Conflictivitat social i oposició política

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 11,38 KB

 

Primera etapa (39-45)


Hi ha un intent de rearmament sindical i polític. Qualsevol tipus de resistència es perseguida a causa de la repressió, per això les resistències són clandestines, com per exemple la CNT. Els altres s’organitzen des de l’exili: PSOE, PSUC, POUM, etc. L’any 1940 es crea el front nacional de Catalunya a París (coalició d’esquerra republicana (ERC) i Estat català (EC)(. L’any 1945 es crea el moviment socialista de Catalunya (POUM/PSUC). Des del
1939 fins el 1952 hi ha una forta activitat guerrillera (Maquis) actuen sobretot als Pirineus (en zones muntanyoses rurals): Vall d’Aran (atac més important), Despeñaperros... Aquests no tenen suport de la població, per por ja que això seria continuar amb la guerra, ni l’internacional. A nivell internacionals els hi prometen ajuda però aqueta no arriba mai.

Segona etapa (45-47)


Finalitza la II Guerra Mundial. Plantejament de la oposició: tenen moltes esperances en l’ajuda internacional. Confien en que també faran fora a Franco ja que han aconseguit fer fora a Hitler i Mussolini. Es crea la Aliança Nacional de Forces Democràtiques de Catalunya (1945) uníó de totes les forces catalanes que s’oposen al sistema franquista. S’alien tots menys els comunistes. Defensen la legalitat de la República. El problema d’aquesta Aliança són els conflictes interns a causa de la barreja de grups polítics.

Tercera etapa (47-51)


Etapa marcada perquè totes les forces de la oposició s’estan desmoralitzant ja que no arriben les ajudes internacionals per fer fora a Franco. És el moment de consolidar la dictadura però necessiten aliats, els EEUU. Per aconseguir l’aliança s’han de  fer totalment anticomunistes. Els maquis cada cop són menys després dels fets de la Vall d’Aran. Franco va saber irradiar la poca oposició que tenia.


Quarta etapa (51-59)


Etapa de nova conflictivitat. Sorgeixen nous moviments de protesta els quals haurà de fer front. Els obrers continuen amb les seves queixes. Queixes en massa que els empresaris voldran aturar. Es queixen de que els salaris no pugen però els preus si. Aquest moviment apareix en la indústria de la metal·lúrgia (País Basc) i en la tèxtil (Catalunya). Dins de les fàbriques es comencen a fer les primeres vagues. L’any 1951 és el primer gran boicot boicot/vaga dels tramvies (Barcelona). L’1 de Gener el govern puja el preu del bitllet del tramvia, pugen tots els preus però sobretot el del tramvia. La premsa es queixa d’aquesta decisió. La majoria d’impremtes i diaris es troben a Madrid, per això, en aquesta zona els preus són més baixos, per evitar mala premsa. En canvi a Barcelona això no passa i a través de les quartilles feien campanya per que ningú agafés el tram. El dia del partit de futbol del Barça hi ha previstes fortes pluges i com el govern sap que la població haurà d’agafar el tramvia, posa a la seva disposició tota la xarxa de trams. Ningú els va agafar (boicot). Els anys 1956-57 apareix un nou tipus de moviment, el moviment estudiantil.
Aquest comença un seguit de revoltes a Barcelona i Madrid. Són revoltes en contra dels detinguts a les vagues a les fàbriques de metal·lúrgia i tèxtil. Creen l’Assemblea lliure (BCN-UB) Més de 700 estudiants són sancionats, tot i així aquest moviment continua creixent.


Amb Carreró Blanco hi ha una transformació econòmica en el país i social en els hàbits. Aquests canvis han de venir acompanyats d’una transformació política ja que s’ha d’amagar el caràcter dictatorial.

Tot això és per fer veure que és una democràcia a l’exterior. Han de mantindre algunes figures a la falange, ja que no els poden eliminar del tot perquè segueix sent una dictadura, com Manuel Fraga. És ultracatòlic falangista i ministre de comunicacions (controla la censura). Va ser president de Galícia durant la democràcia fins el 2005 i també fundador de l’aliança popular que més endavant esdevé el PP.

Franco fa una renovació política: Etapa desarrollismo (modernització)

1958: llei de convenis col·lectius


Un conveni col·lectiu és una petita constitució dels obrers (cada sector té el seu). Document on es recullen els drets dels treballadors.

1966: llei de premsa, llei de la censura


Es posen multes a tot allò que hauria de ser censurat però com que en aquell moment no existia la censura posaven multes.

1967: llei de llibertat religiosa


La religió oficial és la catòlica apostòlica romana. Es dóna reconeixement a totes les altres religions, lliure de culta, però no es poden manifestar en públic.

1967: llei de seguretat social


Dóna accés a la sanitat a tots els treballadors.

1968: TOP (tribunal d’ordre públic)


Tot el que abans passava per tribunals militars encara que no fos un motiu militar deixar de donar-se a terme i passa per aquest nou tribunal.


1967: llei orgànica de l’Estat


La separació de càrrecs de Cap de l'Estat i Cap de Govern, encara que això no va impedir que Franco seguís ostentant els dos fins a 1972, quan li dóna a Carreró Blanco. Un altre punt important és l'augment del nombre de procuradors de les Corts, assentament de la institució monàrquica a Espanya i contemplació de la possibilitat de crear associacions polítiques.

1969: llei de successió, on es dictamina el successor de Franco, Juan Carles de Borbó de la família reial. Aquesta llei especifica el successor.

Els tecnòcrates volen la figura d’un rei, la de Juan Carles, però els falangistes estan en contra ja que volen que el successor sigui una figura del Movimiento.

1969: escàndol polític


Escàndol de corrupció, possessió indeguda de diners de l’Opus Dei (tecnòcrates). Aquest cas de corrupció s’anomena Matesa. Els immobilistes, que no recolzen la modernització, diuen que aquesta modernització només els està beneficiant a ells, als tecnòcrates. Els acusats són fets fora dels seus càrrecs i són substituïts per nous membres de l’ Opus Dei.

La població s’assabenta gràcies a la premsa i comença a criticar el govern. A conseqüència d’aquests fets creen una nova llei l’any 1969, llei de censura.

L’any 1969-70 es declara d’Estat d’exempció a Espanya, tot passa a estar controlat per l’exèrcit. A partir del cas Matesa augmenta la violència i manifestacions, que produeixen la actuació violenta de la policia i que porta a noves manifestacions, fins que es demana l’Estat d’exempció.

Tornen a aquest immobilisme (l’immobilisme de la 1a etapa del franquisme), no volen canvis de cap tipus.


Conflictivitat(60-70):


en augment des de la vaga dels ferrocarrils dels anys 50. Hi ha molts tipus de conflictivitat: Conflictes laborals (el principal): a Barcelona, Oviedo, Bilbao, S. Sebastian, València i Madrid principalment. Són ciutats on la indústria ha tingut molta força, ciutats sindicalistes. Aquesta conflictivitat laboral es va polititzant fins crear nous partits polítics.

L’any 1964 neix la CCOO (comissions obreres), sindicat. Per evitar que aquesta conflictivitat es converteixi en nova oposició del règim permeten a les empreses/indústries tenir Ço. Els hi permeten que aquestes Ço poguessin contactar amb les demés per crear un sindicat general, CCOO. Aquest sindicat demanava reducció de la jornada laboral (8h), augment del salari, millorar les condicions de treball... La seva manera d’actuar és mitjançant la doble acció. Fan enllaços sindicals, creen un sistema d’eleccions a cada empresa per triar una persona que els representés a la CCOO i mitjançant accions violentes, tancar fàbriques, crematòries...

1967: apareixen els primers conflictes dins de la CCOO i acaben dividint-se per crear la USO (uníó sindicalista obrera).

Moviment estudiantil:


segon gran problema del règim. Els anys 60 són el seu gran auge. Els estudiants demanen universitats apolítiques i accés a la universitat. És un moviment antifranquista, un moviment sense por i això és el que els fa forts perquè com no han viscut la guerra no tenen por del inici d’una nova. Creen el SEU (sindicat d’estudiants universitaris), creat per estudiants de la UB l’any 1966.

Moviment veïnal (associació de veïns): grup de veïns que fan pressió als ajuntaments per fer millores socials, sorgeix als anys 60. En els anys 70 aquests moviments es van polititzant, volen una societat democràtica. Els conflictes laborals necessiten la legalització dels sindicats per reunir-se i fer la seva funció, demandes laborals. Els conflictes estudiantils volen llibertat de càtedra, que els professors ensenyin el que vulguin i que no haver de vincular els estudis a cap ideologia. Els conflictes veïnals volen poder fer associacions i manifestar-se per poder millorar la qualitat de vida de la població.

La democràcia està assentada a tots els països Europeus. Espanya és l’únic país occidental sotmès a una dictadura. Es demana democràcia, per això tot els moviments s’estan polititzant. Dins del país comencen a néixer partits polítics, il·legals.


Oposició al règim: Exterior:


molts partits polítics tradicionals estaven a Mèxic, el principal és el PSOE que continua liderant aquesta protesta des de l’exterior per recuperar la democràcia, però molts tornen a França. El que fan els partits exiliats és fer publicitat en contra del règim perquè els països exteriors s’adonin del que està fent la dictadura. El PSOE participa en convenis internacionals. El més important és el Contuberni de Múnich (1962).

Interior:


és clandestina/il·legal. Totes les vagues i manifestacions es fan mitjançant el cartellisme. Els partits polítics clandestins més importants són:

  1. CNT (confederació nacional del treball): anarquistes. Tenen influència a Barcelona, la part rural d’Andalusia i el litoral mediterrani.
  2. PCE (partit comunista d’Espanya): un dels més forts. Tenen molta força a les grans ciutats del País Basc, Astúries, Oviedo, Gijón, Santander, València, Saragossa, Madrid, Sevilla, Còrdova...

Les dos volen prendre Madrid per convertir-la en una democràcia. El PCE hi està instal·lada.

Apareix un moviment reivindicador: ETA (1959). És una agrupació nacionalista, socialista. A partir del 70 demanen la independència del País Basc però principalment la democràcia de l’Estat sencer. Utilitzen la violència, atemptats.

Ressorgeix el PNV, clandestí contra el règim.

Entradas relacionadas: