La Catalunya autonoma

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 7,3 KB

 
Van creure, però, que seria una “sanjurjada”, altre cop, i els aixafarien fàcilment. Aleshores, enlloc de destituir els generals conspiracionistes, molt confiats, els van enviar a llocs poc importants. A Franco, per exemple, el varen posar a les Canàries i a Mola, a Pamplona, un error força greu (segons l'objectiu que es pretenia assolir per part del govern)
, ja que des d'allí va muntar el cop; a més, havia estat director general de seguretat, la qual cosa afavoriria el mateix cop.
Gil Robles, seguia essent el polític de dretes a l'oposició amb més vots. En Calvo-Sotelo, però, al venir més de la branca del radicalisme, tot i tenir poca representació, fóra el referent. El panorama fins el juny era el següent: 269 morts, 170 cremades o intents de cremar esglésies, centenars de vagues de tot tipus… la dreta ho sumava tot, però sense especificar quin d'aquests havien estat per obra seva.
Al juny, per un cantó s'articulà la conspiració militar per Mola. Sabien que necessitarien la col•laboració de civils de la dreta, per tal d'evitar en tot cas que l'exèrcit no fora suficient. Tot allò era difícil de lligar ja que per exemple, falangistes i carlistes tenien idearis diferents.
La conspiració es muntà a tot Espanya, amb civils com de falange i tradicionalistes. Mola ho va anar organitzant tot, posant un general responsable a cada lloc, a cada guarnició d'acord amb els favorables al Cop d'Estat. En Franco, que no acabava de decidir si s'hi apuntaria o no, es va guanyar el sobrenom de “miss canàries”, ja que era allí on estava destinat. Altres guarnicions foren les del nord d'Àfrica i les Balears.
A Catalunya hi havia el general Llano de la Comienda, un general pro-republicà alhora que ineficaç. Li havien demanat que fes fora la gent colpista de Catalunya. També hi havia un tal Escofet, que tenia informació sobre el Cop d'Estat. Era Capità. La ineficàcia de Llano no va permetre detenir els conspiradors.
Tornant a la conspiració organitzada en diversions orgàniques, Franco s'apuntà finalment estant a Canàries, Goded a Balears, Queipo del Llano a Sevilla. Aquests generals tingueren les seves responsabilitats.
El Cop d'Estat, començà el 17 de juliol. No estava previst. A d'altres llocs començaria de forma esglaonada; el 18, el 19… estava previst on es guanyaria i on es perdria, però van obtenir millors resultats del que es pensaven o havien calculat. El govern de la república fou en aquest sentit, inconscient, negligent i massa confiat. De totes maneres, però, havia d'actuar amb legalitat i no podia detenir a tothom sense poder-ho demostrar després. D'aquesta manera s'acostuma a justificar així la por que els va impedir sortir a detenir. Es va confiar massa en la disciplina a més de l'exèrcit, més es tenien per fidels. Tot això més moltes ineficàcies duria al fracàs.
Per tant, era molt difícil detenir la gent. Quan es va tenir alguna cosa a l'abast, el govern va actuar de forma ineficaç, ja que va estar mancat d'un gran pla defensiu.
Els fets en sí varen esclatar de la següent manera: el 13 de juliol de 1936, l'assassinat del que es va anomenar “protomàrtir”, en Calvo-Sotelo, per la historiografia dretana, fou el fet clau que justificà el cop, que s'accelerarà establint-ne ja una data. Així, ja no hi havia marxa enrere. Tanmateix, cal afegir un fet anterior: la nit del 12 al 13 de juliol, un oficial de la UMRA, José Castillo i Sáenz de Tejada fou assassinat per uns falangistes quan sortia a patrullar.

Retrocedint en el temps un mes i mig abans, un altre oficial de la UMRA fou mort per falangistes. Els propis companys de la UMRA, s'hi varen començar a tornar com per “venjança”. Es varen justificar que al ser blanc possible, per als republicans, si tornaven a matar un altre company, anirien a per un cap falangista, no per un altre “instrument” (soldat normal, ras). Aleshores, quan morí Sáenz de Tejada, anaren a assassinar Gil Robles, el número 1 si s'agafava la llista electoral, que no hi era a casa. Aleshores anaren al número dos de la llista, que era Buenaventura Durruti, però tampoc l'hi van trobar. Aleshores, resseguint amb el dit la llista, van anar a buscar el número tres, José Calvo Sotelo. Van anar a casa seva i van tocar el timbre. Amb un argument, li van dir que se l'havien d'emportar. Tanmateix, es diu que ell ja s'ho devia ensumar quan Veíé venir el Capità General allà.
Quan el varen posar a la furgoneta, un guàrdia d'assalt el va matar sense que se n'adonés, amb dos trets al clatell. Hi havien anat un parell de guàrdies d'assalt més el Capità General. Aleshores varen llençar el cos al cementiri, esdevenint el seu funeral apoteòsic amb la dreta i l'extrema dreta. És sabut que Déu anys després l'assassí de Calvo-Sotelo va morir.
El disset de juliol, s'inicià ja, la sublevació militar a Melilla, ja fixada, com estava previst a la mort de Calvo-Sotelo, començant també, tres hores abans del previst (les dues del migdia). És quan es desencadenaren els efectes sublevatoris: Sevilla, Burgos, Saragossa (el 18 de juliol), Catalunya amb Barcelona un diumenge (mentre hi havien tirotejos pels carrers i desenes de morts, la gent estava absent sense saber què passava, fent la missa del diumenge). Només es pretenia fer un Cop d'Estat de tres o quatre dies sense pensar ni entrar en cap Guerra Civil. El desenllaç, però, va ser aquell.

La República Catalana

Arran de les eleccions municipals de 12 d'Abril de 1931, que determinaren la caiguda de la monarquia, Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya -partit triomfador a Catalunya- proclamà de manera unilateral «la República catalana com a Estat de la Federació Ibèrica» el dia 14 d'Abril, poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la Segona República espanyola. Aquesta proclamació preocupà el govern provisional espanyol i el dia 17, Macià arribà a un pacte amb els ministres Fernando de los Ríos, Marcel•lí Domingo, i Lluís Nicolau d'Olwer, representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya, en recuperació del nom medieval de la Diputació del General.
La Generalitat provisional i l'Estatut de Núria
Aquesta Generalitat provisional, presidida pel mateix Francesc Macià i composada per un consell o govern, una assemblea de representants dels municipis ( Diputació Provisional de la Generalitat) i uns comissaris que, en qualitat de delegats del govern, s'encarregaven dels serveis pertanyents a les suprimides Diputacions provincials de Girona, Tarragona i Lleida, mentre que s'establia la seu de la Generalitat al Palau de la plaça Sant Jaume.
Els diputats catalans elaboraren un projecte d'Estatut a Núria aprovat en referèndum el 2 d'Agost de 1931 i modificat i aprovat a les Corts Espanyoles el 12 de Setembre de 1932. Amb l'estatut aprovat, el 20 de Novembre de 1932 es varen fer les úniques eleccions al Parlament de Catalunya del període republicà per constituir les institucions i passar d'un govern provisional a un govern estatutari amb Francesc Macià ratificat com a president i Lluís Companys com a president del Parlament.

Entradas relacionadas: