Chuletas.Com moral d'esclaus

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 14,05 KB

 

PREGUNTES 3

Expliqueu el sentit i la justificació, segons Friedrich Wilhelm Nietzsche, de les afirmacions següents del text: «la idea de “bo” no és La mateixa. Només cal que ens preguntem qui és pròpiament “pervers” en el Sentit de la moral del ressentiment. La resposta estricta és aquesta: Precisament l’“home bo” de l’altra moral, precisament el noble...

En La genealogia de la moral analitza l'origen dels valors i el valor d'aquest origen. El valor o categoria de tota moral depèn de com reconegui el valor de la vida, de com s'ajusti a la voluntat de poder. En la primera dissertació pren Relleu la distinció entre dues morals: la moral de senyors i la moral D'esclaus.

Segons Nietzsche Hi ha dos tipus de moral: la noble (la des senyors) i la del ressentiment (la Dels esclaus). La primera és la moral del més fort, afirma valors vitals, Estima la vida i viu el present amb intensitat. És una moral natural que Defensa els valors terrenals i diu que la pròpia voluntat és la única voluntat. Busca el plaer i diu que la raó ha de subordinar-se als instints, a les pròpies Forces, és la moral del superhome, afirma el valor de la individualitat, la Llibertat. S’afirma a ella mateixa i és pròpia de la Grècia arcaica. Mentre que La moral del ressentiment és la del més dèbil, va contra la vida i només viu Pensant en una vida futura millor. És antinatural amb ideals ascètics, diu que La voluntat ha de sotmetre’s a normes i busca el domini del plaer. Es basa en La raó, en el càlcul fred, és la platonicocristiana de l’home occidental, es Passiva i reacciona contra la vida i per últim, tem la llibertat i tendeix al Gregarisme.

La moral de senyors és La moral noble en la qual bo és tot el que eleva l'individu, tot El que porta a afirmar la vida; bo és igual a noble, poderós, bell, felíç, Grat a Déu. Òbviament, dolent és el seu contrari. La moral d'esclaus, per Altra banda, és la moral del remat i de la mediocritat, una moral Amarada d'instint de venjança contra la vida superior; és la moral de la Democràcia: vol igualar totes les persones; una moral que glorifica tot allò Que fa suportable la vida als dèbils. Per aquesta moral bo és igual a Pobre, mancat, impotent, malalt, lleig.

Nietzsche afirma que la moral original fou la Moral de senyors, la que es troba en la base de tota cultura. Ara bé, una rebel·lió Dels esclaus, obra dels jueus i El cristianisme, produí la inversió dels valors morals: el ressentiment Dels oprimits esdevingué creador i Generà els valors que lloen els febles. La transvaloració o capgirament dels valors Vol ser un retorn a la més originaria i creadora moral: la moral aristocràtica.

Expliqueu el sentit de la frase següent del text i les Raons de Friedrich Wilhelm Nietzsche per a afirmar-la: «*L’home és+ capaç D’alçar una catedral de conceptes infinitament complicada sobre fonaments Inestables i, com qui diu, sobre aigua corrent.»

Nietzsche diu que Construim una catedral de conceptes a partir de percepcions pròpies i metaforitzem El llenguatge per explicar una realitat que no existeix per ella mateixa. Classifiquem els conceptes i els organitzem de manera antropomòrfica, no són Objectius ni absoluts però, arbitràriament, l’home, els determina i els Classifica. Intentem basar-nos en una veritat que no existeix perquè no Existeixen les veritats absolutes i/o universals. L’única veritat que hi ha és Antropomòrfica i arbitrària: “L’home pretén entendre el món com una cosa de Caràcter humà” i, el seu mètode és prendre al mateix home com a mesura de totes Les coses.

La filosofia Tradicional va creure possible utilitzar la raó despresa de qualsevol element Subjectiu que poguera afectar la seua imparcialitat, va creure en el Coneixement objectiu del món, vàlid per a tots. Nietzsche considera que esta confiança en les Possibilitats de la raó descansa en una creença més bàsica, la creença en algun Tipus de realitat absoluta (el Món de les Idees de Plató o el Déu cristíà); no Obstant si esta realitat absoluta és una construcció de la fantasia humana, la Dita confiança no té sentit.
Encara podem parlar de coneixement, conclou Nietzsche, però acceptant el seu caràcter relatiu, subjectiu; tot el Coneixement humà és mera interpretació del món, depén de la perspectiva vital En què es troba l'individu que el crea.  Defén una tesi radicalment Contrària a l'objectivisme.

Nietzsche defén el perspectivisme, Per al que tot coneixement s'aconseguix des d'un punt de vista, del que és Impossible prescindir: les característiques del subjecte que coneix fan Impossible superar la pròpia perspectiva; no podem desprendre'ns de la Nostra subjectivitat quan intentem conéixer la realitat. Junt amb això, Nietzsche critica les següents creences bàsiques relacionades amb la pràctica Científica:

L'existència de lleis Naturals.  Les lleis que El científic creu descobrir són invencions humanes; no hi ha regularitats En el món, no hi ha lleis de la Naturalesa. Si per lleis naturals entenem Suposats comportaments regulars de les coses, Nietzsche rebutjarà l'existència De tals comportaments regulars i necessaris, al considerar que les relacions Entre les coses no són necessàries, són així però podrien perfectament ser D'una altra manera. Les coses es comportarien seguint lleis o necessàriament si Hi haguera un ser que els obligara a això (Déu) però Déu no existix; les lleis I la suposada necessitat les coses són invencions dels científics.

Expliqueu el sentit i la justificació, segons Friedrich Wilhelm Nietzsche, de la frase següent del text: «La revolta dels esclaus en la Moral comença quan el mateix ressentiment esdevé creador i genera valors.»

En La genealogia de la Moral analitza l'origen dels valors i el valor d'aquest origen. El valor o categoria de tota moral depèn de com reconegui el valor de la Vida, de com s'ajusti a la voluntat de poder. En la primera dissertació pren Relleu la distinció entre dues morals: la moral de senyors i la moral D'esclaus.

Segons Nietzsche Hi ha dos tipus de moral: la noble (la des senyors) i la del ressentiment (la Dels esclaus). La primera és la moral del més fort, afirma valors vitals, Estima la vida i viu el present amb intensitat. És una moral natural que Defensa els valors terrenals i diu que la pròpia voluntat és la única voluntat. Busca el plaer i diu que la raó ha de subordinar-se als instints, a les pròpies Forces, és la moral del superhome, afirma el valor de la individualitat, la Llibertat. S’afirma a ella mateixa i és pròpia de la Grècia arcaica. Mentre que La moral del ressentiment és la del més dèbil, va contra la vida i només viu Pensant en una vida futura millor. És antinatural amb ideals ascètics, diu que La voluntat ha de sotmetre’s a normes i busca el domini del plaer. Es basa en La raó, en el càlcul fred, és la platonicocristiana de l’home occidental, es Passiva i reacciona contra la vida i per últim, tem la llibertat i tendeix al Gregarisme.

Nietzsche afirma que la moral original fou la Moral de senyors, la que es troba en la base de tota cultura. Ara bé, la rebel·lió dels esclaus en la moral comença quan El ressentiment mateix es torna creador i engendra valors: el ressentiment D’aquells éssers als qui els està vedada l’autèntica reacció, la reacció de L’acció, i que es rescabalen únicament amb una venjança imagínària. Mentre que Tota moral noble neix d’un triomfant sí dit a si mateix, la moral dels esclaus Diu no, ja per endavant, a un «fora», a un «un altre», a un «no-jo»; i Aquest no és el que Constitueix la seva acció creadora. Aquesta inversió de la mirada que estableix Valors -aquest necessari dirigir-se cap enfora en comptes de tornar-se cap a si- forma part Precisament del ressentiment: per sorgir, la moral dels esclaus necessita Sempre primer d’un món oposat i extern, necessita, parlant fisiològicament, D’estímuls exteriors per poder en absolut actuar, la seva acció, és, d’arrel, Reacció.

Per què diu Nietzsche que la “veritat” és “una designació De les coses uniformement vàlida i obligatòria” que és “inventada”?

La veritat està al Servei de les normes per tal d’aconseguir la Pau i la superació de l’estat “salvatge” basat en la força. Les normes són instruments per tal de domesticar Els nostres instints i “civilitzar-nos”. Són per tant artificials per tal de Disciplinar-nos i mitigar o frenar la nostra agressivitat i violència vers els Altres. Ens faciliten la convivència amb els altres, però ens treuen la Llibertat d’acció. Per tal que els membres d’una societat les obeeixi cal Aconseguir fer-les passar per vertaderes, fixes, objectives i permanents, per Tal de fer-les respectar. En aquest sentit val a dir que no són “naturals”, Sinó artificials o “inventades”. Per part de qui? Del poder. El poder crea el Saber que més li convé.
La naturalesa és l’autèntica realitat, que és per definició incontrolable i Inefable. Per contra, el llenguatge que utilitzem per tal de comunicar-nos Sempre és una pàl·lida mostra de la realitat, o una de les infinites cares que La naturalesa canviant ens mostra. A través del llenguatge els poderosos en Cada circumstància històrica imposen unes normes i una veritat per tal de Fer-les complir en favor de la seva condició i/o interès, i facilitar així la Vida en comú. Imposen aquesta realitat “virtual” com si fos obligatòria i la única possible o “vertadera”. El llenguatge, per tant mai, no és objectiu sinó Que sempre és enganyós doncs obeeix a la voluntat dels poderosos de cada Moment. En definitiva, tot llenguatge, tot coneixement que es transmet amb el Llenguatge, és fugisser, enganyós, il·lusori, ja sigui el dels valors, ja sigui El coneixement científic. En conclusió, la vida no es deixa conceptualitzar Mai, sinó és traint-la o deformant-la
La veritat està al servei de les normes  i obligacions socials per tal D’assolir la Pau i la superació de l’estat “salvatge” basat en la força. Les Normes són instruments per tal de domesticar els nostres instints i “civilitzar-nos”. Són per tant artificials per tal de disciplinar-nos i mitigar O frenar la nostra agressivitat i violència vers els altres.. En aquest sentit Val a dir que no són “naturals”, sinó artificials o “mentides”. Per part de Qui? Del poder. El poder crea el saber que més li convé.

El llenguatge, per tant, mai no és objectiu sinó Que sempre és enganyós doncs obeeix a la voluntat dels poderosos de cada Moment. En definitiva, tot llenguatge, tot coneixement que es transmet amb el Llenguatge, és fugisser, enganyós, il·lusori, ja sigui el dels valors, ja sigui El coneixement científic. En conclusió, la vida no es deixa conceptualitzar Mai, sinó és traint-la o deformant-la.
Alguns historiadors del pensament han inclòs Nietzsche en un grup d’autors sota El títol de  FILÒSOFS DE LA SOSPITA. Comparteix aquest títol amb Marx i Freud. Molt diferents entre ells, però amb algun punt crucial en comú. La Sospita és una perspectiva d’interpretació social: tots tres pensadors tindrien En comú la convicció que hi ha un món (el de la burgesia i el de la cultura Cristiana) que ha fet fallida i que, malgrat que en aparença continuï viu, en Realitat ja no és capaç d’explicar la complexitat del real. Per als Filòsofs de la sospita, el món està organitzat des de la més pregona Irracionalitat: la manca de sentit del món en què vivim ens torna tristos i Moralment miseriosos. El mal moral o, pitjor encara, l’estupidesa, ens porten a Un cul-de-sac del quan hem de sortir amb les armes de la crítica. Aquest és el sentit profund de la crítica. La filosofia es presenta, doncs, com un Instrument de crítica: té més valor per allò que nega o posa en crisi que per Allò que aporta constructivament. 

En aquesta obra, "Veritat i mentida en sentit Extramoral" , desenvolupa al següent tesi: Perquè la Raó pugui treballar Necessita “fixar” d’alguna manera el canvi continu que és la realitat, i això Ho fa mitjançant el LLENGUATGE i l’intent de METÀFORES, les quals, després, es Converteixen en CONCEPTES. El llenguatge fa que creguem en l’existència de Coses que suposem que són les causants dels fets que ocorren en la realitat, ja Que des del punt de vista científic i racional qualsevol fet ha d’estar causat Per alguna cosa. El llenguatge col·loca subjectes on no hi ha més que un canvi Continuat, i així creiem en la realitat del “jo”, l’”ànima” o “Déu”. En el Fons, són paraules sense cap base real. Així doncs, el llenguatge deforma la Realitat, l’emmascara i ens enganya (sedueix el nostre pensament).

Científics i filòsofs no sols han inventat un món Fictici de conceptes fixos, sinó una cosa que és pitjor, han oblidat que aquest Món és inventat i li han donat un caràcter d’autèntica realitat. Mentre que la Vertadera realitat (la que experimentem i vivim sensorialment), de la quals Ells partiren per a construir-la la falsa realitat de conceptes, la menyspreen Tot considerant-la errònia i aparent. La HISTÒRIA de la filosofia no és més que La història d’aquest error que es consolidà amb Plató quan distingí entre el Món dels sentits i el món de les idees.

Entradas relacionadas: