Com coneixem segons Kant

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 24,73 KB

 

(1)

Si el conreu dels coneixements….L’objectiu pres abans sense reflexió

 

(2)

Que la lògica haja fet aquest camí...O trobe en el nostre ànim obstacles accidentals o naturals

(3

) Si la lògica ha reeixit tan bé...I objectivament així anomenades

(4)

En tant que en aquestes ha d’haver-hi raó...Retallar d’aquesta mateixa despesa

(5)

La matemàtica i la física són els dos...Altres que les de la raó

(6)

La matemàtica, des del temps...Hi havia posat

(7)

Amb la ciència de la natura...Es troba fonamentada sobre principis empírics

(8)

Quan Galileu féu rodolar...Sinó un simple anar a les palpentes

(9)

La metafísica, coneixement especulatiu...Entre mers conceptes

(10)

Doncs bé...Seran més afortunats que altres ho han estat abans?

(11)

Jo hauria d’opinar que els exemples de la matemàtica...El que nosaltres mateixos hi posem

(12)

Aquest assaig reïx d’allò més bé...Mitjançant les seues dades pràctiques

(13)

En aquest assaig per a canviar el procediment...Nil actum reputans, si quid superesset agendum

(14)

Però hom demanarà...Tota influència perjudicial i tancar així la font de tots els errors

(15)

En aquest important canvi en el camp de les ciències... Llur pèrdua tampoc no la pot sentir mai

(16)

La crítica no està oposada al procediment dogmàtic...La certesa en opinió i la filosofia en filodòxia


EL GIR CopèrnicÀ A diferencia del tractament donat en filosofies anteriors, que partien de la idea que, d’una manera o altra, existia una correspondència més o menys fidel entre el món exterior i els continguts de la ment, i que el coneixement humà era la simple i plana adaptació de la ment als objectes, Kant proposa un procediment o mètode totalment nou en el tractament de les qüestions epistemològiques: Va canviar l’enfocament tradicional i va fer que el subjecte cognoscent passara a tenir un paper actiu en la construcció del coneixement.

Aquesta proposta, que inverteix el sentit de la relació que s’estableix entre els objectes del món i el subjecte, s’ha anomenat ‘’EL GIR CopèrnicÀ’’. Aquest té com a objectiu principal fer veure que, fins i tot havent partit de l’experiència, el coneixement té una sèrie d’elements que són independents dels objectes,a priori per tant, i que els aporta el subjecte.

A banda d’atorgar a l’ésser humà un paper principal, constructiu i actiu en la funció cognitiva, també es destaca que el coneixement és una elaboració compartida necessària per dos components: 
a) Un que sempre és aliè al subjecte que coneix i que li arriba a l’exterior. 
b) Un altre que, independentment de l’objecte percebut, és ‘’quelcom’’ que sempre l’aporta el subjecte 1ue coneix i que, només per ell, es pot fer intel·ligència l’objecte percebut. Açò, és l’a priori
.                                                                                               

Cap dels dos, per si sol, es suficient perquè existisca el coneixement; donar prioritat o exclusivitat a la raó és acabar cedint a la pressions de la metafísica dogmàtica, mentre que donar prioritat a les dades sensibles només serveix per concloure en l’escepticisme dels empiristes.

Per mitjà del component ‘a priori’, es pot efectuar el pas de la contingència d’allò sensible i experimental a allò universal i necessari, que fa falta en el coneixement. Aquest pas pot quedar plasmat en l’esquema següent:
1. No hi ha coneixement sense experiència. 
2. L’experiència mai pot aconseguir que un coneixement siga universal i necessari. 
3. Resulta que la ciència és universal i
4. Si només hi ha dos elements en la constitució del coneixement, on ha de raure la possibilitat que la ciència siga universal, com efectivament ho és?: d’allò que el subjecte aporta; és a dir d’allò que és independent de l’experiència. 
5. Només en el subjecte cognoscent rau la possibilitat de convertir la ciència en el que és: un coneixement universal i necessari.

Aquest canvi d’actitud o mètode és el que s’anomena MÈTODE CRÍTIC que pretén reconstruir tot l’edifici del coneixement.

En aquesta dualitat, a Kant només li interessa establir la part del ‘coneixement que és totalment aliena a l’experiència’. És a dir, saber quines són i com funcionen en cada moment les condicions ‘a priori’ del coneixement, les que són independents de l’objecte percebut i que són les que aporta naturalment el subjecte que percep perquè aquesta és, precisament, la seua manera de construir el coneixement. Açò també constitueix el significat de CONEIXEMENT TRANSCENDENTAL.


CONDICIONS DEL CONEIXEMENT CIENTÍFICEl coneixement científic cerca establir una descripció veraç sobre una determinada àrea de la realitat, basant-se en l’experiència i en els fets. La ciència no és una altra cosa que la descripció de les regularitats naturals, basada en experiments anteriors i en la quantificació de valors i de resultats. És a dir, el coneixement científic s’expressa en ‘’lleis de la naturalesa’’ que són manifestació de la racionalitat humana en forma d’idees i conceptes que vinculen determinats esdeveniments entre si establint una determinada relació e proporcionalitat.  

Aquestes lleis científiques tenen un doble component: 
a) L’existència d’un món exterior. 
b) L’ésser humà que, intenta comprendre i explicar els fets. 

És a dir, d’una banda un suport experimental (sensible, els esdeveniments que ocorren en el món), i d’una altra, les condicions pròpies de la intel·ligibilitat i de la comunicació als altres. O, el que és el mateix, els seus continguts han d’expressar una relació amb validesa universal, i establir una relació amb validesa universal, i establir una relació necessària entre els esdeveniments, que queden vinculats de tal manera que sempre que ocórrega el primer d’ells, apareixerà tot seguit el segon.

Per tant: la ciència (invent de l’ésser humà en quant que és una elaboració de la ment per comprendre i relacionar-se amb el seu entorn natural) exigeix racionalitat, universalitat i necessitat, que són les condicions del coneixement científic.                                          

És a dir, totes les lleis científiques estableixen determinades connexions necessàries i universals entre determinats esdeveniments.

I això es precisament el que Kant diu: si en les ciències hi ha racionalitat, alguna cosa se n’ha de conèixer a priori. Per tant, tot coneixement científic conté un doble paquet de condicions: les naturals, exteriors al ésser humà, i les pròpies i exclusives de l’ésser humà, que adapten i interpreten el que rep de l’exterior a les exigències de la comprensió humana. En resum, el coneixement científic té unes característiques, exigències de la racionalitat humana, que no poden ser contravingudes.

Però també, entre les seues propietats figura el que fet que siga un coneixement elaborat a partir de les dades i les experiències. El coneixement científic és la fusió dels informes que rebem de l’experiència, però organitzats i elaborats per les exigències de la racionalitat humana. Ací, no obstant això, sorgeix una contradicció: Perquè de les experiències sensibles que rebem no es poden extraure les condicions de necessitats i universalitat, perquè no sabem si en el futur les coses continuaran funcionant de la mateixa manera que fins ara ho han fet. Però, sabem que la racionalitat humana exigeix que les lleis científiques siguen universals i necessàries: és a dir, que siguen a priori.                                                                  


Com combinar d’una manera satisfactòria aquesta doble sèrie de condicions aparentment, contradictòries, però ambdues necessàries per poder parlar d’un coneixement científic i poder organitzar-los la vida?Abans d’exposar la resposta kantiana farem un poc d’història. Els racionalistes negaven el valor de l’experiència, mentre que els empiristes ho feien amb les exigències de la racionalitat. Segons Kant ambdós corrents de pensament cometien un error: confondre el fonament del coneixement amb el seu origen. L’origen del coneixement és una qüestió d’origen genèric o psicològic, mentre que el fonament del coneixement és una qüestió d’índole lògica.

L’obra de Kant en aquest sentit, és la superació d’ambdós corrents de pensament en afirmar que el coneixement, que ha d’estar basat en l’experiència, està elaborat sota una sèrie de condicions que imposa la naturalesa especial i racional del ésser humà; condicions que res tenen a veure amb els objectes que es perceben i són independents dels objectes, és a dir, a priori.

Kant dóna cabuda a les exigències de l’experiència, però sotmeses a l’especial mode humà de conèixer.Resulta ser una exigència de la vida, i també de la racionalitat, que el coneixement científic estiga circumscrit a les condicions universals i necessàries. És a dir, que, una vegada enunciades, les lleis del coneixement es complisquen sempre de la mateixa manera, en qualsevol part del món i per a un mateix esdeveniment passat, present i futur.

Per què això és una exigència de la vida i de la racionalitat humana? Perquè no ser-ho mai podríem organitzar-nos ni saber què i què no podríem i hauríem de fer. Tot ens resultaria sempre una novetat i mai sabríem què fer amb seguretat. Les nostres decisions sobre les coses i els esdeveniments serien deixades a l’atzar o a la casualitat.  Per a Kant, les condicions del coneixement científic vénen sintetitzades en el que ell qualifica com a judicis sintètics a priori. Un judici és una expressió verbal que relaciona un subjecte amb un predicat per mitjà d’un verb. aquestes lleis científiques, subjecte i predicat queden vinculats d’una manera universal i necessària: Sempre que ocorre A, es produeix B. Totes les expressions científiques són judicis. Hi ha dos tipus de judicis: uns depenen de l’experiència (a posteriori) i altres són independents de l’experiència (a priori). Enfront d’aquesta rígida i contundent disjuntiva Kant proposa un tercer tipus de judicis: els judicis sintètics a priori que reuneixen les característiques dels judicis sintètics i les del a priori. Aquests judicis sintètics a priori són, diu Kant, els principis de totes les ciències. Per què? Perquè tot el nostre coneixement es basa en l’experiència; però l’experiència no constitueix la forma com coneixem. És a dir, com a humans que som hem d’acomodar els estímuls del món exterior a la nostra forma d’interpretar-los. Per tant, tot coneixement és la conjunció de dades rebudes del món exterior mitjançant els sentits i la forma humana d’adaptar-los per a ser vàlids i intel·ligibles.Per tant, els judicis científics són judicis sintètics i a priori.


CRÍTICA TRANSCENDENTAL DE LA METAFÍSICASegons Kant, per Metafísica s’entén un dels significats següents: a) TRADICIONAL O DOGMÀTICA: els tradicionals sistemes de filosofia que no atenien a la crítica de la seua pròpia capacitat de conèixer. b) TENDÈNCIA NATURAL DE L’ÉSSER HUMÀ: tendència espontània dels éssers humans per interrogar-se i pretendre aconseguir els absoluts. C) CRÍTICA I MÈTODE: la pròpia filosofia kantiana en quant que conté una crítica a la facultat de conèixer i desenvolupar sistemes derivats dels seus propis principis.  d)MORAL: més enllà de l’univers de l’experiència roman un territori aliè a ella en el que es desenvolupa el món especulatiu dels valors.

La crítica transcendental a la metafísica es refereix a l’acció crítica (C) exercida sobre la metafísica tradicional (A) per tal de veure si aquesta ha estat elaborada transcendentalment, com efectivament ha ocorregut amb la ciència natural, o si, per algun error, segueix ancorada en un camí equivocat.

La metafísica tradicional manté que tot el que coneixem de les coses és el que les mateixes coses ens diuen que són. Segons açò, tot coneixement és a posteriori, però al mateix temps afirma que té un coneixement a priori de determinades coses, en forma d’idees innates, que res tenen a veure amb l’experiència.

Enfront d’aquesta patent contradicció, Kant aplica el seu mètode transcendental i es pregunta: què pot saber a priori la metafísica tradicional dels objectes si ha d’esperar a conèixer-los per saber alguna cosa? Per tant, des dels seus plantejaments, no pot conèixer res a priori d’ells, encara que afirma que sí que pot. Quin és l’a priori que diu conèixer i que li permet fonamentar tota la realitat? Doncs algunes idees innates, segons les quals tenim determinats coneixements vertaders de certes coses, fins i tot abans de percebre-les i conèixer-les.

A Kant aquest plantejament no sols li sembla contradictori, sinó dogmàtic: contradictori perquè diu conèixer a priori el que és conegut a posteriori; i dogmàtic, perquè en no poder justificat les seues incongruències les estableix com a principis indiscutibles, més enllà de qualsevol crítica i sense consentir-ne cap.

No obstant això, aquesta paradoxa se soluciona establint una distinció transcendental en els objectes: si resulta que són coneguts per l’ésser humà és perquè aquest els coneix sota la seua específica forma de conèixer, i són fenòmens. Però també es pot suposar que allò que s’ha conegut és una cosa en si mateixa, totalment incognoscible per a nosaltres, però, en realitat, el que és la cosa en si mateixa, és un misteri.

Per tant, en tota cosa coneguda cal suposar una doble dimensió:  a) la matèria captada pels sentits. b) la forma humana d’intuir i percebre.                                                                            

Sense la concurrències d’ambdues circumstàncies no hi ha fenomen ni cap coneixement.


Però resulta que de les coses en si no podem dir res perquè no sabem com són. En acceptar-les com a vertaderes i reals, el que en realitat es fa és confondre el noümen i el fenomen; i es parla dels noümens, descrivint-los com si se’ls coneguera i foren coses reals i vertaderes, quan són precisament incognoscibles. Només podem parlar de fenòmens. Aquesta ha estat la primera equivocació de la metafísica tradicional.

I perquè s’ha produït aquest error? 1. Perquè la metafísica tradicional no ha tingut un tribunal davant del qual analitzar les seues propostes. 2. Perquè l’ésser humà té una tendència natural i irresistible que el du a voler obtenir una explicació final i absoluta de tots els seus problemes.

És per aquesta actitud per la qual es produeix la segona equivocació: creure que la raó pot franquejar allò sensible i aconseguir allò absolut i incondicionat. Això el porta a acceptar l’existència d’éssers suprasensibles de què no es té cap coneixement, ni pot basar-se en intuïcions sensibles.  La rematada d’aquesta segona equivocació apareix quan el pensament amb les seues especials condicions a priori, aplica les seues funcions a aquells éssers noümènics i organitza tota una sèrie d’arguments, judicis i teories amb importants conseqüències per a la vida humana. Arguments, judicis i teories que en realitat tracten del no-res.

D’ací que la metafísica tradicional haja hagut de dogmatizar-se.

Però el pitjor és que, en no haver distingit entre fenomen i noümen, no pot diferenciar entre el pla de la realitat i el pla de la moral. En conseqüència fa dependre els valors morals de les conseqüències metafísiques.

La metafísica tradicional estenia els seus tentacles al territori de la moralitat.

La crítica transcendental de Kant, en limitar el coneixement a allò fenomènic i transformar el sentit del noümen, allibera la moral dels seus vincles amb la metafísica.

És a dir, amb una crítica transcendental a la metafísica s’aconsegueixen diverses coses: 1. Determinar què i com es pot conèixer; quines són les possibilitats i límits del coneixement. 2. Eliminar la filosofia transcendent per la seua defectuosa construcció.  3. Potenciar un territori més enllà de l’experiència, però alliberat de proves i demostracions, en el que capien les reflexions antropològiques.

El coneixement sempre és transcendental, açò és, que hi ha una interacció entre el que el subjecte rep de l’exterior i el que aporta segons la seua mateixa naturalesa.

Per tant, si a metafísica no accepta el paper creatiu del subjecte en l’elaboració del coneixement, els seus resultats estan condemnats al fracàs.


LA DISTINCIÓ ENTRE ‘FENOMEN I NOÜMEN’ Al llibre apareix la distincióentre fenomen i cosa en si mateixa (que encara que no és exactament el mateix que noümen, ho podem identificar sense incórrer en errors a l’hora de comprendre el pensament kantià.

Fenomen i cosa en si mateixa es diferencien, sempre dins de l’Estètica transcendental pel seu ‘’toc’’ de transcendentalitat, i vindria a ser com la cara oculta del fenomen. El fenomen és el que condiciona, mentre que la cosa en si mateixa és allò incondicionat.El fenomen és la cosa en si configurada espai-temporalment, és a dir, sotmesa a les condicions humanes que fan possible la percepció sensible d’una cosa, mentre que la cosa en si és el que ella mateixa és, sense cap condició i sense que nosaltres la coneguem ni sapiem el que és.

El noümen, també incondicionat, es contraposa al fenomen en el pla de l’enteniment quan la facultat de pensar, o les categories, s’ocupen d’una cosa realment transcendent i formada en la intuïció sensible o quan ho fan amb coses sense suport material o empíric. És en aquest moment quan Kant anomena noümen allò incondicionat.

El fenomen és transcendental, mentre que la cosa en si mateixa o noümen és transcendent. Nosaltres només coneixem fenòmens; mai podem saber el que és la cosa en si mateixa o noümen.                                          Kant, arribats a aquest punt, ja ha provat que la ciència ha d’estar basada en fenòmens i que la metafísica és impossible que puga tenir èxit en la seua tasca especulativa. Aquesta és la conclusió de l’enfrontament entre fenomen i noümen.

Però Kant fa una nova proposta: diferenciar entre noümen negatiu i noümen positiu. Una diferenciació que té com a propòsit obrir el camp de la moralitat i independitzar-la de la metafísica. Kant argumenta de la manera següent: si es fa una distinció en les intuïcions i es reconeix que juntament amb les intuïcions sensibles n’hi ha altres que no ho són, que són merament intel·lectuals o emocionals, en aquest cas s’obri un nou territori al marge del metafísic i científic. Aquestes intuïcions no sensibles generen un nivell de percepcions i idees diferent del coneixement científic, i així podem considerar el noümen en un sentit positiu i definir-lo com ‘’allò que ÉS objecte de la intuïció NO sensible’’.

El que no serveix per a la formació del coneixement, pel fet de no ser transcendental, serveix per a altres àrees de la vida humana en què predominen els valors, la guia dels quals són els sentiments i les inclinacions.

Finalment, aquesta accepció positiva del noümen obri una nova porta a la filosofia i permet la seua continuïtat al llarg dels segles. Una continuïtat transformada en antropologia filósòfica, que arriba fins als nostres dies, encara que amb plantejaments diferents dels de la ciència, on no són necessàries proves ni demostracions empíriques del que s’afirma, sempre que no caiga en contradiccions lògiques.


SENTIT NEGATIU DE LA CRÍTICA: LIMITACIÓ DE L’ÚS TEÒRIC DE LA RAÓ ALS FENÒMENS.                                                                                   Kant assenyala amb tota claredat que la utilitat negativa de la CRP és la d’impedir ultrapassar amb la raó especulativa els límits de l’experiència, i, per tant, negar qualsevol possibilitat de coneixement a tot allò que no estiga elaborat transcendentalment.

Per tant, només els fenòmens, que són una construcció a priori de l’espai i el temps, poden arribar a ser ciència. Al mateix temps, els fenòmens són la matèria en la que el pensament aplica les categories.

És aquesta una utilitat negativa perquè impedeix que el pensament ultrapasse els límits de l’experiència.

El coneixement teòric sempre ha d’estar limitat als fenòmens, que són transcendentals. Per això la crítica impedeix que s’ultrapassen aquests límits; i en aquest sentit és una tasca negativa.

Però assenyala que la mateixa utilitat negativa és una molt important utilitat positiva perquè també impedeix que la raó s’introduïsca al territori moral. És a dir, allibera la raó de les amenaces que té en romandre dins del territori de la metafísica tradicional. L’ús pràctic de la raó deixa de tenir relacions amb l’ús teòric de la raó, amb la qual cosa la utilitat negativa es transforma en utilitat positiva, en fer que la moralitat es fonamente en els noümens positius, expressió dels desitjos humans pel que fa a la llibertat i convivència humanes.


SENTIT POSITIU DE LA CRÍTICA: DEFENSA DE L’ÚS PRÀCTIC DE LA RAÓ                                                                                                   La utilitat positiva de la CRP es complementa amb la idea de noümen positiu. Aquest últim, incondicionat, és el plantejament adequat en un territori on no són necessàries les proves ni les demostracions, que és justament el mateix sentit que es dóna al sentit o utilitat positiva de la CRP.

En aquest territori, la raó no ha de demostrar res, sinó, simplement, exposar les seues opinions. Ací no hi ha demostracions empíriques, proves o experiments a fer; ni complexos càlculs matemàtics que calga desenvolupar. La moralitat és el territori de les propostes noümèniques sobre els desitjos i ambicions de la vida humana i per a la vida humana. I de la voluntat i la llibertat per aconseguir-los.

El problema de l’ètica, en general en totes les filosofies anteriors, consistia en el fet que se la feia dependre d’un entramat metafísic. La metafísica explicava el món, establia els seus principis i conseqüències, i basada en tot això, deduïa una sèrie de valors antropològics i morals.

Si aquest entramat filósòfic era atacat no sols s’atacava la filosofia en qüestió, sinó a més, els consegüents valors morals.

Per tant, independitzar el territori moral del domini de la metafísica es converteix en una tremenda utilitat positiva perquè delimita d’una vegada per sempre les possibilitats del coneixement, s’assenyala el plantejament equivocat de les metafísiques anterior, i finalment, separa metafísica i ètica.

D’aquesta manera, la crítica es converteix en positiva quan, ultrapassats els límits de l’experiència i de la transcendentalitat, se la porta a un territori d’immensa vàlua per a l’ésser humà: les regles de la seua convivència amb els altres, que no és una altra cosa que la moralitat.

Entradas relacionadas: