Anima Hume

Enviado por eric y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 28,94 KB

 

Racionalisme de Descartes/ el metode:
Descartes està preocupat per la Nova Ciència, nascuda després de la negació de la Física Aristotèlica, i el que pretén amb la seva filosofia és fonamentar la nova ciència i, per això es plantejarà quin és el mètode correcte per a la Nova Ciència. Així proposa un mètode amb aquests preceptes:  L'evidència. No acceptar res que no sigui evident, és a dir, considerar momentàniament com a fals allò que no sigui evident que és cert. Definim com a evident tot allò que se’ns presenta a la ment de forma clara i distinta. L'anàlisi. Dividir les dificultats en parts més petites per facilitar l'arribada a la veritat científica . La Síntesi. Iniciar l'estudi per les parts més senzilles per procedir posteriorment a analitzar les més complexes.  L'Enumeració. Fer les revisions que calgui per estar segur de no ometre res que sigui important i decisiu. Aquest mètode basat en l'evidència d'allò que és cert podríem qualificar-lo d'Intuitivodeductiu./ el proces metafísic:
Descartes aplica aquest mètode a l'estudi de la Metafísica, iniciant-se així, el que s'anomena Procés Metafísic. Descartes considera que al llarg de la seva vida ha considerat certes, qüestions que el temps ha demostrat falses, i per això considera que cal analitzar bé allò que es considera cert o fals. Per això que considerarà com a fals, allò que no sigui evident que és cert. Així del primer que dubtarà serà del coneixement que li porporcionen els sentits per dues raons: . Els sentits m'han enganyat diverses vegades i no és prudent refiar-se de qui ja ens ha enganyat anteriorment. . És certament complicat distingir el somni de la vigília, ja que moltes vegades quan crec tenir una experiència, forma part d'un somni que és totalment irreal; per tant, no em puc refiar del coneixement que em proporciona la sensibilitat. Sembla en canvi bastant més difícil dubtar de la Matemàtica i de la Lògica, ja que aquestes no depenen de si jo estic despert o somiant, sinó que semblen completament evidents. Però podria ser que existís un ésser que m'enganyés, un Geni Maligne que faci que jo consideri com a certa la Matemàtica quan és totalment falsa. És per això que cal dubtar també de la Matemàtica i la Lògica. La Hipòtesi del Geni Maligne està totalment relacionada amb el Pròleg d'Osiander al De Revolutionibus de Copèrnic. Amb la figura del Geni Maligne el que pretén fer Descartes és ridiculitzar la proposta d'Osiander al Pròleg del De Revolutionibus de Copèrnic, segons la qual el model de Copèrnic és una bona eina hipotètica i pràctica, però falsa. Així, Déu crea el món d'una forma però ens el mostra d'una altra, impossibilitant la ciència. Contra aquesta postura Descartes crea la figura del Déu enganyador, o Geni Maligne, ridiculitzada i refutada pel pensament cartesià. Però, si existeix un Geni Maligne que m'enganya, és obvi que enganya a algú, si m'enganya, si dubto, si penso... Existeixo. (Cogito ergo sum) Aquesta és la primera veritat indaubtable a la que arriba Descartes. És el pilar que li permetrà construir la resta del pensament filósòfic; és el punt de suport que demanava Arquímides per moure el món. L'existència del Jo és indubtable, ja que es tracta d'una veritat evident. Això no vol dir que jo existeixi per la raó que pensi, i que quan ja no pensi, no existiré. El Cogito no és la clau de l'existència, sinó de la consciència de l'existència. Jo no existeixo gràcies al Cogito, sinó que sé que existeixo gràcies al Cogito. Tot aquest Procés de dubte fins arribar a la veritat evident, és conegut com el Dubte Metòdic. Aquest dubte no és un dubte escèptic, ja que el que està pretenent Descartes des del principi és fonamentar la ciència, i, per fer-ho utilitza com a eina aquest dubte. Ara bé, si jo trobo dins meu alguna idea que no hagi pogut sorgir de mi, hauré de concloure que existeix un altre ésser, i per tant serà possible sortir del solipsisme (només existeixo jo). Així troba que entenc per Déu un ésser etern, perfecte, infinit, i en canvi, jo no sóc ni etern, ni infinit, ni perfecte, i, per tant, és impossible que aquesta idea hagi sorgit de mi, i, per tant he de concloure que existeix un ésser etern, perfecte, fora de mi, al qual conec sota el nom de Déu. Aquesta és la primera demostració de l'existència de Déu. Descartes en té dues més: . Si jo m'hagués creat, m'hauria creat perfecte, i, en canvi, sóc imperfecte, per tant hi ha un altre ésser que m'ha creat. . Dins l'essència de Déu, hi és l'existència. Déu no pot no existir, i, per tant existeix. Aquesta és una


nova edició de l'Argument Ontològic de St. Anselm. José Vicente Mestre Chust: Apunts d’Història de la Filosofia 44 Com podem veure, totes les demostracions de l'existència de Déu, són demostracions a priori, basades en el concepte de Déu, i no en l'experiència. Però no en tinc prou demostrant que Déu existeix, he de demostrar que Déu no és enganyador per desfer la Hipòtesi del Geni Maligne i poder recuperar directament la Matemàtica i la Lògica. Déu és perfecte i poderós, i poder enganyar a algú és símptoma de poder, però voler enganyar a algú és símptoma de debilitat, i Déu, no pot ser dèbil, i per això, Déu no és enganyador. Amb aquest argument hem desfet el dubte de la Matemàtica i la Lògica. Però, si Déu no és enganyador no pot permetre'm l'engany, ja sigui directe o indirecte, i, per tant, els sentits m'ofereixen també la veritat. Una explicació més acurada de la recuperació de la realitat del coneixement sensible seria la següent. Davant un objecte sensible, aquest pot procedir de tres fonts: . De Déu, que m'enganya. (Ja sabem que aquesta no és possible). . De l'engany d'un altre ésser. (Però si Déu em crea de tal forma que permet que un altre ésser m'enganyi, Ell és responsable indirecte de l'engany, i això és impossible ja que Déu no és enganyador). . De l’experiència del propi objecte, que existeix, per tant hem d’acabar acceptant la sensibilitat com a font vàlida de coneixement No hem de perdre de vista que Descartes és un científic que intenta fornamentar la Nova Ciència nascuda de la Revolució Científica de Copèrnic. Aquesta ciència té com a elements fonamentals precisament la Sensibilitat (l’observació) i la Matemàtica. Aquests dos principis són posats en dubte per Descartes amb la intenció de recuperar-los amb més força, i no amb la intenció de dubtar seriosament de la seva validesa. Quan Descartes comença dubtant de la Sensibilitat i de la Matemàtica, està dubtant precisament de les dues noves eines fonamentals de la ciència: l'observació empírica i la Matemàtica com a nova eina científica. Això ens mostra clarament que el dubte no és escèptic, sinó metòdic: Descartes no dubta per rebutjar, dubta per recuperar amb més força la validesa d'aquestes dues eines fonamentals per la ciència. Amb això queda recuperat tot allò que havia estat dubtat dins el procés de Dubte Metòdic. Ara bé, segons hem acabat afirmant, semblaria impossible l'error, i, en canvi, l'error es produeix. Descartes el justifica afirmant que l'error no es produeix per una manca del sistema de coneixement, sinó de la voluntat que fa que jo em precipiti a l'hora de considerar que ja conec, el que encara no conec prou bé, facilitant l'error./ tipus de substancies:
Descartes a l'hora de definir substància afirma que és tot allò que existeix de tal forma que no necessita de res més per existir. Si agafem aquesta definició de forma literal, només podem trobar a Déu com a substància. Però, en canvi, tot i no seguir la definició establerta Descartes considera l'existència de tres tipus diferents de substància: . Res Cogitans. És el pensament, la raó i la intel·ligència, el qual és immaterial. És el Jo sorgit del Cogito. Seria l'equivalent a l'ànima. . Res Extensa. És la matèria en la seva qualitat d'extensió. . Res Divina. Déu, del qual ja hem demostrat la seva existència i seria l'única substància pròpiament dita si ens limitem a la definició (Spinoza). L'ésser humà és l'ésser que posa en contacte les tres substàncies, ja que en primer lloc l'ésser humà és dual (posseeix Res Cogitans i Res Extensa, les quals estan unides per l’hipotàlam que està situat al cervell), i al mateix temps coneix la divinitat, i, per tant relaciona a través del seu coneixement les tres substàncies./ classi d les idees:
N'hi ha de tres tipus segons quin sigui el seu origen: . Idees Adventícies (Sensibles). Provenen de l'experiència sensible (arbre). . Idees Factícies (Elaborades). Neixen de la combinació d'altres (Sirena). . Idees Innates. Les posseïm a la ment simplement pel fet d'existir (Déu)./ Spinoza:
és la idea de substància, que seguint la definició rígida cartesiana només pot ser Déu, així Spinoza formula un plantejament filósòfic totalment panteísta: Només existeix Déu. Déu i la natura són la mateixa cosa. Respecte a la seva visió ètica, a l'igual que Descartes també identificarà deure amb llibertat. / Leibniz:
Afirma l'existència d'infinites substàncies anomenades Mònades, les quals posseeixen en el seu interior tot el coneixement possible en forma d'Idees Innates. El més important, però del


seu pensament és la distinció entre: . Veritats de Fet (El subjecte no inclou el predicat: La casa és meva) . Veritats de Raó (El predicat és inclós dins del subjecte).////Empirisme:locke:Hobbes:
Thomas Hobbes (1588-1679) és un autor que reflexiona sobre l'origen de la societat. Així afirma que l'ésser humà és dolent per natura (Homo homini Lupus: L'Home és un llop per l'home), i per això en l'estat de natura l'ésser humà viu en un estat de guerra constant de tots contra tots. Entenem per estat de natura, aquella situació hipotètica en la qual l'ésser humà vivia segons la seva natura sense cap tipus de limitació per part de l'Estat, ja que aquest encara no existia. Els éssers humans consideren que aquesta situació de guerra de tots contra tots és insostenible, i per això decideixen signar un pacte (El Pacte Social) pel qual renuncien a tota la seva llibertat en mans d'un Sobirà El Leviathan (el qual pot ser una persona o una Assemblea) per poder garantir la Pau i l'estabilitat. Així, llibertat i Ordre són totalment incompatibles degut a la natura pròpia de l'ésser humà, i cal renunciar a la Llibertat per poder viure en Pau. Cal dir que el Sobirà no signa el Pacte, i per tant, ell no ha perdut la seva llibertat, però ha de mantenir en Pau l'Estat. Aquesta visió política és molt important ja que per primera vegada es considera que l'origen del poder no es diví, sinó que és el poble qui atorga aquest poder, el qual està en mans d'un Sobirà, que no és sinó un representant del poble, establint-se així, per part de Hobbes, les bases inicials del Liberalisme, sense que podem considerar-lo plenament liberal./ Locke: pare del libera: teori coneix:
John Locke considera que l’única possibilitat de coneixement es fa a través de l’experiència sensible, negant qualsevol possibilitat de coneixement, tal i com proposava Descartes, a través de les idees innates.Les idees són la representació que la ment fa d’alguna cosa. Això té com a conseqüència la impossibilitat de les idees innates, ja que sense cap experiència prèvia no podem tenir cap representació a la ment. No podem saber com són les coses, sinó com aquestes coses afecten als nostres sentits. John Locke intenta demostrar perquè no hi ha aquests principis innats: . No existeix cap coneixement que la humanitat tingui com a coneixement universal, fet que sí existiria amb aquests principis innats. Els nens o deficients desconeixen allò que els adults consideren com a cert, però després d’haver-ho aprés i experimentat. . La ment humana és una tabula rasa, sense cap coneixement previ, i en l’experiència es funda tot el coneixement, sense arribar a conèixer la realitat en si, sinó només com aquesta és coneguda pels nostres sentits. . L’evidència no és cap prova d’innatisme, sinó de l’existència d’experiències similars. John Locke afirma que la teoria del coneixement no és una finalitat en ella mateixa, sinó que es tracta d’una eina per comprendre la relació entre els éssers humans i la realitat que ens envolta. No analitzem com és la realitat, sinó com la coneixem. Així, el nostre coneixement té una triple limitació: . El coneixement mai no és innat, sempre és originat per l’experiència . El coneixement no pot anar més enllà del que podem conèixer. . Només podem tenir certesa sobre el que està dins dels límits de l’experiència. La clau per entendre la relació entre la ment i el coneixement de la realitat el tenim gràcies a la diferenciació que farà John Locke de les idees: . Idees simples. Neixen del contacte directe entre la realitat i els sentits a través de les sensacions. La ment, a l’hora de rebre les idees simples és totalment passiva. Les idees simples són els àtoms del coneixement, i poden ser de sensació (blanc, fred, tou...) o de reflexió (pensament, dubte...) . Idees complexes. Neixen de la combinació de les idees simples, i són el fruit de la construcció de la ment. Existeixen 3 grans tipus d’idees complexes (modes, relacions i substàncies). Els modes són coses que no subsisteixen per elles mateixes (la gratitud o l’amor). Les relaciones neixen de la comparació de diverses idees (anterior, major, causa...). Les idees complexes més importants són les substàncies. Les substàncies són idees complexes elaborades per la ment partir d’idees simples. Quan, per exemple, percebem una rosa, els nostres sentits reben de l’objecte la seva forma, el seu color, fragància....


El conjunt de tot això forma una idea complexa que la ment anomena rosa. El fet que la ment sigui activa a l’hora d’elaborar les idees complexes determina que no podem conèixer el ser de les coses, sinó la seva aparença que ens arriba a través de l’experiència. Finalment seria interessant analitzar la visió de John Locke sobre la ment i el cervell. John Locke nega que el Cogito sigui una prova de la dualitat de l’ésser humà (cos, ànima immaterial), tal i com proposava Descartes. La ment i el cervell no són entitats diferents, sinó que la ment és una funció del cervell. La ment no és una substància fora de l’espai, ja que es pot considerar que la ment és l’experiència del cervell./ Liberalism locke:
John Locke considera que el poder d’origen diví i hereditari no té cap sentit, ja que Locke proposa un model contractualista, tot i que amb notables diferències respecte a la proposta de Thomas Hobbes. L’objectiu del pensament polític de Locke és poder justificar l’expulsió del poder quan qui l’ostenta ha actuat de forma anticonstitucional, cosa totalment impossible si Déu és l’origen del poder. John Locke comparteix amb Thomas Hobbes la idea d’un estat de natura, i i de l’origen de l’estat a través d’un contracte, però no comparteix la visió sobre l’estat de natura, i, especialment Locke no acceptarà l’Absolutisme, ja que el que planteja és un liberalisme burgés, com alternativa a la Monarquia Absoluta. John Locke afirma que l’estat de natura no és un estat de guerra de tots contra tots, com proposa Hobbes, ja que la raó i els drets individuals són la base de l’estat de natura. L’estat de natura no és una situació de guerra ja que mentre l’estat de natura té com a característiques la col·laboració entre els homes, Pau i bona voluntat, la guerra és l’enemistat entre els homes i la lluita. Els homes, com a éssers racionals, tenen drets com el dret a la vida, a la llibertat o a la propietat. Tot i això, John Locke accepta l’esclavitud, ja que considera que l’esclavitud és la situació de l’estat de guerra continuat entre el vencedor legítim i el captiu. Si els homes segueixen la llei natural, l’estat de natura és sinònim de Pau i de col·laboració. Malgrat tot, el que no existeix en l’estat de natura és una autoritat que garanteixi aquests drets. Per això tothom és independent i jutge per poder castigar els delinqüents. D’aquí vindrà aquesta necessitat de crear una societat, però només si aquesta és acceptada voluntàriament. Les raons que porten a crear una societat són les següents: . No existeix en l’estat de natura una llei acceptada per tothom. . Cal una autoritat o jutge que pugui resoldre les diferències. . Cal un poder que executi les sentències justes. Mentre que Hobbes considera que qualsevol forma d’estat és preferible a l’anarquia i la guerra de tots contra tots que significa l’estat de natura, John Locke considera que només aquella forma d’estat que produeixi beneficis i proporcioni una regla estable per a viure i facilitar la convivència. El contracte social té com a objectius el benestar, la Pau i garantir el dret a la propietat. El poder polític té com a origen el consentiment i com a objectiu el bé comú. D’aquí ve que el governant no pugui abusar del seu poder, ja que la revolta és justificada si el governant abusa del seu poder. Un dels drets fonamentals per a John Locke és el dret a la propietat privada. No hem d’oblidar que John Locke proposa un model burgès, d’aquí l’interès per justificar el dret a la propietat privada. John Locke és conscient de la relació existent entre propietat i poder, ja que els drets polítics només els tenen els que tenen propietats. La propietat no neix amb l’Estat, sinó que la funció de l’Estat és protegir-la. El dret a la propietat neix del treball i l’esforç que fa l’home. Com el treball és l’origen del dret a la propietat, John Locke expressa el dret de l’existència de l’Imperi Anglès a Amèrica, on hi ha terres sense treballar, així com pel fet civilitzador de l’imperialisme. Aquesta visió sobre la propietat privada i l’imperialisme, és un precedent clar de l capitalisme actual.

/ Filo moral:

La Filosofia Moral de Locke té com a punt d’inici la classificació de les idees que proposa a la teoria del coneixement. Així, al considerar l’existència de dos tipus d’idees (simples i complexes) nega la possibilitat de principis morals universals, així com de l’existència d’idees innates de caràcter moral. Les coses són bones o dolentes en fució del plaer i del dolor, definint la felicitat com el màxim plaer al que podem arribar.


Tenim una visió similar als plantejaments ètics similars als d’Aristòtil o Epicur. El discurs moral utilitza idees complexes, tal i com succeeix en el terreny del coneixement. És interessant analitzar el fet que John Locke, tal i com havien fet d’altres autors, pretenia crear una ciència moral, com, per exemple ho és la matemàtica. No obstant, la visió que planteja John Locke sobre la impossibilitat d’una moral innata i universal determina que el fonament de la ciència moral sigui l’acord i el consens. Pel que fa a la visió que planteja John Locke sobre el fet religiós cal tenir present que John Locke és partidari de la tolerància religiosa, proposant una separació clara entre el govern civil i la religió. No obstant, la seva tolerància no és inifinita, ja que exclou d’aquesta tolerància els catòlics i l’ateisme./ Berkeley:
George Berkeley (1685-1753) afirma que l'existència consisteix en percebre o ser percebut, i per tant, l'únic del qual podem assegurar la seva existència és de les idees, ja que l'ésser s'esgota en el fet de ser percebut. Però, què succeeix amb tot allò que ningú no pot percebre? No existeix? Berkeley afirma que sí existeix ja que Déu sí que ho contempla tot. Així doncs, Déu és la clau de l'existència dels objectes, així quan jo veig una cosa, no la veig perquè existeixi, sinó perquè Déu fa que jo la vegi. Això ens pot portar a la idea de que tots som personatges de ficció a la ment de Déu./ Hume:

Teori coneix:


És un dels autors més importants del moviment filósòfic de l'Empirisme, i, per tant, considera que l'única font possible de coneixement és l'experiència sensible, i tot el que escapa a aquesta experiència resulta totalment incognoscible. Aquest punt és molt important: si no hi ha experiència no hi ha coneixement. Locke anomenava a tot allò que coneixem idees, Hume, en canvi separarà clarament les Impressions de les Idees. . Les Impressions són el coneixement a través dels sentits. . Les Idees són les representacions o còpies de les Impressiones. Són com el record de les Impressions. Hi ha diferents criteris per separar les Impressions de les Idees: Les Impressions sempre són més fortes que les Idees, ja que les Idees són les imatges dèbils de les Impressions. Un altre criteri és també molt clarificador, les Impressions sempre fan referència al present, mentre que les Idees sempre fan referència al passat. Tant les Idees com les Impressions poden ser simples i complexes, tenint exactament la mateixa distinció que ja fèiem amb Locke. . Simples: Són les sensacions immediates i poden tenir com origen la sensació i la reflexió. (color, olor...) . Complexes: Són les elaborades per la ment humana al relacionar i combinar les simples. A l'hora d'elaborar les complexes l'enteniment és actiu, mentre que respecte a les simples és passiu. Les Impressions i les Idees estan relacionades entre sí, les Idees i les Impressions s'assemblen ja que les Idees procedeixen de les Impressions. I aquest serà el criteri de veritat de les Idees per a Hume (que serà molt més radical que l'acceptat per Locke): Si una Idea pot fer referència directa d'una Impressió podem acceptar-la com una Idea correcta, si no ho pot fer haurem de considerar-la com a falsa. És a dir, Hume considera que les Impressions seran la clau del coneixement, i si no hi ha Impressions, no hi ha coneixement. (Hume porta a l'extrem el concepte inicial d'Empirisme). Hume considera que hi ha dos tipus de coneixement: . Per relacions entre Idees. Tot i que les Idees tenen el seu fonament en les Impressions podem tenir coneixement de les Idees sense haver de recórrer a les Impressions. Així per exemple El tot és més gran que la part es basa en les Idees de tot i de part, sense haver de recórrer a les Impressions de tot o de part. Aquest tipus de coneixement és analític (Matemàtica i Lògica). . Per coneixement de fets. Aquest és el coneixement empíric, és a dir, el basat en les Impressions. Cal recordar el criteri de veritat de les Idees el qual hem analitzat anteriorment Si una Idea no pot fer referència directa a una Impressió, és una idea falsa. El coneixement no té altre fonament que les Impressions. Però què succeeix amb la Causalitat Necessària? Nosaltres establim que entre dos fets A,B establim una relació de causalitat ja que sempre que hem vist A hem vist posteriorment B, de tal forma que quan veiem A, podem preveure B,


i ens basem en la nostra experiència passada per afirmar això. En canvi nosaltres, aquesta afirmació de que després d'A tindrem sempre B, no la podem fer per dues raons: . "o tenim Impressions de Futur, i, per tant no sabem si en el futur després d'A tindrem sempre B, ja que no coneixem el futur. . "o tenim Impressions de la Causalitat, l'únic que hem vist ha estat la successió temporal en el passat d'A,B, però no tenim la Impressió de la relació causal entre A i B. Per tant, no podem afirmar en cap cas la relació de Causalitat Necessària entre dos fets, encara que sempre els hàgim vist connectats en el passat. És el costum i l'hàbit de veure'ls sempre connectats el que ens fa pensar que existeix una relació de causalitat necessària, però aquesta certesa no ens ve del coneixement, sinó d'una necessitat psicològica que ens obliga a considerar-los connectats. Del futur no puc tenir coneixement, només puc tenir una certa creença. Si jo no puc afirmar res del que jo no tingui Impressió què succeeix amb Déu, el Món i Jo? Perquè de cap d'aquestes realitats (les substàncies cartesianes) jo en tinc d'Impressions. Hume afirmarà que la paraula substància només és un conjunt de percepcions particulars que ens hem acostumats a veure plegades, i, per tant, el concepte clau de la Metafísica no té cap valor. Analitzem cadascuna d'aquestes substàncies per separat. El Món. Locke justificava l'existència del Món a partir de les Idees (que Hume anomenaria Impressions), així el Món era la Causa de les Impressions. Però Hume no pot acceptar aquesta afirmació ja que no podem parlar de causes. L'únic que puc afirmar és que tinc una Impressió, però no que a aquesta Impressió li correspongui una realitat exterior; per tant, no podem afirmar l'existència d'una realitat exterior diferent de les nostres Impressions, ja que el nostre coneixement s'esgota en les Impressions. Déu. Tant Locke com Berkeley accepten l'existència de Déu, fins i tot Berkeley considera que Déu és la causa de les Impressions, però ja hem vist que per a Hume no podem parlar de causes, i a més a més, de Déu, mai no hem tingut Impressions, per tant no puc afirmar la seva existència. Jo. Des del Cogito Cartesià sembla del tot impossible dubtar de l'existència del propi Jo, però Hume afirmarà que el Jo no és una Impressió, sinó que és allò que es creu subjecte de les nostres Impressions, però del qual no tenim Impressions. Les nostres Impressions no són constants, per tant, no existeix un Jo constant com una substància diferent de les Impressions. ¿Com explica Hume la consciència que tenim de la nostra identitat? Hume ho explica a través de la memòria, gràcies a la qual coneixem la connexió existent entre les diferents Impressions. L'error consisteix en confondre successió amb identitat. Així Hume acaba en un escepticisme total ja que no pot afirmar l'existència o no de les realitats metafísiques (Déu, Món Jo), sent la clau d'aquesta visió escèptica la Crítica a la Causalitat Necessària. Una conseqüència directa d'aquesta visió escèptica és la seva visió sobre les ciències. En primer lloc la matemàtica és un saber analític, és a dir, que tracta sobre les relacions entre idees, no aplicables als fets. La Física no pot ser considerada una ciència, ja que el coneixement segur de les idees de força i de connexió necesària no és possible, ja que aquestes idees no són originades en cap impressió. Respecte a la Metafísica, ja ho hem analitzat, és un coneixement dogmàtic i tancat del qual ja hem comprobat anteriorment la seva manca de validesa./ Ètica i política:
En el terreny ètic Hume analitza quin és el fonament de l'ètica. La majoria de pensadors anteriors han considerat que el fonament bàsic de l'ètica ha estat sempre la Raó. En canvi, Hume no compartirà aquesta opinió, ja que considerarà que la Raó no pot ser l'únic fonament bàsic per a les qüestions de tipus ètic. Els judicis morals determinen el nostre comportament al dictar-nos allò que hem de fer i el que no. En canvi la raó no pot determinar el nostre comportament. El coneixement intel·lectual no pot determinar o evitar un comportament, ja que el coneixement només pot ser de relacions entre idees (i les matemàtiques o la lògica estan fora de l'ambient pràctic i no ens impulsen a realitzar-les) o coneixement de fets, i els fets són fets, no judicis morals. L'autèntic fonament bàsic del judici moral el trobem als sentiments. Són els sentiments els que ens poden mostrar la bondat o maldat


de les accions humanes. Això té com a conseqüència més important la no existència d'una moral general basada en la raó, sinó que la moral estarà basada en els sentiments, en un gust similar al gust estètic i, per tant, la pretensió de crear normes morals racionals no té sentit, no se sap, racionalment, que una acció és moralment reprobable, se sent, per això la seva proposta política serà l'utilitarisme. Aquesta serà la primera propostade caràcter democràtic basat en la regla de la majoria, a l'igual que els sistemes democràtics actuals; serà la utilitat dels éssers humans el plantejament propi del fet ètic i polític. Cal tenir igualment present que Hume no nega que la raó intervingui a l'hora de crear el judici moral, el que nega és que sigui l'única que intervé, i, fins i tot, nega que sigui l'element més important, però sense arribar a negar que la raó estigui fora de l'elaboració del judici moral. A més a més afirma que les veritats religioses no poden demostrar-se per la raó, i ja que com hem vist a la teoria del coneixement, no accepta res del que no tinguem experiència.

Entradas relacionadas: