Apol·lo i Dafne de Bernini: Anàlisi i Interpretació de l'Escultura Barroca

Documentació General

Títol:

Apol·lo i Dafne

Autor:

Bernini, Gian Lorenzo

Cronologia:

1622-1625

Estil:

Barroc

Tècnica:

Talla

Material:

Marbre

Formes:

Escultura exempta

Tipologia:

Grup escultòric

Cromatisme:

Monocroma

Dimensions:

2,43 m (alt)

Localització actual:

Galleria Borghese, Roma

Tema:

Representació de l'escena del mite d'Apol·lo i Dafne en què aquesta es converteix en llorer per tal d'escapolir-se de la persecució del déu.

Anàlisi Formal

La composició és oberta i molt dinàmica. Es poden observar dues línies ascendents que formen els cossos dels personatges, visibles des d'un angle lateral. Els personatges estan corrent, i una lleugera inclinació de Dafne respecte a Apol·lo atorga més vida a l'escultura, ja que no es troben al mateix nivell.

Bernini, en representar un tema bíblic o mitològic, sempre escull el moment de màxima intensitat o més dramatisme. En aquesta obra, Apol·lo està a punt d'agafar Dafne, de fet, la toca, i Dafne s'està començant a convertir en arbre.

Apol·lo és representat amb una expressió de sorpresa, de desconcert, bocabadat. El rostre de Dafne, en canvi, reflecteix espant i terror, amb la boca oberta.

Cal esmentar que Bernini trenca els motlles del Renaixement, segons els quals l'escultura havia de realitzar-se amb un sol bloc de marbre, usant-ne, doncs, diversos. A més, potencia una de les característiques de l'art barroc, el clarobscur, el qual és present en l'obra gràcies als contrasts de llum i ombres: violents en els plecs de la roba d'Apol·lo i en el fullatge del cabell de Dafne, i suaus en la superfície del cos, així com en la profunditat dels ulls.

Per concloure, cal destacar el fantàstic treball dut a terme per l'escultor, el qual aconsegueix representar a la perfecció les diferents textures: rugosa en el tronc, més llisa en la pell dels protagonistes i en forma de plecs moguts pel vent en els teixits del jove.

Estil

Bernini és un dels màxims representants de l'escultura barroca. Segueix cànons de la bellesa clàssica (rostre i cos) perquè en va observar moltes a Roma. El Renaixement és la base del Barroc, i Bernini reinterpreta aquest substrat. La cara d'Apol·lo, de fet, recorda la de l'Apol·lo de Belvedere.

Per representar el dramatisme, Bernini es basava en l'hel·lenisme, un estil que s'adequa perfectament al Barroc, una època de desequilibri i foscor.

Bernini és un escultor molt precís, capaç de representar totes les textures amb el marbre, demostrant un gran virtuosisme tècnic. Treballa el marbre com si fos ceràmica.

Cal destacar la influència que tindrà en autors posteriors i la que ell mateix rep d'obres com El rapte de les Sabines de Giambologna.

Altres obres destacades de l'autor són:

• El rapte de Proserpina
• La Font del Tritó
• La Columnata de la Plaça de Sant Pere del Vaticà

Interpretació: Contingut i Significació

Segons la mitologia clàssica, la nimfa Dafne era la filla del déu del riu Peneu. En consagrar-se a Àrtemis, deessa de la caça, decidí renunciar a casar-se. El déu Apol·lo, en veure-la, se n'enamorà apassionadament i, malgrat ser rebutjada, la perseguí pel bosc.

Dafne opta per demanar l'ajut del seu pare, el qual la transformà en llorer en el precís moment en què Apol·lo li posava la mà al damunt. Després d'aquest fet, Apol·lo feu del llorer un arbre sagrat.

L'obra també fa al·lusió a la família Barberini, ja que el futur papa Urbà VIII, amic i mecenes de Bernini, incloïa en el seu escut d'armes unes fulles de llorer.

Funció

• Decorativa: Volia embellir la Villa Borghese.
• Didàctica: Transmetia un missatge o una història.