Anima Hume

Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 24,31 KB

 

LA RESPOSTA EMPIRISTA


:

 Des del punt de vista empirista, només podem garantir un ús legítim de la raó quan aquesta es recolza en les dades que ens proporcionen els sentits. 
Un fet determinant en l'aparició de l'Empirisme a Anglaterra va ser la influència d'una llarga tradició que reivindicava l'observació i l'estudi de la natura. Cal assenyalar a Guillem d'Occam i Francis Bacon com a precedents remarcables.
Malgrat les diferències entre els pensadors empiristes, és possible destacar com a característiques comunes:

- Supremacia de l'experiència:

 L'experiència és la font fonamental de    coneixement; tot el que podem conèixer en prové. Per tant, es converteix en el criteri per a establir la varietat i el límit fins al qual pot accedir la raó humana.

- Negació de l'existència d'idees innates:

 La ment humana està inicialment buida; és com un full en blanc en el qual no hi ha res escrit. Per omplir-la depenem completament de la informació proporcionada pels sentit.

- Interès per l'estudi del coneixement humà:

 Com a conseqüència de l'impacte de la nova ciència i de la fragilitat de molts raonaments filósòfics, aquests pensadors s'ocupen de reflexionar sobre com és possible el nostre coneixement, quin és el seu origen, els límits...

- Dificultat o impossibilitat d'una metafísica:

A diferència dels pensadors racionalistes, els empiristes constaten les dificultats per a obtenir un coneixement metafísic vàlid. Alguns pensadors neguen la possibilitat d'aconseguir-ho.

- Ciències experimentals com a model:

Mentre que els racionalistes prenen com a models les deduccions matemàtiques, els empiristes es fixen sobretot en els recurs a l'observació i l'experimentació de ciències com la física.

EL CONTRACTUALISME SOCIAL


:

 Va aparèixer la teoria del contracte social, segons la qual l'Estat i el poder són fruit d'un pacte o contracte entre tots els membres racionals i lliures que formen la comunitat. Si no hi ha lleis ni autoritats capaces d'obligar a receptar-los, van decidir lliurement crear i construir un Estat i sotmetre's a la seva autoritat a canvi de protecció.
Segons el contractualisme social ni l'Estat ni el poder es fonamenten amb Déu, sinó que són una creació humana, fruit d'un hipotètic pacte. 

Hobbes(el contracte social



Nova concepció de l'ésser humà. Els éssers humans són essencialment iguals, gaudeixen de possibilitats semblants, no per ser estrictament iguals, sinó perquè en conjunt tots tenen possibilitats similars d'aconseguir els seus objectius. Aquesta igualtat fa pensar a Hobbes a que la vida sense una autoritat ferma i temuda seria un infern, ja que tots es convertirien en un perill per a tots. La situació que es deriva d'aixó és el plantejament del següent: 

- L'estat de natura:

És la situació anterior al pacte. L'ésser humà viu amb completa llibertat i igualtat, no existeixen les lleis ni l'autoritat, per la qual cosa tothom té dret a tot o, el que és el mateix, a res, perquè no hi ha manera de fer-se respectar. A causa de l'egoisme i de la falta de limitacions, l'ésser humà es converteix en un llop per si mateix i l'estat de natura es transforma en un estat de guerra generalitzada i constant. Aquesta situació impedeix qualsevol avenç o progrés humà. 

- El pacte:

La pròpia raó humana i el desig de viure en unes condicions més propícies impulsen els individus a renunciar a la llibertat i a pactar una forma de vida més repressiva però més segura. Així, de manera voluntària, els humans pacten un contracte per mitjà del qual es traspassa tot el poder a un tercer, que es convertirà en el sobirà. La por als altres fa que l'ésser humà abandoni l'estat de natura i es civilitzi. 

- L'Estat o Leviatan:

Constitueix l'origen de l'Estat. Del contracte sorgeix un sobirà que abassega tot el poder. El sobirà no ha de ser necessàriament un monarca, però el seu poder ha de ser absolut i aquest poder serà inqüestionable.
Encara que la concepció de l'origen de l'Estat de Hobbes és molt moderna, la seva visió pessimista de la naturalesa humana el porta a defensar i justificar un Estat absolutista capaç de mantenir l'ordre i la seguretat.

LOCKE(un pacte liberal)


La teoria de Locke es troba, d'una banda, molt prop a la de Hobbes. Per Locke, l'origen i la legitimació de l'Estat també són fruit d'un pacte entre els individus que formen la societat. De fet, la convivència en societat no s'entén si no hi ha un consentiment per part dels seus membres. Ara bé, aquest contracte, mitjançant el qual es legitima l'Estat, no comporta la renúncia als drets personals ni la justificació de l'absolutisme. Amb la teoria del contracte, Locke vol precisament justificar la legitimitat de drets personals com el dret a la subsistència o a la propietat privada.  Per a Locke, el contracte social es concreta d'aquesta manera:

- L'estat de natura:

Locke s'allunya significativament de la concepció que té Hobbes de l'estat de natura. Per a Locke, en aquest estat, a més de gaudir de llibertat i d'igualtat, els individus posseeixen drets naturals. Cal tenir en compte que en l'estat de natura, no hi ha cap força que tingui prou poder per a obligar a respectar-los i fer que es compleixin aquests drets. 

- El pacte:

Segons Locke, quan els humans es decideixen a construir la societat, no renuncien als seus drets transferint-los al sobirà, en realitat, el que fan és precisament, atorgar als governants el poder necessari perquè els protegeixin. Per tant, després del pacte les persones mantenen tots els drets que els corresponen per natura. 

- L'Estat liberal:

D'aquest pacte sorgeix l'Estat, però al contrari del que passava segons Hobbes, el poder de l'Estat no passa a ser absolut, sinó representatiu. Els governants estan al servei dels individus, ja que aquests renuncien a part de la seva llibertat perquè l'autoritat protegeixi els seus drets. En cas que el sobirà no compleixi aquesta funció el poble tindrà dret a la insurrecció i a l'anul·lació del pacte.

























- La política:

Política: diferències entre Locke iHobbes

Hobbes

LOCKE

El poder és indivisible, atribuït a un sol home o a una sola assemblea

L’autoritat s’ha de compartimentar i fraccionar per evitar que esdevingui

tirànica

Hi ha una radical superioritat de l’Estat sobre la llei. El sobirà és absolut i no ha

de retre comptes a ningú

La llei natural fonamenta la llei positiva i la convivència entre els humans. El rei

ha de retre comptes al parlament

Els súbdits tenen un deure d’obediència absoluta

El límit de l’obediència dels súbdits està marcat per la llei que obliga tant a

governants com a governats

El contracte nega la llibertat o el dret a la rebel·lió dels súbdits

El contracte no significa mai una restricció arbitrària de la llibertat; els súbdits

tenen dret a rebel·lar-se contra un rei tirànic

Hi ha una total fusió entre religió i política. L’Estat pren les característiques del

sagrat

L’Estat ha de garantir la llibertat de consciència, tolerant els diversos cultes i,

per la seva banda, la pràctica religiosa no ha d’interferir en la vida política

LA DIVISIÓ DE PODERS:


 La diferència més evident entre el plantejament polític de Hobbes i el de Locke és que en el primer cas la teoria del contracte social serveix per a legitimar l’absolut isme polític mentre que el segon és una defensa del liberalisme i un atac frontal i explícit a l’autoritarisme reial. Un dels punts clau per tal d’evitar l’absolutisme reial és segons Locke, la divisió de poders. El poder no es por concentrar en unes úniques mans, perquè aquest seria el camí més ràpid per a la corrupció i l’absolutisme. Locke sostindrà que en qualsevol sistema polític es poden distingir, i de fet s’han de distingir tres tipus de poder:
Legislatiu (el parlament elabora les lleis)
Executiu(el monarca aplica les lleis i en sanciona l’incompliment)
Federatiu(s’estableixen les aliances i el seu tractament).

L’epistemologia empirista: LOCKE va intuir que es pot avançar molt poc en ciència i en qualsevol investigació humana si abans no aclareixen quines són realment les possibilitats i capacitats de l’enteniment humà. Només quan hàgim establert amb precisió la naturalesa i l’abast de les facultats cognitives, podrem estar segurs de la veritat de la informació que ens proporcionen. Precisament això serà el que farà a la seva obra més famosa:
Assaig sobre l’eneteniment humà (1690) Aquest llibre ha estat considerat l’obra iniciàtica de l’Empirisme, ja que hi estableixen les bases fonamentals a partir de les quals empiristes posteriors, com Berkley o Hume, construiran el seu sistema. En definitiva podem dir que el seu valor consisteix a haver fixat el principi de l’Empirisme: la raó que treballa amb el material de l’experiència. Per tant aquesta constitueix la garantia i el límit de l’èxit racional. 

Origen de les nostres idees


Segons Locke, només podem accedir al món que ens envolta i conèixer-lo mitjançant les representacions que ens fem, ja que aquestes idees constitueixen els continguts bàsics amb els quals treballa l’enteniment. El primer és constatar que no hi ha idees innates, no hi ha cap contingut mental anterior a l’experiència, quan naixem la nostra ment és un ‘white paper’ (paper en blanc) que, poc a poc, es va omplint d’informació. Tot el que hi ha en la nostra ment, qualsevol idea, sigui simple o complexa, prové de l’experiència ja sigui d’una manera directa o indirecta. -Les idees simples són les que no es poden dividir en parts i que provenen de l’experiència: de la sensació o experiència externa(la idea de color vermell) o de la relfexió o experiència interna( el desig de veure’t) -Les idees complexes són fruit de la tasca de combinació i uníó que fa l’enteniment amb les idees simples. (Idea de l’arc de Sant Martí)
La idea de substància és, segons Locke una idea complexa, és a dir, un producte del procés d’uníó i combinació que l’enteniment duu a terme amb les idees simples. L’enteniment agrupa sota una mateixa idea les qualitats o idees simples que acostumen a percebre juntes com el gust àcid acompanyada la sensació carnosa i aquosa de la polpa fa que l’enteniment uneixi aquestes idees com si es tractés d’una mateixa cos, a la qual donem un nom(taronja), no tan sols com el nom que donem al conjunt de sensacions que s’acostumen a produir juntes, sinò com una realitat material que roman com a suport i causa d’aquestes. Aquesta idea de substància com a suport és el que Locke problematitzarà. La substància com a substrat es manté inaprehensible i incognoscible. Per sentit comú i per necessitat hem de creure en l’existència de realitats que siguin la causa de les nostres experiències. 

Hume



L’origen de les nostres idees

Per a Hume tots els nostres continguts mentals són percepcions i totes les percepcions provenen del’experiència , ja que no hi ha cap idea ni representació mental que sigui prèvia a aquesta. L’innatisme, tal com va sostenir Locke, és fals. Hume, no vol donar per fer que les nostres percepcions (sensacions, pensaments i emocions) siguin representacions del món. Per aquest motiu las classifica, segons el grau de vivacitat en dos tipus: -Les impressions són les sensacions immediates de l’experiència: imatges, passions i emocions. -Les idees, en canvi, són còpies difuses de les impressions, productes de la imaginació i la memòria, que no aconsegueixen imitar el grau d’intensitat dels originals. Una cosa es entri fred intens(imptrddió i una altra ben diferent, recordar aquell fred que vaig passar un dia (idea).

Segons l’origen

-Percepcions de sensació provenen dels sentits externs (visió d’un color o l’olor a cremat) -Percepcions de reflexió estats exclusivament mentals (avorriment, satisfacció)

Segons la composició

-
Simples no admeten separació ni distinció(gust de la taronja) -
Complexes es poden descompondre en percepcions més simples (percepció d’una Rosa es descompon en altres més simples: l’olor, el color, el tacte..)

L’associació d’idees


Totes les idees simples provenen de les seves corresponents impressions simples. Les representacions mentals amb què argumentem o raó em són copies de les nostres impressions o percepcions més vives. Les idees complexes són fruit de la combinació i uníó fantasiosa que fa la imaginació amb les impressions simples. La imaginació crea  idees complexes seguint les lleis d’associació d’idees
: -

Semblança

La nostra ment associa idees entre les quals hi ha un grau de semblança (una foto ens fa pensar en el seu model) –Contigüitat en l’espai i en el temps:
Una idea ens mena naturalment a una altre que entre elles hi ha una relació de proximitat, espacial o temporal (una barca-el mar) -
Relació causa-efecte, el nostre enteniment crea una expectativa de futur i espera que certs fets segueixin a d’altres en el passat  (el fum al foc o la pluja als núvols) 

Crítica a la idea de substància


Hume aplica el criteri de validesa de Descartes per a capgirar el panorama filósòfic tradicional. 
-

Crítica a la idea de substància extensa:

Hume diu que la idea que tenim de substància és la d’una realitat objectiva que és el suport de les qualitats que causen les nostres impressions i que té una estabilitat i permanència que supera la d’aquestes. Els principis empiristes conclouen que no hi ha cap impressió de la qual provingui la idea de substància, aquesta ni està fomentada ni pot ser considerada vàlida. És una il·lusió, una invenció de la nostra imaginació. Totes les nostres impressions són  puntuals i discontínues, duren un moment i després desapareixen per donar pas a unes altres. En canvi, de la substància en tenim una concepció contínua i estable en el temps. No obstant això, la idea de substància és una invenció o creença que ens és extremadament útil.
-

Crítica a la idea de substància infinita

La idea que tenim de Déu és la d’una substància infinita amb totes les perfeccions: (omnisciència, omnipresència) Segons Hume, resulta difícil que puguem tenir una impressió d’infinit, ja que ella mateixa hauria de ser-ho. Per tant la idea de substància infinitament perfecta es queda sense impressió que la legitimi, i cal concloure que no existeix cap coneixement, ni teològic ni metafísic de Déu pero Hume reconeix que la religió i la creença en l’existència de Déu són naturals i necessàries entre els éssers humans. -

Crítica a la idea de substància pensant

Tradicionalment, en filosofia s’ha entès el jo com el subjecte que té les percepcions. Encara que l’ànima sigui el subjecte de les impressions, no és cap impressió. Les imprssions i idees se succeeixen i canvien: ara sentim fred, després imaginem el sopar que ens cruspir em, immediatament però recorden l’exàmen de demà i el neguit ens envaeix.. Sota totes aquestes percepcions canviants se suposa que el jo es manté estable i idèntic, com a nucli de la nostra personalitat. Hume qüestiona la idea de jo com una creeença fruit de la nostra imaginació que dona continuïtat i permanència a allò que no la té.
L’emotivisme moral: Hume va ser un dels primers pensadors a reivindicar el paper fonamental de les emocions i els sentiments en el comportament humà, enfront dels qui consideren la raó com la responsable de les nostres idees, Hume sosté que en realitat total acció recolza en l’emoció i els sentiments. És cert que Reflexionem i raonen abans de prendre decisions, que no actuem d’una manera inconscient i irresponsable; Hume no ho nega, però ho matisa: aquest raonaments estan motivats per creences en les quals hi tenen un pes fonamental les emocions. Així, les nostres accions estàn motivades pels sentiments d’atracció o aversió que sorgeix del plaer o del dolor que determinades accions ens provoquen. Segons Hume, cerquem i apreciem allò que ens causa plaer i avorrimi rebutgem allò que en ocasiona dolor. Aquest sentiment de plaer no s’ha d’entendre en un sentit egoista, per a Hume la simpatia és pròpia de la naturalesa humana com ara la compassió i solidaritat. L’ètica de Hume, és una ètica utilitarista que concep com a bé allò que proporciona plaer i és útil a la majoria.

Entradas relacionadas: