Comparacions entre Hume i Kant sobre el principi de causalitat

Pel que fa a, tant Hume com Kant, parlen sobre el principi de causalitat. Segons Hume, ell no creu en el valor de la causalitat i per això ell critica, ja que segons ell el costum que ens obliga a associar a priori la causa i l'efecte, és a dir, que tenen una relació no és vertader, ja que nosaltres no podem saber l'efecte d'aquella causa perquè no tenim un coneixement, sinó que ens comportem amb creences i probabilitats, ja que ens hem de comportar amb allò que és més probable, perquè pot ser aquella causa canviarà. Per una altra banda, Kant diu que el principi de causalitat és necessari per explicar fenòmens, els quals sabem que no canviaran mai, i que siguin universals i certs. Per ell encara que també sigui un mètode a priori, és a dir, independent de l'experiència, nosaltres també podem extreure les nostres conclusions, i si tothom arriba a la mateixa conclusió, també seria universal, per això també depèn de nosaltres i les nostres creences.

Emotivisme moral és un moviment filosòfic que considera que l'autèntic fonament bàsic del judici moral no són informatius (no tenen contingut objectivable), sinó que exerceixen només la funció d'expressar o suscitar sentiments o emocions. Són els sentiments els que poden mostrar la bondat o maldat de les accions humanes.

Hume

Empirisme: Hume va ser un defensor de l'empirisme, una escola de pensament que sosté que tot el coneixement deriva de l'experiència. Argumentava que tot el que sabem prové de les impressions sensorials i les idees que en deriven.

• Associació d'idees: Hume va argumentar que les nostres idees es formen per associació. Les impressions inicials provenen de la nostra experiència sensorial i, mitjançant la repetició i l'associació, es desenvolupen les nostres idees i creences.
• Crítica de la causalitat: Una de les seves contribucions més importants va ser la seva crítica de la idea de causalitat. Hume va qüestionar com podem afirmar que una cosa causa una altra basant-nos únicament en la nostra experiència, ja que no podem percebre la relació causal directament. Va argumentar que la nostra creença en la causalitat és simplement el resultat d'associar constants successions d'esdeveniments en el temps, sense garantia racional absoluta.
• Teoria moral: En el seu tractat sobre la moral, Hume va sostindre que la moralitat no es deriva de la raó, sinó de les nostres passions i sentiments. Va suggerir que la moralitat està fonamentada en la simpatia i la nostra capacitat d'empatia amb els altres.
• Problema de la inducció: Hume va plantejar el problema de la inducció, argumentant que no podem justificar racionalment la nostra creença en lleis generals o universals basant-nos en la experiència passada. La nostra confiança en la inducció (inferir el que passarà en el futur basant-nos en el passat) no té un fonament racional sòlid, segons Hume.
• Criteri de veritat: El criteri de veritat de Hume es troba lligat al principi de la còpia. Com que l'origen dels nostres coneixements es troba en les impressions, la veritat de qualsevol idea depèn d'aquesta correspondència. Segons Hume, una proposició serà vertadera només si les idees que conté corresponen a alguna impressió i falsa si no existeix aquesta correspondència.
• Crítica a la idea del món: Locke havia dit que tenim constància de l'existència del món extern en tant que causa de les nostres impressions. Ara bé, a partir de la crítica del concepte de causalitat, Hume no podrà acceptar això, ja que la relació entre la causa i l'efecte només està justificat a partir de l'hàbit i la creença. Així, només podem conèixer les impressions però no podem saber d'on han sortit aquestes impressions, per tant, tampoc podem dir que existeixi una realitat (el món) que les causi.

Impressions: són el resultat immediat d'una experiència sensible, són vives, intenses. Hume les classifica de dues maneres. Depenent del seu origen n'hi ha de dos tipus: impressions de sensació (provocades per una causa externa als nostres sentits) i les impressions de reflexió, que van associades a una idea (com per exemple, quan sentim una esgarrifança davant de la idea de fred). I depenent del seu grau de complexitat trobem impressions simples, que són aquelles que no podem separar ni dividir en altres impressions (com per exemple, una olor determinada, un gust, la visió d'un color, etc.) i impressions complexes, les que podem distingir-ne les parts (com la impressió d'un quadre en el moment en què el contemplo).

Idees: les idees són representacions mentals de les impressions, imatges de les impressions que han perdut la força que tenien, són còpies d'impressions. Com les impressions les idees poden ser simples (el record d'impressions simples) o complexes (el record d'impressions complexes). A part, les idees també es poden classificar d'acord amb la seva procedència: si vénen de la memòria són directament el record de les impressions i si vénen de la imaginació són combinacions i barreges de diferents idees.

• Lleis de l'associació d'idees: són les lleis a través de les quals actua la nostra imaginació relacionant unes idees amb les altres. Hume dirà que n'hi ha fonamentalment tres: la llei de la semblança, la llei de la continuïtat temporal o local i la llei de causa i efecte.
• Llei de la semblança: és la norma per la qual la nostra ment tendeix a unir idees que s'assemblen a les impressions originals. Per exemple, segons Hume, la idea d'una pintura condueix els nostres pensaments a l'original.
• Llei de la contigüitat en l'espai o en el temps: és la norma per la qual la nostra ment ajunta idees properes en l'espai i el temps. Per exemple, segons Hume, si algú parla d'una habitació en un edifici, naturalment pensa en com són les altres (contigüitat en l'espai). De la mateixa manera, si algú pensa en un fet del passat, probablement s'imaginarà altres fets relacionats i contigus.
• Llei de la causa-efecte: és la norma per la qual la nostra ment tendeix a unir determinades idees convertint-ne unes en l'efecte o el resultat d'unes altres. Per exemple, Hume ens diu que si pensem en una ferida, molt probablement pensarem en el dolor que ens provoca.
• Crítica a la idea de substància: En un sentit més general el terme substància fa referència allò que subsisteix i es manté per sota dels fenòmens, allò que subjau. Hume ens dirà que la idea de substància no remet a cap impressió (ja que no tenim impressions de la substància), en conseqüència, seguint el seu criteri de veritat: la idea de substància no reflecteix cap realitat. Substància és només una col·lecció d'idees simples unides per la imaginació.
• Crítica a la idea de Déu: Els arguments que demostraven l'existència de Déu es basaven o bé, en la idea de Déu, o bé en Déu com a causa del món i de l'home. Tenint en compte la crítica al principi de causalitat cal reforçar que encara seria més absurd dir que Déu existeix en tant que causa d'alguna cosa (del jo o del món). Sobre la demostració a partir de la idea de Déu, Hume, seguint el seu criteri de veritat, ens dirà que la idea de Déu no prové de cap impressió, per aquesta raó la seva existència no pot ser demostrada racionalment.