El contacte dels escriptors amb el seu públic es va dinamitzar progressivament

Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,26 KB

 

1. Els canvis polítics que van començar el 1939 tenien entre els seus objectius bàsics la unificació lingüística i la substitució de totes les llengües minoritàries de l'Estat pel castellà. Ningú no ha fet més que Franco —ajudat per un conjunt de circumstàncies i factors tan decisius com el cinema, la ràdio i la televisió, l'escolarització general i la immigració per la implantació del castellà. En trenta o quaranta anys -els que segueixen a la primera dècada de la postguerra -el català va perdre més terreny que en tres o quatre segles.

Es van abolir la Generalitat, l'Estatut i els partits polítics, i es va prohibir l'ús públic i oficial del català, i el seu ensenyament. Relegada la llengua a l'uso privado y familiar”, desfets i prohibits els organismes culturals i literaris, sense revistes, ni diaris, ni ràdio, ni editorials, la literatura catalana quedava condemnada a ser un fenomen minoritari i sense viabilitat.

Els intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat es van haver d'exiliar. La llista dels qui van haver d'emprendre l'exili inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Carles Riba que, de manera emblemàtica, va passar la frontera amb Antonio Machado, Pompeu Fabra, Josep Carner, Ferran Soldevila, Mercè Rodoreda, Pere Calders... Alguns van morir a l'exili, però amb el temps la majoria van tornar al país. En l'exili els catalans es van organitzar ben aviat i es van incorporar a revistes ja existents o bé en van crear de noves com Quaderns de l'exili (19431947) o Pont blau (1952-1963).

Després del 1939 la novel·
La en català reapareix lentament. Ho fa primer a l'exili, a causa de les dificultats de publicació i de la censura que hi havia a l'interior, però molt aviat els novel·listes exiliats (Vicenç Riera Llorca, Avel·lí Artís-Gener, Xavier Benguerel) van preferir editar les seues obres a Catalunya. Un pas ben important es va donar el 1947, quan l'editorial Aymà va obtenir el permís per a convocar el premi Joanot Martorell de novel·la.

A pesar de la continuïtat de la censura, que condicionava enormement el treball dels novel·listes, el contacte dels escriptors amb el seu públic es va dinamitzar progressivament a partir dels anys cinquanta amb la creació de col·leccions dedicades exclusivament al gènere, com "El Club dels Novel·listes". Durant aquesta dècada es publiquen per primera vegada obres dels escriptors formats i coneguts abans de la guerra, com Josep Pla, Llorenç Villalonga o Mercè Rodoreda. Salvador Espriu, paral·lelament a la seua obra poètica, refà i torna a editar les narracions publicades abans de la guerra, com Ariadna al laberint grotesc o Laia. I apareix la primera generació de novel·listes que no havien començat la seua carrera literària abans de la guerra. Són autors com Jordi Sarsanedas, María Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Josep María Espínàs o Joan Perucho.

Les circumstàncies polítiques de la postguerra expliquen que bona part de la narrativa que es publica fins a començaments dels seixanta tendira a rebutjar el tractament directe de la realitat i a explicar-la a través de la simbologia i del mite. Mites, de Jordi Sarsanedas, n'és una bona mostra. Al llarg dels quinze contes d'aquest recull, escrits en una prosa que combina Realisme i Surrealisme, Sarsanedas aprofundeix en les dues cares de la realitat -la del somni i la quotidiana- fins a arribar a una al·legoria de l'existència. Altres autors, com Joan Perucho i Pere Calders, opten també per una literatura imaginativa o fantàstica, que pot llegir-se metafòricament en funció de la realitat compartida per novel·lista i lectors.

Una altra tendència està representada per la novel·la psicològica, corrent predominant durant els anys trenta. Novel·listes com Joan Sales, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga o María Aurèlia Capmany van enriquir la tècnica de l'anàlisi psicològica incorporant-hi elements de la història recent i del seu món personal. Una línia més realista inclou novel·listes com Manuel de Pedrolo i Josep María Espínàs. Combat de nit, la més celebrada de les novel·les d'Espínàs, és una crònica, en forma de reportatge, de la vida dels conductors de camions. Utilitza principalment el diàleg i el combina amb el monòleg interior i la narració en tercera persona. La novel·la


Entradas relacionadas: