Catalunya i Espanya: Crisi Política i Social (1898-1931)

El declivi del torn dinàstic (1898-1917)

Al principi del segle XX, Catalunya va iniciar una dinàmica política diferent de la resta d'Espanya. Els partits anomenats dinàstics van perdre l'hegemonia electoral davant l'ascens del republicanisme i el catalanisme.

El 1902, Alfons XIII va arribar a la majoria d'edat i va inaugurar el seu regnat amb l'objectiu de regenerar la vida política espanyola. El president conservador Antonio Maura va dur a terme reformes d'hisenda, de l'administració local i de la llei electoral. Les seves reformes, tot i ser ambicioses, no van aconseguir fer desaparèixer el caciquisme ni la corrupció política i electoral.

El 1910, els liberals, liderats per José Canalejas, van intentar reforçar el poder civil davant la influència de l'Església Catòlica i van proposar una descentralització de l'Estat. Malauradament, els anarquistes van assassinar Canalejas el 1912, fet que va obrir una crisi que culminaria l'any 1917.

Durant els primers anys del segle XX, Catalunya va veure néixer un nou grup d'ideologia republicana, el Partit Radical, creat per Alejandro Lerroux. Aquesta organització es caracteritzava per un discurs obrerista, revolucionari i anticlerical. L'any 1910 es va fundar la Confederació Nacional del Treball (CNT), que esdevindria una força important a partir del primer terç del segle XX.

Dins del catalanisme, la Lliga Regionalista s'havia consolidat. L'any 1907, les forces polítiques de Catalunya, a excepció dels lerrouxistes i els partits dinàstics, es van unir en una coalició anomenada Solidaritat Catalana. Enric Prat de la Riba va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona.

L'any 1909 es va produir un deteriorament de la vida política amb una revolta coneguda com la Setmana Tràgica. Aquest conflicte es va iniciar en el món obrer, que es va revolucionar a causa de la Guerra del Marroc i l'obligatorietat d'anar a la guerra, fet que va provocar que la gent es tanqués a les seves cases per evitar-ho. Francesc Ferrer i Guàrdia, un professor que va expressar la seva opinió, va ser considerat un màrtir després de ser executat per l'exèrcit.

La inestabilitat política era palpable, amb els conservadors i liberals alternant-se en el poder, tot i les seves crítiques mútues. La governança liberal va marcar una etapa de reajustament en la distribució de poder entre les diferents forces del país.

La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució que mancomunava les quatre diputacions catalanes amb finalitats principalment administratives. Es va constituir l'any 1914 sota la presidència d'Enric Prat de la Riba, dirigent del partit catalanista Lliga Regionalista. La Mancomunitat, a més a més, va ser el primer poder català des dels Decrets de Nova Planta. La seva actuació es va encaminar cap a la creació de noves infraestructures i serveis públics (carreteres, comunicacions...) i va construir un nou projecte cultural i educatiu, amb la creació d'institucions culturals, noves escoles on s'establia el català i la promoció dels Jocs Florals.

Els darrers anys de la monarquia (1917-1931)

L'impacte de la Primera Guerra Mundial va generar un caos que alguns van aprofitar. Les forces polítiques d'oposició a Catalunya es van aplegar a l'Assemblea de Parlamentaris i van exigir al govern una convocatòria de les Corts Constituents. Paral·lelament, els grups militars van organitzar juntes de defensa i es van enfrontar a la política del govern. Els sindicats CNT i UGT van convocar una vaga general amb l'objectiu d'enderrocar el govern. El govern va aconseguir reprimir les vagues i va establir pactes militars i polítics, fent evident una crisi molt greu.

Entre 1917 i 1923 es van formar tretze governs diferents. La crisi del 1917 va marcar la fi del torn pacífic, i es van formar governs de concentració (liberals i conservadors) que van comptar amb el suport del catalanisme. Això va comportar una gran conflictivitat social.

La inestabilitat política va anar acompanyada de l'auge dels sindicats obrers, que van impulsar millores en les condicions salarials i de treball. Els líders destacats van ser Salvador Seguí, també conegut com El Noi del Sucre, Àngel Pestaña i Joan Peiró. A Barcelona, la lluita obrera va ser especialment difícil.