Context historic anys 70
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 14,08 KB
La pèrdua de la guerra comportà l'extinció absoluta de les institucions republicanes i l'eliminació sistemàtica de tots els organismes culturals. Abolides les institucions democràtiques, declarats il·legals els partits polítics i anul·lats els sindicats, sense llibertat d'associació, de premsa, de pensament ni d'expressió, la misèria intel·lectual de la postguerra fou catastròfica. La cultura valenciana sofrí aleshores un procés intens d'espanyolització castellanitzant. Molts escriptors sofriren depuracions professionals, deportacions o penes de presó. El nombre dels que escolliren l'incert camí de l'exili fou també considerable. La dictadura del general Franco tallà de soca-rel l'activitat dels escriptors que havien començat abans de la Guerra Civil i, d'altra banda, els que començaren a escriure a partir de 1939 es trobaren amb un panorama desolador, sense referències. La falta d'escriptors, d'editors i de públic lector, així com l'aïllament dels models exteriors, féu que la producció narrativa valenciana coetània es matinguera fidel als gèneres més tradicionals i desfasada respecte a les tècniques modernes. Els primers vint anys de postguerra, en valencíà només es van publicar nou novel·
Les que, bé responien al model del Realisme del Segle XIX (1960: Enric Valor, L'ambició d'Aleix), bé presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica, o sentimental (1962: María Ibars, Vides planes; 1965: María Ibars, L'últim serf), o bé transmetien inquituds catòliqües (1953: Miquel Adlert I la Pau) o socials (1967: María Beneyto, La dona forta) Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s’accentuà la represa cultural salvant una quantitat enorme d’obstacles. El franquisme, pressionat per l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural. Fins a la fi de la dècada dels seixanta els nostres narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques peculiars, com la referència constant a la Guerra Civil, tant en La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, com en Incerta glòria, de Joan Sales, les millors del moment. També s’escrigueren novel·les realistes i de recreació d’un món mitificat, com veiem en Els horts, de Martí Domínguez Barberà, i en Bearn, on Llorenç Villalonga novel·là la vida de don Toni de Bearn, un vell aristòcrata il·lustrat, enciclopedista i escèptic de la Mallorca rural del Segle XIX.
característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor. La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions: (a) Les rondalles valencianes. (b) Cinc novel·les i alguns relats breus. Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes. Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals. Els relats breus, més pròxims a l’estil del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals. La novel.Lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del Segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, és la crònica de la Guerra Civil. En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de les són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua. El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un Segle XIX. Es per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors
La producció literària de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Romanyà de la Selva, 1983), en efecte, està profundament vinculada a la seua biografia, marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure. La seua obra travessa un dels eixos de la literatura moderna occidental, ja que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili. Les novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la literatura catalana moderna. Com va succeir amb tots els autors de la seua generació, la seua obra està marcada per la Guerra Civil espanyola –una guerra que trencà vides, amors i famílies i que conduí a la infelicitat, la destrucció i al desarrelament de l'exili. L'experiència de l'exili amplia els límits del Realisme literari, que de cap mode són suficients per a llegir a Rodoreda, per a compartir la memòria del món des del que ens parlen els seus llibres, els seus personatges, encara que l'obra de Rodoreda és també una reflexió sobre la feminitat i l'amor. L’experiència de la guerra capgirà profundament la vida de la jove periodista que entre 1933 i 1934 feia periodisme polític, publicava interessants entrevistes a literats del moment i escrivia les primeres novel·les, que no són les que li han donat fama. Però la guerra representà per a ella l'inici del seu verdader jo narratiu, el de Aloma (1938), una novel·la d'inspiració autobiogràfica que l'autora reescriurà completament trenta anys més tard. Aparentment, la novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant (1962), no té res a veure amb l'exili, perquè la protagonista, Colometa, forma part, precisament, de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant això, la novel·la va ser el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d'aprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas, ja que va haver de viure durant bona cosa d’anys, primer a diverses poblacions de França, treballant com a costurera, i després a Ginebra. En els seus contes, i també en les seues últimes novel·les (1980: Viatges i flors; 1980: Quanta, quanta guerra...; 1986: La mort i la primavera), apareix un ventall extraordinari d'exiliats, soldats i gent desprotegida que parlen en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i el monòleg interior en particular. L'exili travessa tota l'obra rodorediana i li dóna sentit. A Ginebra duia entre mans, al mateix temps, les primeres versions del que amb el temps seran La plaça del Diamant (1962), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), i La mort i la primavera (1986). Entre aquestes opcions, als anys cinquanta va optar per escriure la Plaça del Diamant: una opció literària que li va permetre usar l'exili com a territori de reconstrucció de la memòria narrativa. A causa de l’exili, en el terreny personal, Mercè Rodoreda va emprar la llibertat d'alterar el concepte de la família i de maternitat. En el terreny creatiu, es va donar una gran llibertat creativa sense pensar en l'èxit.
Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70 Abans del colp d’Estat de 1936, la poesia catalana havia aconseguit uns nivells notables de qualitat literària. Alguns dels poetes de més renom van ser, per exemple, Josep Carner, Carles Riba o Josep Vicenç Foix. Quan es va reprendre l’activitat poètica, la poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques anteriors a la guerra: la simbolista, la recerca oberta per les avantguardes, i altra més realista. La influència simbolista postula l’ús sistemàtic del ritme de les paraules i dels símbols. El poeta ha de suggerir la realitat més que no anomenar-la. Va anar evolucionant cap a la "poesia pura", donant lloc a una poesia intel·lectualitzada, conceptista i amb un alt grau d’abstracció. El període de postguerra va començar amb l’aparició de dos llibres clau, Nabí, de Josep Carner (aleshores en l’exili) i Elegies de Bierville, de Carles Riba. Durant aquests anys se seguiren emprant tècniques simbolistes, però la temàtica dels poemes enquadrats en aquesta línia s’obri més a l’exterior (preocupacions del moment, problemàtica civil...). Quant a la tendència avantguardista, sobretot surrealista, en el cas de Foix, la investigació el va dur a convertir la recuperació de les veus de la tradició medieval catalana (Ausiàs March, Llull i els trobadors) i de Petrarca, en una manifestació d’avantguarda, combinació de tradició i modernitat, raó i follia. Aparegueren escriptors que insistiren en l’experimentació amb el llenguatge, sobre la forma i el contingut, com Joan Brossa. La tendència realista va estar influïda per la crítica marxista i l’existencialisme. Propugnava el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat, i una postura crítica i de denúncia social de la dictadura. Defensava l’ús d’una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure (és més important el contingut que no la forma). Els temes són la reflexió moral, la denúncia social i política, la temàtica satírica i la quotidianitat.
Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70 Abans del colp d’Estat de 1936, la poesia catalana havia aconseguit uns nivells notables de qualitat literària. Alguns dels poetes de més renom van ser, per exemple, Josep Carner, Carles Riba o Josep Vicenç Foix. Quan es va reprendre l’activitat poètica, la poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques anteriors a la guerra: la simbolista, la recerca oberta per les avantguardes, i altra més realista. La influència simbolista postula l’ús sistemàtic del ritme de les paraules i dels símbols. El poeta ha de suggerir la realitat més que no anomenar-la. Va anar evolucionant cap a la "poesia pura", donant lloc a una poesia intel·lectualitzada, conceptista i amb un alt grau d’abstracció. El període de postguerra va començar amb l’aparició de dos llibres clau, Nabí, de Josep Carner (aleshores en l’exili) i Elegies de Bierville, de Carles Riba. Durant aquests anys se seguiren emprant tècniques simbolistes, però la temàtica dels poemes enquadrats en aquesta línia s’obri més a l’exterior (preocupacions del moment, problemàtica civil...). Quant a la tendència avantguardista, sobretot surrealista, en el cas de Foix, la investigació el va dur a convertir la recuperació de les veus de la tradició medieval catalana (Ausiàs March, Llull i els trobadors) i de Petrarca, en una manifestació d’avantguarda, combinació de tradició i modernitat, raó i follia. Aparegueren escriptors que insistiren en l’experimentació amb el llenguatge, sobre la forma i el contingut, com Joan Brossa. La tendència realista va estar influïda per la crítica marxista i l’existencialisme. Propugnava el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat, i una postura crítica i de denúncia social de la dictadura. Defensava l’ús d’una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure (és més important el contingut que no la forma). Els temes són la reflexió moral, la denúncia social i política, la temàtica satírica i la quotidianitat.
.Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània.Explica-ho. Joan Francesc Mira(València,1939) és una de les persones que més ha reflexionat sobre els canvis socials, en general, i, de manera especial, en el País Valencíà. Antropòleg, sociòleg, historiador i escriptor, Mira parteix de les tesis fusterianes per a plantejar-se què és una nació, les relacions entre cultura i nació, i què hem estat, què som i què podem ser els valencians, així com la problemàtica de la nostra llengua.Posa èmfasi en els atacs despersonalitzadors i tendenciosos que els valencians hem de suportar períòdicament. Enmig d’intents mediocres de “reformular” les tesis del nostre suecà més universal, les reflexions de Mira són les més rigoroses i fonamentades. Ha investigat les transformacions que implica el pas del món rural tradicional al món urbà i industrialitzat. Entre les seues obres, podem destacar Cultures, llengües i nacions(1990) o Crítica de la nació pura(1984). Els seus articles, a la premsa valenciana o catalana, interpreten l’actualitat amb reflexions agudes, de forma que, més que columnes d’opinió, són com petits assajos. És, a més a més, un gran narrador. A El desig i els dies(1981) reflecteix forma de llarg monòleg les aspiracions i fracassos de la seua generació pel que fa a la construcció del País Valencíà. A Els treballs perduts(1989) descriu la lluita del protagonista per mantenir els valors humans en una ciutat cada vegada més deshumanitzada i mercantilista. A Borja Papa(1996) retrata admirablement la intimitat, les ambicions i les frustracions de la família valenciana més influent i poderosa de la nostra historia
Les que, bé responien al model del Realisme del Segle XIX (1960: Enric Valor, L'ambició d'Aleix), bé presentaven un estil de novel·la rosa, melodramàtica, o sentimental (1962: María Ibars, Vides planes; 1965: María Ibars, L'últim serf), o bé transmetien inquituds catòliqües (1953: Miquel Adlert I la Pau) o socials (1967: María Beneyto, La dona forta) Als anys seixanta, com a conseqüència de la recuperació econòmica, s’accentuà la represa cultural salvant una quantitat enorme d’obstacles. El franquisme, pressionat per l’oposició i per la política internacional, hagué d’acceptar una lleugera liberalització en alguns àmbits de la vida pública i cultural. Fins a la fi de la dècada dels seixanta els nostres narradors conrearen sobretot la novel·la psicològica i la realista, amb algunes característiques peculiars, com la referència constant a la Guerra Civil, tant en La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, com en Incerta glòria, de Joan Sales, les millors del moment. També s’escrigueren novel·les realistes i de recreació d’un món mitificat, com veiem en Els horts, de Martí Domínguez Barberà, i en Bearn, on Llorenç Villalonga novel·là la vida de don Toni de Bearn, un vell aristòcrata il·lustrat, enciclopedista i escèptic de la Mallorca rural del Segle XIX.
característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor. La producció literària d’Enric Valor consta de dues grans aportacions: (a) Les rondalles valencianes. (b) Cinc novel·les i alguns relats breus. Tant en un tipus d’obres com en altres, Valor usa la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall. Té un gran domini de la llengua. Els recursos de llenguatge oral que empra, provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se plenament. Usa un model de llengua literària molt equilibrada, que inclou les peculiaritats valencianes. Les seues rondalles estan confegides a partir d’un nucli narratiu de procedència oral més o menys complet o extens, sobre el qual Valor opera una profunda transformació i reformulació del relat oral —estructura, situacions, personatges— i ens proposa, mitjançant l’escriptura millorada, uns contes cultes, distints de les rondalles tradicionals. Els relats breus, més pròxims a l’estil del s. XIX, no destaquen per un estil treballat, sinó sobretot per la riquesa de llengua. Es tracta de petites peces amoroses i sentimentals. La novel.Lística presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però és on més clarament aboca les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les pretén fer la crònica del període històric que va viure, plasmant-hi totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia, la toponímia, la fauna i la botànica. Sense la Terra Promesa és la crònica dels primers anys del Segle XX i la Primera Guerra Mundial. Temps de Batuda i Enllà de l’horitzó, és la crònica de la Guerra Civil. En elles usa la narració en primera persona per a oferir més adequadament el material de ficció i augmentar la complicitat del lector. El protagonistes de les són la col·lectivitat, algunes famílies, la natura, la muntanya i el camp i la llengua. El seu espai literari és Cassana amb la geografia, la ruralitat, el pla i la muntanya, però l’espai i el temps no s’esgoten en concreció geogràfica o cronològica. Segons Vicent Escrivà: «Valor es constitueix literalment, i sense exageracions, en tota la nostra tradició novel·lística . Sense la seua gran obra vessada en el Cicle de Cassana, els valencians perdríem tot un Segle XIX. Es per això que sempre situarem Enric Valor entre els grans fabuladors
La producció literària de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Romanyà de la Selva, 1983), en efecte, està profundament vinculada a la seua biografia, marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure. La seua obra travessa un dels eixos de la literatura moderna occidental, ja que es fa contemporània a partir de l'experiència de la guerra i, molt en particular, de l'exili. Les novel·les de Mercè Rodoreda són les grans novel·les de la literatura catalana moderna. Com va succeir amb tots els autors de la seua generació, la seua obra està marcada per la Guerra Civil espanyola –una guerra que trencà vides, amors i famílies i que conduí a la infelicitat, la destrucció i al desarrelament de l'exili. L'experiència de l'exili amplia els límits del Realisme literari, que de cap mode són suficients per a llegir a Rodoreda, per a compartir la memòria del món des del que ens parlen els seus llibres, els seus personatges, encara que l'obra de Rodoreda és també una reflexió sobre la feminitat i l'amor. L’experiència de la guerra capgirà profundament la vida de la jove periodista que entre 1933 i 1934 feia periodisme polític, publicava interessants entrevistes a literats del moment i escrivia les primeres novel·les, que no són les que li han donat fama. Però la guerra representà per a ella l'inici del seu verdader jo narratiu, el de Aloma (1938), una novel·la d'inspiració autobiogràfica que l'autora reescriurà completament trenta anys més tard. Aparentment, la novel·la que li va donar fama, La plaça del Diamant (1962), no té res a veure amb l'exili, perquè la protagonista, Colometa, forma part, precisament, de la massa anònima que no es va exiliar. No obstant això, la novel·la va ser el resultat de les experiències vitals, intel·lectuals, polítiques i d'aprenentatge literari que Mercè Rodoreda va fer pas a pas, ja que va haver de viure durant bona cosa d’anys, primer a diverses poblacions de França, treballant com a costurera, i després a Ginebra. En els seus contes, i també en les seues últimes novel·les (1980: Viatges i flors; 1980: Quanta, quanta guerra...; 1986: La mort i la primavera), apareix un ventall extraordinari d'exiliats, soldats i gent desprotegida que parlen en terra de ningú. Rodoreda utilitza molt la primera persona, el monòleg i el monòleg interior en particular. L'exili travessa tota l'obra rodorediana i li dóna sentit. A Ginebra duia entre mans, al mateix temps, les primeres versions del que amb el temps seran La plaça del Diamant (1962), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), i La mort i la primavera (1986). Entre aquestes opcions, als anys cinquanta va optar per escriure la Plaça del Diamant: una opció literària que li va permetre usar l'exili com a territori de reconstrucció de la memòria narrativa. A causa de l’exili, en el terreny personal, Mercè Rodoreda va emprar la llibertat d'alterar el concepte de la família i de maternitat. En el terreny creatiu, es va donar una gran llibertat creativa sense pensar en l'èxit.
Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70 Abans del colp d’Estat de 1936, la poesia catalana havia aconseguit uns nivells notables de qualitat literària. Alguns dels poetes de més renom van ser, per exemple, Josep Carner, Carles Riba o Josep Vicenç Foix. Quan es va reprendre l’activitat poètica, la poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques anteriors a la guerra: la simbolista, la recerca oberta per les avantguardes, i altra més realista. La influència simbolista postula l’ús sistemàtic del ritme de les paraules i dels símbols. El poeta ha de suggerir la realitat més que no anomenar-la. Va anar evolucionant cap a la "poesia pura", donant lloc a una poesia intel·lectualitzada, conceptista i amb un alt grau d’abstracció. El període de postguerra va començar amb l’aparició de dos llibres clau, Nabí, de Josep Carner (aleshores en l’exili) i Elegies de Bierville, de Carles Riba. Durant aquests anys se seguiren emprant tècniques simbolistes, però la temàtica dels poemes enquadrats en aquesta línia s’obri més a l’exterior (preocupacions del moment, problemàtica civil...). Quant a la tendència avantguardista, sobretot surrealista, en el cas de Foix, la investigació el va dur a convertir la recuperació de les veus de la tradició medieval catalana (Ausiàs March, Llull i els trobadors) i de Petrarca, en una manifestació d’avantguarda, combinació de tradició i modernitat, raó i follia. Aparegueren escriptors que insistiren en l’experimentació amb el llenguatge, sobre la forma i el contingut, com Joan Brossa. La tendència realista va estar influïda per la crítica marxista i l’existencialisme. Propugnava el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat, i una postura crítica i de denúncia social de la dictadura. Defensava l’ús d’una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure (és més important el contingut que no la forma). Els temes són la reflexió moral, la denúncia social i política, la temàtica satírica i la quotidianitat.
Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70 Abans del colp d’Estat de 1936, la poesia catalana havia aconseguit uns nivells notables de qualitat literària. Alguns dels poetes de més renom van ser, per exemple, Josep Carner, Carles Riba o Josep Vicenç Foix. Quan es va reprendre l’activitat poètica, la poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques anteriors a la guerra: la simbolista, la recerca oberta per les avantguardes, i altra més realista. La influència simbolista postula l’ús sistemàtic del ritme de les paraules i dels símbols. El poeta ha de suggerir la realitat més que no anomenar-la. Va anar evolucionant cap a la "poesia pura", donant lloc a una poesia intel·lectualitzada, conceptista i amb un alt grau d’abstracció. El període de postguerra va començar amb l’aparició de dos llibres clau, Nabí, de Josep Carner (aleshores en l’exili) i Elegies de Bierville, de Carles Riba. Durant aquests anys se seguiren emprant tècniques simbolistes, però la temàtica dels poemes enquadrats en aquesta línia s’obri més a l’exterior (preocupacions del moment, problemàtica civil...). Quant a la tendència avantguardista, sobretot surrealista, en el cas de Foix, la investigació el va dur a convertir la recuperació de les veus de la tradició medieval catalana (Ausiàs March, Llull i els trobadors) i de Petrarca, en una manifestació d’avantguarda, combinació de tradició i modernitat, raó i follia. Aparegueren escriptors que insistiren en l’experimentació amb el llenguatge, sobre la forma i el contingut, com Joan Brossa. La tendència realista va estar influïda per la crítica marxista i l’existencialisme. Propugnava el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat, i una postura crítica i de denúncia social de la dictadura. Defensava l’ús d’una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure (és més important el contingut que no la forma). Els temes són la reflexió moral, la denúncia social i política, la temàtica satírica i la quotidianitat.
.Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània.Explica-ho. Joan Francesc Mira(València,1939) és una de les persones que més ha reflexionat sobre els canvis socials, en general, i, de manera especial, en el País Valencíà. Antropòleg, sociòleg, historiador i escriptor, Mira parteix de les tesis fusterianes per a plantejar-se què és una nació, les relacions entre cultura i nació, i què hem estat, què som i què podem ser els valencians, així com la problemàtica de la nostra llengua.Posa èmfasi en els atacs despersonalitzadors i tendenciosos que els valencians hem de suportar períòdicament. Enmig d’intents mediocres de “reformular” les tesis del nostre suecà més universal, les reflexions de Mira són les més rigoroses i fonamentades. Ha investigat les transformacions que implica el pas del món rural tradicional al món urbà i industrialitzat. Entre les seues obres, podem destacar Cultures, llengües i nacions(1990) o Crítica de la nació pura(1984). Els seus articles, a la premsa valenciana o catalana, interpreten l’actualitat amb reflexions agudes, de forma que, més que columnes d’opinió, són com petits assajos. És, a més a més, un gran narrador. A El desig i els dies(1981) reflecteix forma de llarg monòleg les aspiracions i fracassos de la seua generació pel que fa a la construcció del País Valencíà. A Els treballs perduts(1989) descriu la lluita del protagonista per mantenir els valors humans en una ciutat cada vegada més deshumanitzada i mercantilista. A Borja Papa(1996) retrata admirablement la intimitat, les ambicions i les frustracions de la família valenciana més influent i poderosa de la nostra historia