fet que no tenim impressió de cap substància. Sí que tenim impressions sensibles, però hem percebut la idea de substància? La idea de substància es deriva d'una impressió de reflexió, tenim impressions de sons, colors, o gustos, (aportada per les impressions de sensació). Però no percebem ni la seva substància ni la seva essència, ja que les impressions de reflexió, es resolen en passions i emocions, cap de les quals té possibilitats de representar una substància. Per tant, Substància, unitat i Essència són conceptes sense base empírica. Una substància és un conjunt d’idees simples que estan unides per la imaginació i que tenen assignat un nom particular (nominalisme), però no reflecteixen cap realitat. D’una tomata, percebem color vermell, esfèrica, però no percebem la substància en si. Encara que les substàncies Jo, Món Déu (Anul·lem la metafísica com el Pilar del coneixement, ja que és un coneixement impossible), no ens aportin coneixement de la realitat i no tinguin validesa teòrica, sí que en tenen de pràctica. Sense elles, no podríem organitzar les nostres societats. ¿Quin sentit tindrien les nostres pràctiques de càstig sense que un jo faci quelcom dolent? Si no hi ha un Jo, no hi ha a qui castigar. Són idees falses però útils. Les idees de modes són també conjunts d'idees simples, però estan disperses en diferents objectes. Si estan unides, el principi unificador no es considera el fonament de la idea complexa. 

LES IDEES UNIVERSALS Les idees generals són idees particulars que se’ls dona un significat més extens. La imatge en la ment és un objecte abstracte individual tot i que l’ús que en fem d’ella sigui com el d’un universal. Les idees universals i abstractes es formen per la força d’associació.  LES IDEES DE RELACIONS l’individu sotmet el seu enteniment comparant les idees entre si. 2 classes: 1. Relacions d’idees ⇒ Anàlisi i comparació del significat de les idees (àlgebra, aritmètica, geometria). Són relacions que s’estableixen independentment de la realitat. Són invariables i no és possible el seu contrari. El seu coneixement és segur però no aporta res nou, la seva certesa ve de la intuïció. Raonaments demostratius. 2. Qüestions de fet ⇒ Connexions i relacions captades per l’experiència i segons l’enteniment, són existents. És possible el seu contrari i els raonaments sobre fet estan basats en la relació causa-afecte. Raonaments probables. La validesa de les nostres idees, cal cercar-la en l’experiència, de quina impressió prové⇒ teoria de la còpia: tota idea ha de ser rèplica de la impressió corresponent. LA CRÍTICA DEL PRINCIPI DE CAUSALITAT Connexió necessària entre causa i l'efecte. Sempre que es doni causa es donarà efecte. 1. Continuïtat ⇒ la causa i l’efecte estan junts. La contigüitat espacial no és indispensable en la relació causal ja que un objecte pot existir i no ocupar cap lloc. contigüitat no es definitori de causalitat. 2. prioritat temporal ⇒ el moviment de la pilota 1 (causa), és anterior al moviment de la pilota (2) efecte. 3. conjunció necessària ⇒ sempre que repetim l’experiment passa el mateix. No la podem demostrar. La causa no es evident per intuïció perquè nomes tenim intuïció sensible de la contigüitat i de la successió temporal dels fets, però no connexió necessària. Dos coses estan connectades quan estan relacionades dependentment. un triangle té tres angles, (necessari) no pot pensar-se d’una manera diferent. Hi ha quelcom en els tres punts que puguem declarar connexió necessària? No, no percebem cap connexió necessària entre la causa i l'efecte només percebem continuïtat prioritat i connexió constant. La idea de connexió necessària és una idea sense percepció ni impressió⇒ l'hem de rebutjar com una invenció de la nostra ment. No podem dir que la pilota 1 és causa del moviment de la pilota 2 perquè l'únic que hem vist és una Successió de fenòmens per tant: només percebem la successió i no la causalitat, només veiem que una cosa passa després d'un altre no que hi hagi un nexe causal entre els dos fenòmens. 

Els objectes es troben units per una conjunció “i” (flama i calor) on un és la causa, i l’altre l’efecte. Es podria dir que la causalitat i la connexió necessària es deriven de la conjunció constant, però qui Hume critica la validesa demostrativa de la inducció. Conjunció constant: sempre es perceben de la mateixa manera. - El fet de que hagi succeït algo al passat no és una prova que en el futur sigui igual. - el futur no està no es comportarà d'una manera diferent del passat, però això és una demostració sense cap base empírica (perquè nosaltres només tenim percepció experiència del passat no tenim cap Impressiona el futur). No puc dir que passat i futur siguin iguals, ja que en un dels dos mai he tingut experiència. A partir de l’experiència no podem dir més que la causalitat és un objecte, seguit d’un altre. ● La inducció no és un raonament demostratiu perquè el futur podria ser diferent del passat. El fet de veure mil ànecs blancs, no és una prova demostrativa de que tots els ànecs siguin blancs. L'experiència sensible no ens permet fer aquestes afirmacions. els sentits només capten les coses com són aquí i ara, tot i que sempre es pot pensar que les coses que capto aquí i ara poden ser diferents ● Perquè la idea de connexió necessària segons la qual una que una causa segueix sempre un efecte és una invenció de la nostra ment sense base empírica. No hi ha res de la causa que permeti a la raó derivar l'afecte. Si Adàn mai hagués vist res semblant per més intel·ligent que fos, no seria capaç d'endevinar que quan la bola 1 toqui la segona, aquesta última es mourà. Això és per costum (això és així només perquè hem vist moltes vegades) la causalitat com a creença basada en el costum o l’hàbit, una opinió que no ha estat falsada. ● Hàbit perquè l’experiència reiterada es troba a la base de les creences sobre el futur ● Per costum, creiem que si una cosa ha succeït en el passat es repetirà al futur. La causalitat és matèria de la fe i les seves proposicions mai seran necessàries sinó probables. La ciència no és un coneixement necessari sinó un coneixement probable i la seva base no és la raó sinó la creença i el costum. Crítica de Hume ⇒ la causalitat no és una relació d'idees, ja que quan parlem de la relació d'una necessitat, és una qüestió de fet (no necessitat). A partir dels sentits, no podrem dir que quelcom és necessari, i mai preestablir relacions. Les relacions causals no poden ser conegudes a priori. És a dir, sense experiència, mai no podem descobrir causes i efectes. 

Per molt que sabem que es el foc no hi trobarem inclosa la noció de ‘dolor’. Les relacions causals no són relacions entre idees, el nostre coneixement sobre les causes és només una qüestió de fet. Si anul·lo el principi de causalitat, cauen les idees metafísiques, no podem conèixer l’existència ni tan sols la de deu. CRÍTICA DE L’EXISTÈNCIA DEL MÓN La idea d’existència, no és independent. El que existeix sempre és alguna cosa. L’existència externa és quelcom diferent del coneixement sensible, i com que les sensacions és l’únic que tenim a la ment (idees), no podem sortir fora d’aquest món interior ⇒ L’HOME NO TÉ ACCÉS AL MÓN EXTERN. (igual que Berkeley). Origen de la idea d’existència del món extern: si observéssim conjunts d’idees idèntiques, constants i coherents, aleshores podríem entendre-ho com a coherent. Però com que no es dona, ja que rebem conjunts d’idees distintes, perfectament definides i diferenciades (olor, gust, tacte, forma), com són distintes, fem una incoherència lògica, ja que els agrupem en unitat i identitat ⇒ és una ficció útil per la vida, però sense justificació racional.(Per tant, “creiem” l’existència del món extern). CRÍTICA DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU Déu és un ésser invisible i intel·ligible, va més enllà dels nostres sentits, no pot ser captat per l’experiència i, per tant, no fonamenta en allò empíric. No té una impressió associada (ningú l’ha vist), per tant, hem de rebutjar la idea, és una invenció de la ment→ idea falsa. - Argument ontològic (basant només en la idea de Déu) ⇒ La refusa vist que l’existència no es pot donar a priori, és una relació de fet. - Arguments “a posteriori” (principi de causalitat que no existeix) ⇒ No es pot demostrar a posteriori perquè només en coneixem els efectes (que és el que ens dona el coneixement). Tot i que podria haver arribat a la negació de Déu, NO és l’objectiu de Hume. Déu i religió tenen un valor moderador. només nega la justificació racional, és una qüestió de fe. CRÍTICA DEL JO COM A IDENTITAT PERSONAL: És invisible, intangible i no tenim impressions de l’ànima. Tant Hume com Locke i Berkeley, refusen la idea del jo. No existeix un coneixement sensible del jo (invariable, constant i idèntic), només un flux continu d’impressions com dolor, alegria… Per tant, és una altra ficció de la nostra imaginació d’impressions distintes i contràries que formen la idea d’una cosa i de l’idèntic Per excusar allò absurd d’aquesta ficció d’unir idees, la ment en crea una altra, que té totes les impressions: justifica allò idèntic: LA IDEA D’ÀNIMA I EL JO COM A SUBSTÀNCIA