Comparacion Descartes con Maquiavelo

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 12,98 KB

 

LES REGLES DEL MÈTODE


:Té com a Finalitat evitar l’error i augmentar els coneixements, descubrir noves Veritats.

1 regla:
Regla De l’evidència. En ella s’anuncia no aceptar res con a vertader, si abans No se saps que ho és amb evidencia, evitant així qualsevol possibilitat de Dubte.

Per assolir Aquesta evidencia cal arribar-hi mitjançant la intuïció, que Descartes defineix Con un concepte no dubtós de la ment pura i atenta, que és més cert que la Deducció mateixa. Per tant, podem definir evidencia con un tipus de coneixement On no resta el més mínim dubte sobre la veritat. Així doncs, la intuïció és Capaç de fornir-nos l’evidència i per tant, tot allò que nosaltres pensem Mitjançant la intuïció d’una forma clara i evident será vertader.

També hi ha un altre Mètode que es fa per deducció el qual s’aconsegueix a partir d’altres veritats.

2 regla: Regla De l’anàlisi. Consisteix en dividir tot problema que se sotmeti a estudi en Tantes parts con sigui posible i necessari per resoldre’l millor, perquè només L’anàlisi ens pot dur fins l’evidència. L’objectiu d’aquesta regla és Descomposar o analitzar allò complex en les seves parts més simples, aquelles L’evidència de les quals podem copsar d’una forma intuïtiva.

3 regla: Regla De la síntesi. Consisteix a conduir amb ordre els pensaments, començant Pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per ascendir poc a poc, Esglaonadament, fins alç coneixement dels més complexos. Cada esglaó vers la Solución del problema ha de ser evident des d’un punt de vista intuïtiu i, per Tant, la intuïció juga també un paper important en aquesta regla.

4 regla: Regla De l’enumeració. Consisteix en realizar a tot arreu enumeracions tan Complexes i revisions tan generals que hom estigui segur de no haver-se deixat Res. És una regla que té com a finalitat controlar que les altres hagin estat Ben aplicades. Cal comprobar que tant les idees simples obtingudes en l’analisi Com les relacions que hem establert entre elles per tal de reconstruir la idea Inicial són evidents i són copsades de forma clara i distinta per la nostra Intuïció.

EL DUBTE METÒDIC:


Descartes aplica Aquest mètode al saber tradicional per comprovar si conté alguna veritat tan Clara i distinta que permeti eliminar qualsevol motiu de dubte. Si una Proposició presenta el més mínim rastre de dubte, llavors caldrà considerar-la Com a falsa i rebutjar-la. Només n’hi ha prou en examinar aquells principis Sobre els quals es fonamenta el saber tradicional, atès que si cauen aquells Principis, caurà tot l’edifici del saber tradicional.

Bona part del Saber tradicional es basa en els sentits, i com que sovint ens enganyen i no Som capaços de distingir el somni, haurem de considera tot allò que provingui Dels sentis fals. La raó també s’elimina, ja que diu que hi ha gent que S’equivoca en raonar.

El saber Matemàtic sembla evident i indubtable, però Descartes deia que hi havia un geni Maligne, astut i enganyador que el podria portar a considerar com evidents Coses que no ho són.

En definitiva, no Hi ha en el saber cap sector vàlid, cap coneixement resisteix la força Corrosiva del dubte.

EL ‘’COGITO’’


:El dubte ha Portat Descartes a una primera veritat indubtable, la preposició ‘’penso, per Tant, existeixo’’ la qual serà així el primer principi de la filosofia a partir De la qual hom podrà reconstruir l’edifici científic-filósòfic.

Amb aquella Preposició no hi ha res que li afirmi que esta dient la veritat, sinó que veu Claríssimament que per pensar es precís existir, aconseguint com a regla General que les coses que concebem de forma clara i distinta són vertaderes en Tots els casos.

El cogito Presenta totes les característiques d’un coneixement evident: claredat i Distinció

L’EXISTÈNCIA DE DÉU:


Les idees Existeixen però algú les ha posat dins nostre i Descartes diu que el món és com El coneixem utilitzant la figura de Déu, i el món que percebem (Res extensa) és Tal i com el coneixem.

Idees innates: es Troben en un mateix i han nascut amb la meva pròpia consciència.

Idees Adventícies: les que arriben des de fora de la consciència.

Idees fictícies: Són les creades per la imaginació.

Descartes proposa Tres demostracions o proves, dues a posteriori i una a priori inspirada Directament en l’argument ontològic de St. Anselm. En les dues primeres es Demostra l’existència de Déu a partir dels seus efectes i en la tercera es Demostra l’existència de Déu a partir de la seva essència o naturalesa. La Naturalesa de Déu, en efecte, és la d’un ésser sobiranament perfecte, això és, Déu és omniscient, omnipotent, i existeix, car si no fos existent no seria Perfecte. Per tant, Déu existeix. Així doncs, existeix i no pot enganyar ja que La seva naturalesa divina és incompatible amb l’engany i Déu és infinitament Perfecte. L’existència de Déu permet rebutjar la existència d’un geni maligne Que ens portes a considerar sistemàticament com a vertaderes proposicions que en Realitat són falses.

L’existència de Déu confirma d’una vegada per totes que el criteri de certesa és vàlid i no pot Portar-nos a engany.

EL MÓN MATERIAL:


Déu garanteix L’objectivitat de les nostres facultats cognoscitives. Per tant, si aquestes testimonien L’existència del món exterior, no hi ha ninguna raó per dubtar d’elles.

Segons Descartes, Només hem d’admetre com a reals aquelles propietats que concebem d’una forma Clara i evident.

Només es pot Concebre com clara i distinta l’extensió, la qual caldrà considerar Consegüentment com la propietat essencial del món material. En definitiva, les Veritables propietats del món físic són l’extensió i els atributs o modes de la Mateixa. La resta de propietats atribuïdes al món físic són subjectives. En Definitiva, el món espiritual és res cogitans, el món material és res extensa. Tots els fenòmens físics es poden explicar en termes de matèria i moviment.

Mecanicisme: Teoria segons la qual el món físic està format únicament per partícules Físiques que interaccionen segons certes lleis.

L’ÈSSER HUMÀ:


En l’ésser humà S’hi troben a la vegada dues substàncies radicalment distintes entre si, la res Cogitans (la ment, la consciència, l’ànima) i la res extensa (el cos). Per Tant, Descartes abandona la idea aristotèlica de l’ànima com a principi vital (l’existència de l’anima no depèn del cos, per tant l’anima és pensament però No vida).

El mecanicisme de Descartes permet explicar l’estructura i el funcionament del cos com si d’una Màquina es tractés. D’aquesta manera es fa innecessari apel·lar a conceptes com Els d’ànima per entendre els processos vitals.

Si l’ànima Experimenta les sensacions i moviments del cos i aquest obeeix les ordres D’aquella, hi ha un punt de connexió entre substàncies, aquest és la glàndula Pineal, la qual es troba en el cervell.

Les passions (emocions, sentiments..) sorgeixen de la interacció entre cós i ànima i poden Ser de tres tipus: fisiològiques (tristor, alegria..), psicològiques (desig, Amor, odi...) i morals (generositat).

Segons Descartes, L’ésser humà no ha de guiar-se per les emocions o els sentiments, sinó per la Raó. La saviesa consisteix precisament a tenir el pensament clar i distint.

LA MORAL PROVISIONAL:


1.Primera regla: Per guiar-se en la vida n’hi ha prou en deixar-se guiar pel bon sentit de les Opinions de les persones sensates i respectar els costums i lleis del poble en El qual es viu.

2.Segona regla: Es tracta d’evitar les dilacions excessives, superar la incertesa i la Indecisió perquè la vida sovint no pot esperar. I, un cop presa una decisió, Seguir-la amb total determinació.

3.Consisteix en Esforçar-se un mateix per superar-se. La moral cartesiana consisteix a Reformar-se a un mateix, més que no pas voler canviar el món, i això només és Possible mitjançant un perfeccionament de la raó seguint les regles del mètode.

4.Es tracta de Seguir instruint-nos tota la vida i d’habituar-nos a seguir les regles del Mètode, donat que només a través d’elles podem assolir la claredat i la Distinció característiques d’allò vertader.

En conclusió, L’ètica cartesiana consisteix en una lenta i laboriosa submissió de la voluntat A la raó, com força que serveix de guia a tothom.

LA METAFÍSICA CARTESIANA:


Descartes Distingeix tres tipus de substància diferents: la res cogitans (substància Pensant, l’ànima), la res extensa (substància extensa, el món) i la res divina (substància infinita, Déu).

Per Descartes la Substància és allò que existeix per si, sense dependre de l’existència de cap Altra substància (llevat de Déu). La substància és allò concret i existent. El Que la caracteritza és l’existència, però no qualsevol, sinó l’existència Independent. La substància és doncs allò que no necessita res més que ella Mateixa per existir.

Hi ha dos tipus De substàncies segons Descartes: la substància infinita (Déu) i les substàncies Finites (ànimes i cossos), no necessiten res més per viure que no sigui Déu i No necessita cap altra substància finita per existir.

Les altres dues Definicions són les d’atribut i mode.

A cada substància Li correspon un atribut, que constitueix l’essència de la substància i s’hi Identifica.

L’altra definició és la de mode, que són les diverses formes les quals està disposada la Substància.

Les tres lleis de La naturalesa (les quals són les causes segones de tots els moviments)

1.Cada cosa roman En l’estat en què es troba, si res no la canvia

2.Tot cos que es Mou tendeix a continuar el seu moviment en línia recta

3.Si un cos que Es mou en troba un altre més fort, no perd res del seu moviment, i si en troba Un més feble que pugui ser mogut per ell, perd tant moviment com en transmet.

La física Cartesiana té un caràcter especulatiu. Es prescindeix de l’experiència i es Procedeix deductivament a partir de les causes (Déu primera causa i lleis de la Naturalesa segona).

COMPARACIÓ EXISTÈNCIA DE DÉU: Descartes VS AQUINO

Els dos autors reconeixen Déu com a la substància Infinita, la qual es la perfecció i la causa de tot el qual existeix. Tot i Així, tenen diferents formes per accedir a ell. Les proves d’Aquino són a Posteriori (a partir de l’experiència) mentre que les de Descartes són a priori (independent de l’experiència).

Tomás d’Aquino demostrarà l’existència de Déu a partir de Les 5 vies: Primera via (del moviment): Tot el que es mou es mogut per un altre però hi ha que haver un primer motor Que sigui acte pur i que ho hagi mogut tot. Cal creure per tant en l’existència D’un primer motor: Déu.

Segona via (de la causa): No és possible que hi hagi una sèrie infinita de causes. Existeix una primera Causa no causada: Déu.

Tercera via (de la contingència): Les coses són contingents, és a dir, poden existir o no. Però és precís que hi Hagi quelcom necessari: Déu.

Quarta via (dels graus de Perfecció): Hi ha diversos graus de perfecció, però això implica que hi ha D’haver un grau màxim de perfecció al qual puguin ser referits: Déu.


Cinquena Via (del finalisme): Hi ha un Finalisme en el cosmos i això implica l’existència d’una causa intel·ligent i Finalista: Déu.    

Entradas relacionadas: