Anàlisi de Solitud, Manuel de Pedrolo i Narrativa Postguerra

Anàlisi de Solitud de Víctor Català

Argument: L’acció se situa en una ermita solitària de la muntanya. S’explica la història de la Mila, muller del nou ermità, que és una dona jove enfrontada a circumstàncies personals i externes adverses (marit passiu, manca d’amor, la solitud del lloc on viu, una natura hostil i feréstega). Al final, imposarà la seva voluntat, abandona el marit i deixa la muntanya.

Estructura: Novel·la de divuit capítols, cadascun amb una funció precisa en la vida de la protagonista. Però també, cada capítol és autònom, obrint i tancant una situació, i molt treballat.

Els personatges principals:

• Mila: Dona vital, plena de sentiments i inquietuds. Els seus pensaments i estats d’ànim evolucionen d’acord amb el cicle de les estacions. Va a la recerca de la pròpia individualitat (tema central de la història).
• El pastor: Un bon home que viu en harmonia amb el medi, i representa l’artista modernista (ser pastor fa referència al valor messiànic que se li atribueix). Li fa companyia a la dona i li explica belles històries de la muntanya, que són una metàfora de l’art.
• L’Ànima: És un caçador que agredeix sexualment la Mila al final de la novel·la. És misteriós i deshumanitzat. Simbolitza la violència, el mal, l’instint agressor que arriba al que sigui per poder-se realitzar. És la cara hostil de la natura.

Paisatge: És el marc on es desenvolupa la història, però és una projecció de l’estat d’ànim de la protagonista i de la seva relació amb els altres personatges. Té una dimensió simbòlica, que representa com la societat té la capacitat d’empassar-se l’individu. Conté elements que fan referència a la solitud, la feminitat, la violència, l’art...

Estil i llengua: Combina un registre poètic (visió subjectiva del paisatge i els pensaments de la protagonista) i l’anomenada “llengua mascla” (que es caracteritza per l’ús d’exclamacions, diminutius i augmentatius, i lèxic i expressions dialectals).

Manuel de Pedrolo: Característiques de la seva narrativa

• Acció: Predomina per sobre de la descripció.
• Realisme: Estil realista, però sense ser testimoni documental de l’època, només vol mostrar la condició humana per mitjà dels personatges diferents.
• Existencialisme: Per a ell la societat destrueix l’individu. L’escriptor, que n’és conscient, s’hi rebel·la i escriu com a servei a les seves idees, sent fidel a la seva llengua i defensant la justícia i la llibertat. És un acte de responsabilitat moral i social de l’escriptor que afecta els individus i el col·lectiu.

La narrativa de postguerra a Catalunya

La novel·la d’anàlisi psicològica:

Se centra en l’anàlisi del món interior i la vida moral d’un personatge. Orientació:

• Tradicional: Usa tècniques de la novel·la realista del s. XIX, sense referències a la nova situació político-social de la postguerra (Miquel Llor, Carles Soldevila...).
• Renovadora: Va més enllà del realisme i incorpora nous temes, tècniques i recursos, propers a les novel·les poètica i simbòlica. S’hi fa present la postguerra. (Mercè Rodoreda).

La novel·la realista: tendències:

• Realisme testimonialista:
  • Testimoniatge dels fets viscuts: la Guerra Civil, la vida dels refugiats catalans als camps de concentració i el món de l’exili sud-americà.
  • Tècniques de la novel·la realista tradicional.
  • Avel·lí Artís Gener, Vicenç Riera i Llorca, Joaquim Amat-Piniella (“KL Reich”).
• Realisme existencialista:
  • Pretén denunciar la situació política de la postguerra (mitjans anys cinquanta).
  • Presenta l’ésser humà com a víctima de situacions absurdes i que no troba sentit al món que l’envolta.
  • Joan Sales (“Incerta glòria”), Josep M. Espinàs, Manuel de Pedrolo.
• Realisme mític:
  • Llorenç Villalonga (“Bearn o la Sala de les Nines”).
  • Utilitza un narrador subjectiu que explica els seus records i reprodueix fragments d’unes memòries.