Característiques del teatre actual

Enviado por carlos y clasificado en Otras lenguas extranjeras

Escrito el en catalán con un tamaño de 17,35 KB

 

9.- Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

Durant la dècada dels huitanta, la poesia catalana va perdre diversos autors de gran importància, como ara Espriu o Pere Quart. Durant les dues últimes dècades és probable que la línia estètica predominant en la poesia catalana siga el Realisme líric, que desenvolupa diverses possibilitats de la poesia postsimbolista, amb una gran influència per part de Joan Vinyoli en aquest corrent estètic.

Al llarg de la dècada dels huitanta van aconseguir la maduresa artística diversos poetes. Pere Gimferrer va publicar llibres de gran valor com “El vendaval” (1989) i “La llum” (1991). Feliu Formosa va recollir a l'any
2004 tota la seua obra poètica en un nou volum, de 1972 fins al 2002, on la seua poesia està basada en una vasta cultura. Per un altre costat, Francesc Parcerisas ha evolucionat amb diverses obres com “L'edat d'or”. Finalment, Narcís Comadira ha tendit la contemplació, la reflexió i la ironia.

Ja a la meitat de la dècada dels huitanta, s'han adonat a conéixer diversos poetes com Albert Roig, Enric Casasses, Vicent Alonso… que seràn poetes de gran importància.


10.-La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguir un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho

Miquel Martí i Pol és un dels poetes més importants en llengua catalana. La seua poesia transcendeix la realitat de l'àmbit de la seua malaltia i del temps històric concret.

Els seus primers llibres de poemes, com “El poble i La fàbrica”, s'inclouen dins del corrent anomenat Realisme històric. Utilitza procediments com l'inventari o la crònica per a la descripció. El contrast entre la descripció de la vida de l'obrer i el tractament humà, és una de les característiques mes importants de la seua poesia. Durant la primera meitat dels anys setanta, queda reflectida la progressió i estabilització de la seua malaltia en la seua obra. Ja a l'any 1975, a la seua poesia s'imposen la solitud, l'angoixa… Com a contrast, un nou amor i una nova estabilitat seràn els “causants” d' “Els bells camins”. Ja als anys noranta, Martí i Pol presenta un nou tombant, marcat pel desconcert i la inseguretat, reflectit en “Un hivern plàcid” i al “Llibre de les solituds”. Així doncs, la poesia de Martí i Pol ha aconseguit una gran popularitat gràcies a la sinceritat de la seua veu poètica i a l'experiència biogràfica que comunica.

11.-Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70

Amb el final de la Guerra Civil, el teatre en llengua catalana va ser prohibit fins al 1946, on el teatre català va reprendre les seues activitats en règim professional i de manera pública.

Amb Josep María Sagarra es van plantejar conflictes actuals en obres com “La fortuna de Sílvia” (1947) o “Galatea” (1948), però la crítica i el públic les van desestimar. Va trobar l'èxit amb “La ferida lluminosa” (1954), la qual tractava de la hipocresia religiosa.

Durant la segona meitat dels cinquanta i la primera dels seixanta, ens vam trobar amb una reforma, amb aportacions de grant importància, provenents de Josep Palau i Fabre o Llorenç Villalonga. A més, es van crear diverses plataformes teatrals al marge de l'escena professional (ADB, EADAG…). Aquestes dues plataformes van ser de gran importància per al teatre.

Els grups de teatre independent van aconseguir una renovació profunda del teatre de l¡època, desmarcant-se dels circuits tradicionals. A més, es va crear el premi Josep María de Sagarra com a plataforma per als joves dramaturgs. També molts autors volien assimilar els corrents predominants al teatre europeu i nordamericà, destacant obres com “Una vella, coneguda olor” o “Berénàveu a les fosques”.

A la fi dels anys seixanta van tenir lloc uns canvis en la concepció del fenòmen teatral, on el concepte d'espai escènic substituïa els decorats. Ja a l'any 1962 van començar a actuar els Joglars, seguits per molts altres. En 1976 va aparèixer també el Teatre Lliure. Sota la direcció de Pere Planella, Lluís Pasqual i Fabià Puigserver, va desenvolupar una política teatral basada en el repertori universal.

El desenvolupament del teatre al País Valencíà ha estat relacionat de manera molt directa amb l'intervenció dels germans Sirera. El teatre de Rodolf Sirera es va caracteritzar per una recerca formal molt pronunciada. Un exemple que cal destacar seria “L'assassinat del doctor Moraleda” (1978). En col·laboració amb Josep Lluís Sirera va escriure “Homenatge a Florentí Montfort” (1971). Va plasmar el seu interés constant amb obres com “El veí del teatre” (1978), on proposa una reflexió sobre les relacions de poder entre els éssers humans i la moral. Un altre dramaturg important va ser Manuel Molins.



12.-Descriu els aspectes més importants de l'obra teatral de Manuel Pedrolo

L'obra de Manuel Pedrolo és una de les més extenses de la literatura catalana contemporània. Ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris, destacant la novel·la, ja que per a ell, “la novel·la és un instrument per a investigar les possibilitats de l'home”. Pedrolo va escriure diversos tipus de novel·les, com la policíaca (Mossegar-se la cua), de ciencia ficció (Mecanoscrit del segon origen) o la seua novel·la simbòlica.

La seua obra més ambiciosa és la sèrie “Temps obert”, on les onze novel·les d'aquest cicle novel·lístic comencen sempre des de la mateixa situació, però utilitzant cada vegada una tècnica diferent.

Entre els anys 1958 i el 1963, Pedrolo va escriure un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de la llibertat. Algunes són: Cruma, Homes i No, Situació bis, Tècnica de Cambra, Algú a l'altre cap de peça… On Guillem-Jordi Graells ha assenyalat que totes ténen una sèrie de trets comuns.

El tatre de Pedrolo despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l'acció per tal de burlar la censura franquista. A més, l'aparició del teatre de Pedrolo va coincidir amb la del teatre europeu de l'absurd. Els temes de la mort i de la comunicació entre els homes articulen la seua obre dramàtica.

13.-Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual

Des dels anys seixanta hi va haver una sèrie canvis a l’espectacle teatral, com la incorporació dels gestos , el mim , la festa al carrer i la participació del públic . El màxim representant fou el teatre independent, que era unmoviment alternatiu al teatre oficial-comercial . A partir anys 70 es va destacar la investigació de nous espais escènics. Les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en espais insospitats. També es rebuig de la visió occidental del teatre,amb la incorporació d'elements d´Àfrica o Orient. Es barreja de mitjans expressius. Tot és vàlid en l’expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim (El tricicle) i el circ ( els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen ( La Cubana ).


El teatre es desentenia de la paraula i el protagonisme l'assolia l'espectacle, destacant companyies com Els Joglars, Comediants o La Cubana. A finals dels 80, la paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral, per la capacitat que té d'abstracció i sobretot d'acció. Ara, els models tradicionals queden superats en benefici d’autors com Samuel Beckett o Harold Pinter. Un dels protagonistes de la renovació és Benet i Jornet, punt de referència per als autors més jóvens. D’altra banda, les institucions que s’havien anat creant des dels inicis de la democràcia (Teatre Lliure de Barcelona, Centres Dramàtics Català, Valencíà i Balear) contribueixen a millorar i consolidar la infraestructura teatral. Les sales alternatives són un altre dels pilars en què s’assenta l’aparició de nous dramaturgs. Es pot parlar, en aquestos darrers anys, d’un nou tipus d’autor teatral, que s'implica plenament en el procés creatiu ja siga com a director o, fins i tot, com a actor. Sergi Belbel és un exemple d’autor-director, i Carles Alberola, a València, ho és d’autor-director-actor. Els temes més usuals de les darreres generacions de dramaturgs són la soledat, l’envelliment , la incomunicació , la violència , el racisme i la marginació . Els personatges viuen en un temps devastat i pateixen l’enfonsament de les il·lusions . El panorama teatral de final del Segle XX i principis del XXI es pot definir per la seua riquesa i el seu dinamisme i una de les causes ha sigut la capacitat d’adaptació a espectacles diversos, pròpia d'una cultura d'una societat postindustrial. Autors que cal destacar: Sergi Belbel, Benet i Jornet, Sirera o Alberola han escrit també musicals i guions per a sèries de televisió o comèdies.



14.-Explica l’obra teatral de Josep María Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual

Josep M. Benet i Jornet va ser dramaturg, guionista i un dels escriptors que ha marcat de manera més decisiva la ficció dramàtica contemporània a Catalunya. Pertany a l'actiu moviment de Teatre Independent dels anys seixanta, base de l'evolució de l'escena catalana actual. Benet i Jornet tracta la problemàtica d’aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions, que van veure la seua vida escapçada, i denuncia l’actitud d’aquells que una vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició s’oblidaren de les penúries que havien passat. Primer escriguè obres de base realista, per a després evolucionar cap a una dramatúrgia més personal. Malgrat les innovacions constants d'un procés caracteritzat per l'experimentació permanent, tota la seua producció manté un punt en comú: la reflexió sobre l'individu i la societat que l'envolta. Les primeres obres en català de la dècada dels seixanta presenten una realitat immediata. Tanmateix, la base realista del teatre de l'autor es veu progressivament reformulada a través de l'experimentació formal. A Març i Jofre o els alquimistes de la fortuna es produeix una ruptura amb els textos anteriors, ja que es formula una nova proposta formal que incorpora elements de diferents gèneres de consum, com per exemple els tebeos, les novel.Les de capa i espasa o el cinema. La investigació sobre les possibilitats dels recursos teatrals prosseguirà durant la dècada dels setanta. Amb Revolta de bruixes agafa un to simbòlic. També ha conreat el teatre infantil, amb obres com Supertot. Hui és conegut per ser guionista i creador dels serials televisius en català de gran Audíència, com Poble Nou, Rosa, Nissaga de Poder, Laberint d'ombres, Ventdelplà i El cor de la ciutat. Poble Nou fou la primera telenovel·la en català i tot un fenomen social digne d’estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d'una família i la contraposició entre el vell i el nou. En la sèrie s’intentaven transmetre valors tolerants a través de la història dels personatges.


15.- Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època

Joan Fuster és l'assagista més important i més modern de la literatura catalana del Segle XX. Fou també un gran precursor del gènere, en especial al País Valencíà, on no hi havia antecedents d’importància. Però també a Catalunya, on després del desastre de la Guerra Civil els assagistes escassejaven (Josep Ferrater Mora, Jaume Vicens Vives). Fuster és autor d’una extensa obra literària de gran diversitat temàtica. Les seues reflexions se centren en l'ésser humà, tant en aspectes bàsics i quotidians com en les inquietuds generals de la seua època. Amb els seus plantejaments Fuster reflexiona i fa reflexionar els lectors sobre els problemes actuals amb una visió universalista. Els articles de diari de Fuster són assajos en miniatura. Amb El descrèdit de la realitat començà el 1955 una brillant carrera d'assagista, de vasta amplitud temàtica, amb un estil incisiu i amb adjectius hàbils i precisos. Després publicà molts altres títols: Les originalitats (1956), Figures de temps, (1957), Indagacions possibles (1958), Judicis finals (1960), Diccionari per a ociosos (1964), Causar-se d'esperar (1965), L'home, mesura de totes les coses (1967), Consells, proverbis i insolències (1968), Examen de consciència (1968), Diari 1952-1960 (1969), Babels i babilònies (1972), Sagitari (1985). Aquestes obres responen a un humanisme clàssic i ètic. També s’hi pot constatar la influència dels moralistes i racionalistes francesos, de Montaigne als enciclopedistes. Fuster tracta diversos aspectes de la cultura i de la vida quotidiana i planteja temes que van de la història i la política. Des del primer moment també publicà treballs erudits sobre història i literatura, amb obres com Ausiàs March: Antologia poètica (1959) i altres. El 1962 publicà Nosaltres els valencians, Qüestió de noms i El País Valenciano, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els problemes d'identitat nacional del País Valencíà. Dins d'aquesta temàtica també escrigué nombrosos estudis i articles erudits, històrics, biogràfics i de viatges: Combustible per a falles (1967), L'albufera de València (1970), Un país sense política (1976), Destinat sobretot a valencians (1979) i Ara o mai (1981). La força de la seua personalitat intel.Lectual i l’extensió de la seua obra han superat l'àmbit literari estricte i s'han projectat sobre la vida cultural i civil valenciana i catalana. Des de la dècada dels seixanta fins a la seua mort fou una de les figures més representatives i més influents de la cultura del país.

16.- Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho

Joan Francesc Mira (València, 1939) és un humanistaen tot el sentit del terme: va estudiar Filologia Clàssica i es va especialitzar en grec. Interessat per la cultura italiana, és un gran coneixedor de la literatura ROMànica medieval. L’antropologia cultural el va dur a treballar a diferents universitats americanes. A partir dels anys 70 va iniciar la publicació de la sua obra literària, de traducció, d’investigació humanista i política i periodística. Destaca la seua obra de reflexió sobre la situació de la llengua i del poble valencíà. Mira ha tractat els seus assajos amb una frescor singular. L’article d’opinió és, en les seus mans, un assaig en miniatura. Ha aprés de Fuster els recursos essencials del gènere: suggereix i argumenta amb gràcia, utilitza molt bé la ironia i és un veritable mestre de l’adjectiu. Els coneixements antropològics de l’autor li resulten molt útils per analitzar qüestions fonamentals allà on altres només veuen aspectes superficials. Quan observa un poble, un territori o un costum, Mira compara allò que descriu amb allò que passa al nostre país. Si observa coses que no tenen comparació amb els costums locals ho constata amb enveja, sorpresa, ironia o curiositat. Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l’evolució de els identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear la consciència col·lectiva i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interessos molt concrets, ocupen una part considerable del treball de Mira. L’eix genèric d’aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment el seu ús polític. És un escriptor plenament arrelat al país, conscient de les seues virtuts però també de les seues mancances, que observa la societat valenciana amb una mirada madura, enriquida per l’experiència vital, per la lectura i per la seua dedicació a l’escriptura. Els clàssics i l’humanisme, la democràcia i la raó, sustenten la seua forma analítica i reflexiva d’examinar la vida.


Entradas relacionadas: