Comunicació animal i llenguatge humà

TEMA 5- L'ÉSSER HUMÀ COM A ÉSSER SIMBÒLIC:

CAPACITAT LINGÜÍSTICA: LLENGUATGE I COMUNICACIÓ:

Comunicació i llenguatge són termes molt pròxims, i en algunes ocasions s'usen com a sinònims, però no s'identifiquen.
Comunicar significa intercanviar informacions i també efectes, i el llenguatge s'ha revelat com el vehicle més perfecte, vàlid i efectiu perquè les persones es comuniquin.No podem confondre comunicació amb llenguatge, ja que hi ha moltes formes de comunicació que no són lingüístiques. Els gestos, les expressions facials, les entonacions, els silencis tenen capacitat comunicativa.Comunicar és un procés pel qual un emissor transmet informació en forma de missatge, encaminada a instruir, influir o divertir un altre individu o grup que té el paper de receptor.Perquè el receptor rebi el missatge, s'ha de fer servir un canal i un codi.1-
Llenguatge → distingeix la capacitat humana, de comunicació mitjançant sons articulats o signes escrits. És l'expressió de l'estructura comuna que té tot idioma, i per això és una característica universal.
2- La llengua o idioma → és un sistema de signes -conjunt de normes gramaticals, vocabulari i sistema de pronúncia – d'una comunitat determinada. És un fenòmen social, col·lectiu, encara que no és universal. Tots tenim un llenguatge, però no la mateixa llengua.
3- La parla → és la manera personal d'utilitzar la llengua un individu o, dit d'una altra manera, la concreció de la llengua en un individu.Posseir o no llenguatge modifica la relació que tenim amb les coses i amb els altres éssers humans.La funció comunicativa és tan important, que, per extensió, s'anomena llenguatge tot dispositiu que transmet informació.La comunicació entre els individus és la funció primordial del llenguatge, però no és l'única.

EL LLENGUATGE COM A SISTEMA DE COMUNICACIÓ SIMBÒLIC:

La lingüística defineix la llengua com un sistema de comunicació simbòlic.La llengua, és l'eina amb la qual reproduïm la realitat.Quan diem que la llengua reprodueix la realitat, volem dir que la recrea. Qui parla, fa renéixer, un esdeveniment o una experiència, i qui escolta o llegeix uns sons refà la realitat transmesa per l'altre. La llengua és un sistema de símbols.El sistema és el conjunt de principis o regles que estan enllaçats entre si. Per exemple: el sistema mètric, monetari, etc. En aquest sentit, la llengua és un sistema de signes orals i escrits propi d'una comunitat i que té com a objectiu bàsic la comunicacióEl terme comunicació engloba totes les formes possibles d'intercanvi d'informacións i afectes. Comunicació és un concepte més ampli que llenguatge, però el llenguatge és un cas molt particular i especialment rellevant de la comunicació.Només l'ésser humà pensa simbòlicament i expressa el seu pensament mitjançant el llenguatge.Hem dit que la llengua és un sistema de comunicació simbòlic.
1- unsenyal és una indicació que assenyala alguna cosa, apunta cap a un fet o objecte, però sempre hi són presents dos elements fonamentals: el que serveix de senyal i l'objecte o fenòmen assenyalat. El foc i el fum.2- un signe és la representació d'alguna cosa. Anomenem signe un element gràfic, un gest o moviment que representa alguna cosa.3- unsímbol és un tipus de signe que ja no té res a veure amb la cosa inicial, perquè la funció de representació és més forta que l'assenyaladora.

.El símbol forma part d'un sistema purament humà que es caracteritza pel que anomenem les cinc A: és adquirit (s'ha d'aprendre), és artículat (usa un sistema de fonemes variat), és acordat o convencional (és modificable), és adaptatiu ( té vida i conté variants) i és abstracte (expressa idees).Podem establir la comparació següent amb els trets que caracteritzen el sistema de comunicació animal: a) sistema de comunicació humà: adquirit, articulat, acordat o convencional, adaptatiu i abstracte. b) sistema de comunicació animal: innat, mímic, heretat, estereotipat i concret.SIGNIFICAT I SIGNIFICANT:

El pensament es formula pel llenguatge: el llenguatge permet al pensament de tractar les idees, els conceptes i els problemes.Pensem gràcies al llenguatge i parlem perquè tenim alguna cosa a dir.
Llenguatge i pensament són inesperables, però no s'identifiquen.Podem dir que el concepte és l'aspecte intern, mentre que el significant és la paraula emesa acústica o escrita i, per això, externa:El signe lingüístic uneix el significant i el significat. Per comunicar-nos necessitem el llenguatge. La forma lingüística, és condició de la realització del pensament. La llengua que parlem estructura una manera de modelar el nostre pensament.El pensament pot anar contra el llenguatge, és a dir, pot depassar-lo o desafiar-lo, mostrant les seves mancances i errors. Algunes observacións confirmen la distinció entre pensament i llenguatge: el fet, per exemple, el poder traduïr pensaments a llengües diferents.

FUNCIONS I ORIGEN DEL LLENGUATGE:

FUNCIONS DEL LLENGUATGE:

Encara que la comunicació sigui la funció central del llenguatge, aquest, té moltes altres funcions.1-

Expressiva o emotiva:

quan relaciona el missatge amb la persona que s'explica, amb l'emisor.2-

Conotiva o apel·lativa:

quan es refereix al receptor. Es tracta de quan es vol influir en l'altre (consells).

3- Referencial o representativa:

la mateixa expressió , en un context diferent, canvia de significat. Per exemple: < menja't-ho="" aquí="">>, segons de què es parli, canvien els referents del pronom ho i de l'adverbi aquí.

4- Metalingüística:

fa referència precisament al mateix llenguatge. Ex: la paraula viure s'escriu amb v.

5- Fàtica:

quan es refereix a les expression que serveixen per mantenir la relació, la comunicació. Per exemple, per cridar l'atenció del receptor, començar o restablir la comunicació ( >..)?>6-Poètica:
es refereix a la qualitat literària del llenguatge. Consisteix a emballir el missatge.

EL LLENGUATGE COM A INSTRUMENT:

La llengua és l'instrument més adequat que tenim per entendre, analitzar i interpretar la realitat. Quan diem que la llengua reprodueix la realitat, volem dir que la llengua produeix de nou la realitat, que la recrea o reconstrueix.Aquesta capacitat de reconstrucció del món i la possibilitat de transmissió fan de la llengua l'instrument més eficaç de la comunicació entre els individus.Cada llenga té una manera pròpia de reproduir la realitat.

EL LLENGUATGE COM A PRODUCTOR DE PLAER:

L'ús de la llengua com a instrument de comunicació, és només una de les múltiples possibilitats del llenguatge, ja que és un instrument polivalent que no està destinat a una finalitat concreta i única. El llenguatge és capaç de produir plaer; té una funció lúdica.

EL LLENGUATGE COM A EXPRESSIÓ D'EMOCIONS:

Gràcies al llenguatge, podem manifestar sentiments, afectes, emocions, i no solament opinions i pensaments. Hi ha paraules que ens fan enrogir, que fan por, que són com una bufetada. La comunicació lingüística permet matisos i precisions que moltes vegades el llenguatge corporal no pot mostrar.El llenguatge ofereix a les persones a alliberar-se. Moltes teràpies humanes descansen en aquesta propietat del llenguatge. El teatre, la música i el cinema, són manifestacions culturals que comporten transferència d'emocions i sentiments.

EL LLENGUATGE COM A INSTRUMENT DE PODER:

Una llengua ens ajuda a comprendre, a voler, a desitjar. El llenguatge és un bé, un instrument útil però també, pot ser una arma perilloa i destructiva.

1- poder màgic:

les paraules han tingut sempre capacitat d'encantar, d'engalipar. Algunes tribus de l'Amazònia encara consideren que posseir el nom significa posseir la cosa designada. Els mites i els ritus reconeixen aquest poder i la força màgica de les paraules.

2- Poder ètic i legal:

considerem com els rumors, la difamació poden destruir una persona. Tambéles paraules poden consolar i perdonar. Els tribunals, pronuncien una sentència que condemna.

3- poder catàrtic:

la possibilitat de guarir-se anímicament a través de la paraula és molt antic i avui la psicoanàlisi representaria aquesta possibilitat. Certes formes d'alliberament i de consòl arriben a través de les paraules.

4- poder polític:

les llengües no estan exemptes de fluctuacions i pressions polítiques. La imposició d'una llengua o les persecucions polítiques orquestrades per obviar o afeblkir certes llengües que s'entenen com a perilloses per a la comunitat dominant, són pràctiques habituals que acompanyen altres accions bèl·liqües no violentes.

ORIGEN DEL LLENGUATGE:

Quan ens posem a reflexionar sobre el llenguatge, ens assalten moltes preguntes sobre el present, però també sobre el seu passat, especialment sobre el seu origen.1- la teoria de la convenció fou defensada pels autors grecs clàssics i va tornar a ser difosa pels il·lustrats. Considera que la raó de l'inici del llenguatge, fou una cosa voluntària. Els humans es van diversificar i es van entendre.2- la teoria del mimetisme va ser defensada per autors del Segle XVII i, després del XIX, entre ells Saussure, va sorgir el llenguatge. Saussure ho justifica per l'existència de sons onomatopeics.3- la teoria dels evolucionistes sorgeix a partir de la teoria de Darwin i ell mateix la defensa: diu que al principi l'ésser humpa emetia els mateixos crits que els animals, però en diferenciar-se'n, va variar el seu llenguatge a la del pensament.4- la teoria del caràcter social, es basa en el fet que l'origen del llenguatge rau en els fets socials, en la necessitat que té l'ésser humà en comunicar-se, de viure en societat.Aquesta teoria ve confirmada pels nens salvatges que són incapaços d'aprendre el llenguatge humà, i entenen els animals.

PENSAMENT I LLENGUATGE:

El logos és discrus i raó al mateix temps.
Logos ha estat traduït com a paraula, verb, i ha donat lloc a mots com logopeda o locutor, i també s'ha traduït per pensament o raó, i aleshores ha donat lògica.
En l'origen de la filosofia hi havia consciència de la interrelació estreta entre pensament i llenguatge.
Logos vol dir 'enraonar', 'parlar'.

Pensem i ens comuniquem amb mots. No pot existir pensament sense llenguatge; per tant, el coneixement i la comprensió del món estan determinats per l'estructura de la llengua, per l'esquema lingüístic que el determina.El pensament i el llenguatge són dues parts d'un únic procés de coneixement. La manera més rica i directa de comunicar els nostres pensaments és enraonant i verbalitzant tot allò que tenim al cap.  Sembla legítim identificar el concepte o la idea amb el significat, i la paraula, amb el significant.
La llengua i el pensament estan estretament lligats. La formulació lingüística és l'element necessari per a la realització del pensament. Podem tenir, la temptació d'admetre que el llenguatge és l'expressió del pensament, com un element auxiliar, però alguns estudis mostren que la idea abstracta és difícilment separable del mot i que la construcció de l'univers està lligada a la constitució del llenguatge. Però que hi hagi una estreta relació entre el pensament i el lenguatge no vol dir que s'identifiquin i que siguin el mateix. El llenguatge té un paper regulador i dirigeix, guia i acompanya l'acció. Ajuda a explicitar i permet poder analitzar i valorar processos. L'infant, va adquirint un pensament cada vegada més abstracte i un reflex de la realitat cada vegada més perfecte. Podem assegurar, que en apropiar-se del llenguatge, l'individu s'apropia del món.

ALTRES FORMES DE RELACIÓ SIMBÒLICA:

HOMO SAPIENS TECNOLOGICUS:

El coneixement és l'activitat mitjançant la qual una persona, copsa mentalment un objecte. El coneixement és una conquesta, l'aprehensió espiritual d'alguna cosa.
Conèixer és captar intel·lectualment algun aspecte d'una qüestió i fer-lo nostre.

El coneixement vulgar i el científic: 1-

El coneixement vulgar l'adquirim en la vida quotidiana i ens proporciona les nocions més elementals i necessàries per viure.
2-
El coneixement científic és una parcel·la de coneixement menor molt especialitzada. És un tipus de coneixement volgut, perseguit, deliberat, que tracta casos generals perquè busca les relacions i els lligams entre els fenòmens. La tasca científica es caracteritza per l'ordre, la classificació i el mètode rigorós. És un coneixement que està sotmès a una verificació racional, ordenada i metòdica; busca les causes, els orígens, els principis. La ciència, sempre ha avançat al costat de la tècnica. El significat del terme tècnica ha passat per molts estadis. Avui diem que la tècnica és un conjunt de coneixements teòrics i pràctics que consisteixen a saber com fer certes activitats. Gràcies a aquests coneixements, l'ésser humà intervé en la natura a fi d'obtenir-ne els materials i els Productes bàsics per satisfer les seves necessitats. L'ésser humà, des dels orígens, fabrica eines per necessitat, per poder-se adaptar millor a un món que li és advers. Ha de fabricar eines que supleixin aquesta manca natural de defenses.Històricament la tècnica va venir abans que la ciència, perquè les primeres tècniques eren fruit d'aprenentatges i invenció creativa a partir del coneixement vulgar.Els pobles primitius no tenien ciència, però si tècnica: arcs i fletxes, piragës,etc. També les tècniques o pràctiques mèdiques van precedir l'organització científica de la fisiologia, l'anatomia o la química. Un exemple és el de la màquina de vapor, del segon principi de la llei de la termodinàmica.

LA TÈCNICA: EL CONEIXEMENT TRANSFORMADOR:

Mentre que la ciència vol explicar com són les coses, la tècnica consisteix en un conjunt de procediments destinats a produir efectes útils a les necessitats humanes. Mentre que la ciència revela les lleis de la naturalesa, la tècnica fa servir aquest coneixement per obtenir resultats. La tècnica es un coneixement aplicat.
El creixement de la tecnologia és una de les influències més notables que exerceix la ciència en la societat. En són exemples el progrés de la indústria elèctrica, o el desenvolupament de l'enginyeria nuclear durant el Segle XX. Aquests exemples posen de manifest que el coneixement teòric és una font inesgotable de possibles aplicacions tecnològiques. Les aplicacions de la ciència o les teoritzacions de la pràctica han provocat canvis en la vida quotidiana de les persones.

LA PRODUCCIÓ ARTÍSTICA:

Una obra d'art és un producte especial de l'activitat simbòlica humana de caràcter universal, ja que des de sempre tots els grups socials han produït objectes que tenen com a valor la bellesa.L'art inclou tot el que ha estat creat per l'ésser humà en contraposició amb les obres, els fets o els fenòmens de la naturalesa. La teoria estètica, només tracta dels objectes que es poden contemplar estèticament.

Hi ha dues maneres d'entendre les produccions artístiques:

1- com a mitjà d'expressió, com un llenguatge per comunicar emocions i idees.2- com una realització amb sentit per si mateixa, sense que li calgui relació amb cap significat que no resideixi en l'obra. La primera idea subratlla l'aspecte expressiu o comunicatiu de l'art, mentre que la segona remarca els elements foramls, la línia, el traç, el so, etc.L'oposició entre aquestes dues visions de l'art només és una guerra aparent. Podem parlar de l'art des d'una perspectiva pluralista.

LA CREACIÓ I LA CONTEMPLACIÓ:

L'art és un dels mitjans de comunicació simbòlic que l'ésser humà ha utilitzat des de sempre per acostar-se a les altres persones. Per mitja de la pintura, l'escultura, la música, etc.. L'artista comunica experiències i vivències personals, mostra el que estima, allò en què creu i que coneix. També comunica sensacions, emocions, sentiments, tot allò que forma part de la realitat com a persona.L'artista, ajudant-se de la tècnica específica, provoca una relació o resposta en la persona que observa la seva obra. L'art es pot considerar un llenguatge, perquè com tot llenguatge té una font de comunicació, un mitjà i un receptor.La persona que contempla una obra d'art ha de reconèixer i desxifrar els símbols per entendre-la. La vertadera obra artística no necessita cap referent extern.L'experiència estètica comença quan l'artista dóna la seva obra per acabada i el públic que l'observa o la contempla entra en acció.El sentit o significat que s'atribueix a una obra d'art depèn de la condició intel·lectual i emocional, i de la sensibilitat de la persona que l'observa.També depèn de la mateixa obra. Hi ha realitzacions que han tingut un èxit universal i d'altres que nomes han estat valorats per ua minoria. El plaer estètic sembla el resultat d'una combinació complexa d'actituds subjectives i de facultats perceptives.

LA DIMENSIÓ RELIGIOSA:

La paraula religió vol dir “lligar”, “unir”. Fa referència a un tipus de lligam especial entre l'ésser humà i una entitat d'ordre transcendent. La influència de les religions tradicionals en la societat moderna s'ha reduït, el fet religiós constitueix encara una dimensió important de l'ésser humà. La dimensió religiosa és un esforç col·lectiu per trobar una explicació del món i de la situació de la persona. La religió dóna sentit a tota la seva experiència i a tots els altres aspecte de la vida: el que pensa, el que creu i el que fa. La religió ocupa un lloc destacat en la vida humana: dòlmens, tombes, temples... La condició human, feta amb dolor, sofriment, etc., ha fet que la persona busqués vies per escapar de l'angoixa i del dolor. La consciència de la pròpia mortalitat és el que ha impulsat l'ésser humà a la religió. La persona ha imaginat una vida immortal per als éssers sobrenaturals o divinitats. La persona troba en la religió allò que la ciència no li aclareix ni li explica. Li dóna solucions per a les necessitats i les exigències que no pot satsifer ni amb la tècnica creixent ni amb la convivència amb les altres persones: el desig de l'absolut, de la felicitat total.Una experiència religiosa és molt difícil de descriure. Podem dir que és l'acceptació d'una presència misteriosa, terrible i fascinant, alhora que somou profundament la persona.La religió ha fet que les persones s'imaginin una altra vida, un altre món. La societat ha evolucionat econòmicament i socialment cap al benestar. Les persones associen la religió amb la mort.

L'ACTITUD RELIGIOSA:

Una actitud religiosa és una característica humana universal. De maneres molt diferents, trobem a totes les societats certes concepcions del sagrat. La capacitat religiosa de la persona s'expressa per mitjà de les religions històriques, que són les més esteses: el judaisme, el cristianisme, l'islamisme i el budisme.
Tot i que les religions són diferents, els elements i els fets bàsics que les originen i les justifiquen no ho són tant. Per mitjà d'una gran varietat de formes naturals històriques, les religions tracten els interrogants que es planteja l'ésser humà: el seu origen i destí, el seu lloc en l'Univers, la moral individual i social..Les divinitats i les persones tenen relació, i els i fan pregàries i els presenten ofrenes, els reten culte i els deuen obediència absoluta. Les divinitats protegeixen la persona i la comunitat. Si la persona creient no és fidel a la seva divinitat, li espera una Sancíó, de vegades en aquesta vida, i si no, en una altra després de la mort. Les religions poden ser monoteistes, si creuen en una divinitat, o politeistes, si creuen en més d'una. Aquestes divinitats són concebudes com a éssers superiors a la humanitat. Solen ser deïtats que no tenen ni començament ni final, immortals, totpoderoses. Un estudi mostra la presència de temes constants: la tendència al monoteisme o a la jerarquització si hi ha més d'una divinitat, la localització de divinitats en el cel, les divinitats fetes persones, etc.

MANERES D'ENTENDRE LA DIVINITAT:

Hi ha motls tipus de divinitats, i cada civilització les veu des del seu punt de vista. La paraula divinitat no vol dir el mateix per a tothom.

1- Animisme:

atribueix vida animada i poder a elements naturals: els rius, la pluja,etc., Lésser humà ha de fer algunes pràctiques per guanyar-se el favor d'aquestes forces de la natura.

2- Politeisme:

admet l'existència de moltes divinitats i semideïtats. Hi ha una gradació de poders manifesta, i grans divinitats dominen àmplies zones naturals: Zeus el cel; Posidó, el mar, etc.

3- Monoteisme:

admet l'existència només d'una deïtat. Sol ser la creença de les grans religions. El monoteisme és com un progrés que vindria de l'animisme i passaria pel politeisme.

4- Teisme o deisme:

admet la idea d'una deïtat natural, creadora i conservadora del món. Es tracta d'un ésser personal, llunyà i misteriós, amb qui no podem tenir cap mena de contacte i que no podem ni representar. Els seu ésser depassa la intel·ligència humana.

5- Panteisme:

considera que tot és divinitat o, que allò diví no és el creador del món perquè no és exteriori al món, sinó que ell mateix és el món. No és un ésser personal i diferent, sinó un ésser que confon.

6- Ateisme:

considera que el món i l'ésser humà es poden explicar pe les lleis de l'evolució. És l'actitud d'esperit que consisteix a negar la divinitat. L'ésser diví és una hipòtesi inútil.

7- Agnoticisme:

afirma que tot el que depassa l'experiència humana no es pot conèixer, i , per tant, no es pot parlar de divinitat ni d'eternitat. No ens podem fer cap idea de la deïtat. El misteri impenetrable de l'Univers no té explicació.

En les societats orientals no totes les religions giren entorn de les divinitats, sinó del sagrat. Ni la religió budista ni la xinesa no tenen cap ésser deïtat. Buda no es una divinitat.

El bramanisme, practicada a l'índia, té com a dogma la reencarnació.