Per que la concentració de poders en una mateixa persona es una tirania

La figura més important del Renaixement es Joan-Lluís Vives, era un filòsof i un tractadista (una persona que escriu tractats, llibres) que era originari de València, començ̧a a fer uns plantejaments de la pobresa molt important, a partir de la seva obra De subventionepauperum (L’auxili dels pobres), la va escriure perquè es va traslladar durant bastants anys a Bruges, i l’obra en qüestió ve a ser un programa d’assistència publica en aquesta ciutat. Canvia radicalment la visió́ que havia aportat Francesc Eiximenis, plantejava la pobresa en termes sociològics. Considerava que aquesta no era una gràcia divina, sinó́ que era el resultat de les desigualtats socials. Diu que hem d’analitzar quines són les necessitats que tenen els pobres, i quin és el paper que han de jugar els poders públics per donar resposta a aquestes necessitats. Joan-Lluís Vives diu al seu llibre que el que s’hauria de fer és el següent:1. S’ha de prohibir la mendicitat, i els que no són ciutadans de població́, se’ls s’ha de retornar al seu lloc d’origen; no obstant això, se’ls ha de donar una ajuda econòmica per poder-se pagar el viatge de volta al seu lloc d’origen.2. Tothom està obligat a treballar però hi ha unes excepcions excepte uns col·lectius determinats: persones amb discapacitats física o psíquica, els malalts mentals i els malalts que estan hospitalitzats.3. Les autoritats locals són les que han de donar resposta als pobres, però que evidentment, la església que té una actuació́ voluntària, també́ pot col·laborar amb les autoritats. No ha de ser una resposta privada, sinó́ publica.4. Començ̧a analitzar les necessitats dels pobres i a fer un recompte estadístic dels pobres, ja que no hi havia cens de població́. Diu que s’ha de fer un cens de pobresa, qui és pobre i quants són.5. La resposta a la pobresa ha de ser tècnica i professional, concretament diu que els pobres se’ls ha d’atendre amb mesures de prevenció́, tractament, assistència i inserció́.6. Planteja que no tots els pobres són igual, hem de classificar els tipus de pobres a partir de les seves necessitats. La resposta a aquestes necessitats no pot ser igual per tothom.7. S’ha de poder finanç̧ar, recaptar diners de ciutadans perquè es poguessin cobrir les despeses per atendre els serveis adreç̧ats als pobres. Aquí́ entra la idea de les caixes centralitzades.8. El paper de l’església ha de ser secundari.Els dispositius assistencials més importants del Renaixement són:Cases de Misericòrdia: Van ser creades per Miquel de Giginta, el canonge de la catedral de la ciutat d’Elna, França. Va escriure El tratado de remedio de los pobres, la seva obra més important, on desenvolupa la creació́ de les cases de Misericòrdia. És un programa d’assistència dels pobres de la zona de Castella. La primera casa de Misericòrdia que es dissenya y es fa és a la ciutat de Toledo, després aniran la de Madrid, Barcelona, Saragossa i València. Són importants perquè és un equipament assistencial i molt innovador en el seu disseny. Les seves característiquessón: -Els beneficiaris són tots els pobres, ja que hi podien accedir tots i l’entrada i sortida ésvoluntària. -Es feia formació́ professional de lletres (aprendre a llegir i escriure) i de millora per les dones (tasques domèstiques). No nomé́s atenien les tasques de necessitats fisiològiques. Els homes anaven al taller per treballar un ofici determinat. També́ rebien la formació́ religiosa tant homes com dones, que s’anomenava doctrina. -L’Antoní Milà ens diu que hi havia separació́ de gènereperò un cop a la setmana es trobaven en un lloc anomenat “La cuadra de las maravillas”. - El bisbe no podia estar tot el dia en la Casa de Misericòrdia, per tant, contractava a un majordom i la seva dona. El majordom estava en els tallers amb els homes i la dona s’ocupava de la formació́ de les lletres i de que els homes i les dones estiguessin separats tots els dies--Com es finanç̧ava? Amb els ingressos econòmics que venien a partir dels productes fabricats en els tallers; donatius i llegats; amb les suertes, que són les rifes benefiques que es feien en les ciutats; un altre font de finanç̧ament indirecta és la sopa boba, un cop a la setmana feien fora una gran cassolada on es donava menjar als pobres que no estaven interns.Albergs: anaven adreç̧ats a la atenció́ dels nens i dones. A partir de la proposta de Cristobal Pérez de Herrera, considerava que aquests dos col·lectius eren els més desatesos. Es creen a ciutats importants d’Espanya: Madrid, Sevilla, Valladolid, València i Barcelona. No hi havia homes.2.2. Innovacions en els segles XVII, XVIII i XIX: Les Lleis de BeneficènciaBeneficència ve del terme en llatí “beneficontia” que vol dir fer el bé a algú́.Fi de l’absolutisme monàrquic i industrialització́, comencen a aparé̀ixer la aprovació́ de les primeres Constitucions, que sónperquè el regim feudal queda suprimit definitivament i apareix la classe burgesa, que començ̧a a influir de manera important a les autoritats publiques per a que s’instaurin les primeres Constitucions.Les Constitucions neixen a partir de la divisió́ de poders, la sobirania ha de residir en el poble i no nomé́s en el rei, i han de servir per reconèixer drets civils i polí́tics als ciutadans.